La primera imatge, un retrat de la petita habitació de cinc metres quadrats, l'espai on viuré confinat durant els pròxims deu dies. La segona, un autoretrat de camí al CAP a fer-me el diagnòstic després de donar positiu en un test d'antígens.
Fotografies
14/01/2022
Confinats des de Nadal, crònica gràfica en primera persona
Una de tantes històries que es succeeixen aquest dies, amb l'allau de contagis per òmicron, explicada en primera persona per un dels nostres fotoperiodistes
14 imatges
Barcelona i GavàEl 25 de desembre vaig ser positiu en covid-19. Però això, la nit anterior, la de Nadal, no m'ho podia ni imaginar. Aquell mateix matí, la meva família i jo ens vam fer un test d'antígens a casa. El resultat va ser negatiu. Vam decidir sopar junts, sense mascareta ni distància social. Al cap i a la fi, només érem tres: la meva mare, la meva germana i jo.
El confinament comença el dia de Nadal. Diuen que per Nadal si et portes bé tindràs regals, però que si has estat dolent els Reis et portaran carbó. Crec que aquest Nadal el carbó l'han substituït per la quarantena. Potser per això m'ha tocat a mi, encara que segurament és qüestió de mala sort.
És la segona vegada que agafo el virus durant aquests gairebé dos anys de pandèmia. La primera va ser l'octubre del 2020. La iaia Fina encara vivia a casa amb nosaltres, i el meu pare al petit i tranquil pis que tenia a la rambla Badal. Recordo que el primer positiu va ser la Fina, que tenia símptomes. La resta vam ser asimptomàtics. Després de fer-nos una PCR i esperar cinc dies el resultat, vam donar positiu en covid-19. Aquell tancament va ser diferent, en família i amb llibertat de moviment per la casa. També va ajudar-me moltíssim fer el reportatge Ha arribat un estrany a casa, sobre com vam viure el coronavirus l'àvia i els seus cuidadors, la família. Això em va distreure i em va omplir el temps de treball. Em va fer el confinament molt més amè.
Aquesta vegada és diferent. Estic sol i en un espai molt petit. Com que no acostumo a passar gaire temps a casa, només per dormir, la meva habitació és un caos. Desordre en estat pur. I això disminueix els cinc metres quadrats de l'estança segurament a dos terços. Estar aquí tancat em genera ansietat. Em sento petit i sol. Sé que és una cosa que totes les persones que es troben en aquesta situació pateixen en major o menor mesura. Però saber això tampoc tranquil·litza la meva angoixa. No estic així tot el temps. Són petits moments en què la motxilla se sobrecarrega i pesa massa. Aleshores acabes saturat i tot et sembla massa quan realment no ho és.
1 de 14
La meva cova i jo.
2 de 14
Els centres d'atenció primària, saturats.
Hi ha una cua molt llarga al cribatge d'urgències. La cua és a peu de carrer per evitar més contagis. Després de trenta minuts dret començo a estar marejat i la vista se'm comença a ennuvolar. Suposo que estar-me a casa sense fer esforços no em pesava tant, però venir fins aquí m'ha fet sentir malament. Sembla que l'esforç físic requerit sigui una ximpleria, però passar-se diversos dies al llit, amb febre, fa que perdis forces. Després qualsevol cosa es fa una muntanya.
3 de 14
La sala d'urgències plena de gent en una situació similar a la meva. Som una trentena, a primera vista. Intentem mantenir la distància com podem.
Mentre van cridant per a les visites, un senyor no para de queixar-se. "Quina merda de gestió, aquest nom ja l'han cridat quatre vegades, segur que ja l'han atès i és a casa". Està culpant els sanitaris que l'atendran, com si ells haguessin generat aquesta situació. Em pregunto què poden fer més, si no els augmenten els recursos ni s'amplia el nombre de treballadors.
Les queixes es barregen amb les discussions que tenen unes senyores cada cinc minuts. "Ha de fer la cua com tothom, senyora, qui es creu vostè per saltar-se-la?" "M'han dit que passi, que tinc prioritat".
La gent va entrant, mentre jo espero que diguin el meu nom, encara que sembla que en comptes de buidar-se la sala cada cop estigui més plena. A cada moment apareix algun conegut del barri a la sala d'espera. A hores d'ara gairebé arribem als cinquanta i jo començo a estar marejat i a tenir moltes nàusees.
"Que juga?", diu cridant un infermer a algú. Aixeco la vista per veure què està passant. A la sala d'espera, una senyora amb la mascareta abaixada se l'apuja amb cara de resignació. "És positiva, ho sap? Això no és una broma, posi's la mascareta o hauré de trucar als Mossos". La crispació i la tensió en aquesta sala van en augment, i el meu mareig fa que jo també estigui més tens i crispat.
4 de 14
La mascareta a la porta.
Les meves dues limitacions per als dies que venen: la porta, tancada, i la mascareta per quan necessiti anar al lavabo.
5 de 14
El Xavi, el meu pare, ha resultat també positiu en covid-19.
És 28 de desembre. El meu pare ha donat positiu al test d'antígens. Em sap greu, ja que possiblement li he contagiat jo. Per altra banda, però, ens podrem fer companyia, i sobretot podré abandonar la meva petita fortalesa de cinc metres quadrats. A la imatge dinant llenties amb una copa de vi.
6 de 14
Estones de relax durant el confinament.
El Xavi llegeix un llibre al sofà. Aquests dies val més trobar distraccions i ocupar bé el temps per no avorrir-te. Així no t'atabales amb tanta facilitat.
7 de 14
És 29 de desembre. La Irene, la meva parella, també ha donat positiu en covid-19.
Sembla que l'òmicron està atacant a tothom. Amb la Irene no ens veiem des del 23 de desembre. Ha estat passant les vacances de Nadal al poble de la seva germana, amb la família. Té amics que tenen el covid, per això suposo que no li he contagiat jo. Com que ara ella també és positiva i s'està sola a casa, hem decidit confinar-nos junts a Gavà, per fer-nos companyia i que aquests dies siguin més amens i divertits. A la imatge, la Irene es fa un test d'antígens mentre fem una videotrucada.
8 de 14
Els passejos de l'Owen que renoven els ànims.
Aquests dies de confinament, a banda de conviure amb el covid, també hem compartit casa amb l'Owen, el gos de la meva cunyada. El luxe de poder treure'l a passejar un parell de vegades al dia ens permetia desconnectar del confinament.
9 de 14
La compra al pagès, per a tota la setmana.
Hem fet una comanda al pagès per tenir provisions per al confinament. Ens agrada molt cuinar i menjar bé. Ara que tenim temps de sobres, podem gaudir d'aquesta afició.
10 de 14
Un Cap d'Any en petit comitè.
La Irene i jo havíem parlat des de feia temps de passar aquesta nit junts. Quan vaig saber que era positiva em vaig fer a la idea que això no acabaria passant. Finalment, per sort o per mala sort, l'hem pogut passar junts. M'arreglo una mica, de manera simbòlica, amb una camisa negra i uns texans que tinc a la bossa. La Irene remena l'armari de la seva germana petita buscant alguna cosa per posar-se. La germana se'n va anar a viure fa temps a un pis compartit a Barcelona i a casa dels pares té l'armari gairebé buit. Per sopar, cuino ous i pebrots de piquillo farcits, acompanyats amb salsitxes arrebossades. La Irene està genial, tot i anar vestida amb la roba de la germana petita.
Encenem la televisió, connectem el portàtil i esperem que es faci mitjanit veient un directe del canal de Twitch de l'Ibai Llanos. Arriben les campanades, mengem els dotze grans de raïm i brindem per l'any nou amb una cervesa gallega. La resta de la nit gaudim del karaoke que fan aquesta nit a la televisió, acompanyant-lo amb unes copes.
Sense adonar-nos-en, entre cançons mal cantades i balls arrítmics, arriben les sis de la matinada i encara continuem drets i eufòrics, però decidim que ja és hora d'encaminar la nit cap al llit.
11 de 14
Primera ressaca de l'any
La Irene dorm el matí del primer de gener del 2022.
12 de 14
L'Owen ens ha deixat un regal de benvinguda per a l'any nou
Intentem treure l'Owen a passejar i fer les seves necessitats com a mínim dues vegades al dia. Tampoc més, per evitar contagiar ningú de covid, tot i que ho fem amb precaucions. Com que ahir no vam anar a dormir precisament d'hora, aquest primer matí de l'any no l'hem tret a passejar a primera hora del matí com de costum.
13 de 14
Visites, però amb distància
La Núria, una amiga de la Irene, ens ha vingut a visitar a casa. Com que estem confinats li hem tret una cadira perquè segui al carrer mantenint la distància i duent la mascareta. A la imatge, la Irene pren una cervesa mentre conversa amb la seva amiga.
14 de 14
Per fi la llibretat.
Ha arribat l'últim dia de confinament. El dilluns 3 de gener ens hem fet una prova d'antígens. Abans de sortir al carrer ens volem assegurar que no tenim el virus. La prova ha resultat negativa i sembla que aquesta quarantena s'ha acabat. Tornem a la normalitat. Agraeixo, en el fons, aquesta petita pausa abans de tornar a arrencar i retornar al ritme frenètic del dia a dia de Barcelona.
