Tom Ford, l'ambaixador de la sensualitat més elegant
El dissenyador de Nou Mèxic arriba als 60 anys amb un currículum plagat d'èxits a les dues bandes de l'Atlàntic
BarcelonaPoques figures recents del món de la moda desperten tant de consens entre la crítica i el gran públic com Tom Ford, que acaba de fer seixanta anys, gairebé 40 dels quals en el sector. Pocs modistes després de grans noms com Christian Dior, Valentino Garavani, Cristóbal Balenciaga o Karl Lagerfeld tenen un llegat tan definit, tan reconeixible i tan aplaudit com el creador nord-americà, que ha assolit aquest estatus a plom. Ford sempre ha anat recte com un fil amb la seva complicadíssima recepta: crear clàssics de llarg recorregut però evitant que resultin invisibles. És a dir, fer clàssics que sempre resultin llaminers i sexis. Que quan els tens davant et sembli que no els havies vist mai abans i que, per tant, els desitgis. Aconseguir això és un do que en el món de la moda pocs tenen i que, encara menys, no deixen oblidat a un racó lliurant-se en cos i ànima a tendències passatgeres que els garantiran algunes pàgines de premsa. Amb tot, el seu talent innat i la seva força de voluntat per no abandonar el bon camí de la sobrietat més sensual li han comportat, entre molts altres guardons, cinc premis del prestigiós Council of Fashion Designers of America i el CFDA Lifetime Achievement Award del 2014 de la mateixa corporació.
Però realment, per entendre bé Tom Ford, només cal mirar les seves fotos al llarg dels anys i observar que aplica el mateix patró en ell que en la seva feina. No hi ha cap imatge del creador en què aparegui vestit completament passat de moda, i això en el seu sector és complicadíssim, perquè el fashion business té una hemeroteca especialment cruel. Només per això, de fet, ja gairebé podríem parlar d'ell, perquè Tom Ford és un referent estètic en si mateix.
Però dit tot això, què hi ha en el seu llegat? Doncs principalment: ressuscitar Gucci. Tenia només 33 anys quan va ser elevat a director creatiu d'aquesta firma italiana, que en aquells moments tenia greus complicacions financeres. Era el 1994 i feia quatre anys que havia arribat a l'empresa quan va decidir que el destí de la companyia passava per casar l'old flair de la firma amb el magnetisme que encara generava llavors la factura nord-americana. La unió d'aquests dos conceptes va ser un èxit i la companyia que ell va trobar valorada en 230 milions de dòlars la va deixar en tres mil milions. Alguns van dir d'ell que quan va arribar ho va trobar tot de color cafè, rodó i tou i que, després de passar la companyia pel seu sedàs, tot va ser negre, quadrat i dur. Que cert i que oportú!
La fórmula va funcionar i l'actualitzada Gucci es va convertir en una marca absolutament rellevant gràcies a peces com bruses cenyides de setí, logos poderosos i vestits de nit que podríem equiparar als millors Halstons. Grans clàssics com vestits de ratlla diplomàtica es van tornar a fer un lloc tant per a home com per a dona. Associar-se amb Mario Testino i Carine Rotfield va ser la decisió que va acabar de segellar la gesta estètica.
Tan eufòrics estaven amb ell a Gucci que amb els diners que els havia fet guanyar van comprar la firma d'Yves Saint Laurent, al capdavant de la qual van situar-lo de nou a ell. A pesar que el modista Yves Saint-Laurent va fer-li tot el boicot possible, ell va tornar la firma parisenca al mainstream gràcies a la reconversió estilística i a campanyes absolutament provocadores. Sobretot amb la perfumeria. Destaca especialment la que va protagonitzar la model Sophie Dahl completament despullada –censurada als carrers del Regne Unit– i només amb stilettos sobre una tela arrugada de vellut de color anyil per promocionar Opium, el llegendari perfum de la firma, creat el 1977 per Saint-Laurent. Era el 2000 i la sofisticada elegància de la maison es veia gustosament violentada per la seva fresca sensualitat, cosa que la feia de nou desitjable per més que els pesés als seus predecessors.
L'actual grup de luxe Kering –llavors Pinault-Printemps-Redoute– aviat va comprar Gucci Group i Ford va haver d'apartar-se dels càrrecs que ocupava a les dues firmes. Era el 2014 i per fer la feina que ell havia estat fent-hi fins llavors els nous amos van haver de contractar quatre persones. Un any després de no haver pogut arribar a cap acord amb Kering per quedar-se allà on havia triomfat, començaria la seva tercera gran fita: llançar la seva marca homònima. Sota el seu propi nom, i de la mà de Domenico De Sole –el CEO de Gucci en els anys d'apogeu tomfordista–, el nord-americà ha creat un nou imperi de moda masculina, una perfumeria exquisida, ulleres i complements que ja es venen a més de 100 botigues arreu del món, inclosa la de Madison Avenue de Nova York. La seva firma, valorada actualment en més de 600 milions de dòlars, ha vestit celebritats de primer nivell, com per exemple Beyoncé, Jennifer Lopez, Gwyneth Paltrow, Daniel Craig, Johnny Depp, Ryan Gosling o Justin Timberlake, a qui va vestir per a una gira. Michelle Obama el va elegir per visitar la reina d'Anglaterra el 2011 a Buckingham.
Per si tot això no fos prou, Ford també ha fet una incursió en la direcció cinematogràfica amb dues pel·lícules que han demostrat ser molt més que el caprici que podien semblar d'entrada. La primera, A single man, va estar nominada a un Oscar, a tres Globus d'Or i va guanyar un Bafta. La segona, Nocturnal animals, va rebre un Lleó de Plata del Festival de Venècia.
Sembla que per a aquell jove de Nou Mèxic que amb 17 anys se'n va anar a Nova York a estudiar belles arts mentre somiava en ser actor, i que va haver de treballar de model a Califòrnia per pagar-se els estudis –després de canviar de plans...– d'arquitectura, les coses finalment no van anar com esperava. Tot i això, aquest punt de partida tan allunyat del seu destí final demostra que estava preparat per a tot; i això és sens dubte el millor currículum per a qualsevol que treballi en la moda. No va acabar la carrera que ell mateix es pagava a la prestigiosa Parson's ni falta que li va fer perquè el seu talent era i és natural.
