Nova York: la ciutat dels contrastos

Nova YorkLa ciutat es desperta. El sol es cola per les avingudes, entre els grans gratacels que esculpeixen la ciutat. Sembla que tothom dorm, però els cossos ja es mouen. La majoria ja ha sortit de casa seva per arribar a la feina. A poc a poc, la ciutat es posa en marxa i els cafès s’omplen de gent: hi ha els que compren i els que serveixen.

Nova York accelera. Els carrers es congestionen de gent, cotxes, taxis, autobusos i sirenes. El metro arriba ple. Tothom ocupa la seva posició: al seu lloc de feina. El porter obre la porta i saluda amb el cap, tot el dia dret sense seure. Les hores passen i ell, immòbil, dona indicacions a aquells que busquen direccions. I, encara que plogui o nevi, ell serà allà, als peus d’un monument. Al seu damunt, una bandera gegant oneja imponent, com si ell també fos part del símbol.

La ciutat funciona com un sol organisme. Un sistema de mutualisme asimètric: una classe social treballa, sosté, serveix i sobreviu; l’altra, amb menys quantitat, però amb més veu, habita amb comoditat. Totes dues es necessiten, però una se n’aprofita.

Les avingudes són plenes de botigues de luxe amb aparadors brillants i temptadors. Fora, al carrer, fa fred; a la gent se li veu la cara i poc més. S’amunteguen davant dels vidres, observen robes, joies i sabates, i comenten què es comprarien, si poguessin. Dins, a la botiga, fa calor. Les dependentes esperen dretes l’arribada de clients. El porter observa l’escena i somriu amb desgast.

Arriba l’hora de dinar i el contrast es fa més evident. Hi ha menjar a cada cantonada, venut en parades minúscules plenes de cartells. Cal menjar dret, caminant o assegut a l’esglaó. Qui pot, entra en un lloc tranquil i calent. Qui no, s’ho empassa ràpidament, al fred. El descans també és un privilegi, i es paga amb tiquet i propina.

El luxe i el treball conviuen, però no dialoguen. Tot està recobert de publicitat: net, lluent, dissenyat per agradar. Bonic a la vista, car a la butxaca.

La pausa sembla no tenir cabuda. Només en escenes aïllades és percebuda la pausa: el guarda que vigila l’església; un policia mirant el mòbil; un cigarret encès amb presses. Els que estan quiets és perquè la seva feina ho exigeix; si no, la ciutat no para. T’empenta a consumir, produir i circular.

Malgrat el desgast, malgrat l’asimetria flagrant, per sobre de tot plana l’orgull de país. Una bandera a cada cantonada, en cada gorra, en cada uniforme.

Un orgull que separa, però que també unifica, que amaga els desequilibris sota una promesa comuna. Una bandera que tapa els ulls als problemes. Que fa oblidar el sistema en què viuen. Com un fong que alimenta l’arrel sense veure mai la llum, Nova York viu gràcies als que no en formen part.