La millor sèrie espanyola que s’ha fet mai

Ja vam parlar d’ El Ministerio del Tiempo en aquesta columna l’endemà de l’estrena del primer capítol. Ja aleshores la producció de TVE apuntava molt bones maneres entrellaçant la temàtica històrica amb la ciència-ficció d’uns viatges en el temps d’allò més quotidians. Tot plegat gestionat per un ministeri secret del govern encarregat de vetllar per la història d’Espanya. Ara que ja se n’han emès set capítols val la pena insistir en l’excepcionalitat i la qualitat d’ El Ministerio del Tiempo perquè, a cada episodi, la sèrie ha pogut consolidar-se mostrant les característiques del seu llenguatge audiovisual, el plantejament argumental i un guió entreteixit amb molta cura. El Ministerio del Tiempo és la millor sèrie espanyola que s’ha fet mai, a nivell d’imatge, per l’ambició de la producció, per la qualitat del guió i, sobretot, per la seva intencionalitat. Sense deixar de banda la principal funció d’entretenir, li demana més a l’espectador: li exigeix atenció per captar petites picades d’ull històriques i humorístiques, treballa la ironia i la lectura entre línies i el valor de la imatge. Enmig de l’argument naveguen petites referències a qüestions socials, culturals i polítiques que són les que una televisió pública ha de defensar. I, de fons, es transmet una reflexió existencial més global.

El Ministerio del Tiempo ha posat en evidència un treball excepcional a tots els nivells, una elaboració extrema del producte fins al darrer detall. Cada capítol s’ha caracteritzat per l’ús d’uns codis. En el de dilluns, per exemple, van posar en joc la simultaneïtat dels diferents plans narratius. Partien la pantalla per explicar què passava a la vegada el 1844, el 2012 o el 2015. I no era gratuït. Era una clara innovació pel que fa a realització que no tan sols ajudava l’espectador a comprendre l’argument sinó que remava a favor del suspens, la intensitat de les trames, l’emotivitat dels personatges i la complexitat de la història. Un trencaclosques narratiu difícil però servit de manera minuciosa. El Ministerio del Tiempo destil·la un divertiment dels autors en la seva execució. Juguen amb el llenguatge cinematogràfic, inserint petites dosis d’èpica visual quan convé. Un pla dels dos protagonistes d’esquena, avançant alhora per executar una missió perillosa, mentre s’amaguen la pistola a la ronyonada dels pantalons. Una èpica útil sobretot per desmuntar-la ràpid amb sentit de l’humor quan els convé. Salven la jove reina Isabel II d’una mort segura estabornint l’assassí de manera poc destre i Maria Cristina ho rebla amb un comentari sarcàstic i intranscendent. És en aquest punt on es guanyen l’audiència: en el control que demostren del to que li volen donar, en la naturalitat que donen a una producció tan complexa i ben treballada, i, el més important, en fer sentir l’espectador com un ésser intel·ligent.