Acaba la dècada prodigiosa de Jeremy Scott a Moschino: aquests són els seus dissenys més icònics

BarcelonaQuan una firma es queda òrfena perquè el dissenyador que li dona nom mor, és molt difícil que el que vingui després ho millori, perquè té l'encàrrec de reinterpretar i això frustra gran part de la seva energia creativa. En el millor dels casos, el que sol passar és que li dona un nou auge, però apartat del llegat. És a dir, fa servir el logo per a un altre propòsit. El cas més clar és el del Balenciaga que va abanderar Demna Gvasalia, el georgià que ha convertit aquesta maison completament old school en la pista d'aterratge de tots els fashion victims addictes a l'avantguarda o a qualsevol cosa que s'hi assembli. Pocs casos han sabut donar continuïtat a l'obra del fundador sense caure en fer reproduccions de l'arxiu ni sense condemnar la firma a la irrellevància pròpia de quan ja s'ha reeditat tot l'arxiu. M'atreviria a dir que Karl Lagerfeld homenatjant Chanel i fent-lo seu sense soterrar madame Gabrielle Chanel al llarg de 36 anys és un dels pocs casos d'èxit en el món de les substitucions. Aquest entre les firmes més clàssiques. I entre les modernes només em ve al cap només un cas. I justament s'acaba d'acabar.

Aquesta setmana Jeremy Scott ha anunciat que deixa la firma Moschino, a la qual ha dedicat els últims deu anys i a la qual ha dotat d'una rellevància mediàtica i artística que ningú esperava que tornés a tenir després de la prematura mort el 1994 del geni Franco Moschino, al qual mai s'aplaudirà prou per com de visionari va arribar a ser. "Després de 10 anys, anuncio avui que deixo Moschino. Ha estat explosiu poder crear dissenys que viuran per sempre. Estic molt agraït per tot l'amor i el suport que he rebut al llarg de l'última dècada. A mesura que tanco aquest capítol, estic ple de nervis i ganes pel que vindrà, i no puc esperar a compartir-ho amb tots vosaltres", ha escrit el dissenyador nord-americà, nascut a Kansas City el 1974. Pocs s'haurien pensat mai que quan els propietaris de Moschino el van anar a buscar a Adidas, firma per a la qual dissenyava des del 2008 –i per a la qual ha deixat dissenys tan icònics com les vambes amb flames i amb ales–, l'estarien encertant tant. Perquè aquest fill d'una família proletària de Missouri ha posicionat aquesta petita firma italiana –una de les poquíssimes que queda que no forma part de cap gran conglomerat del luxe– en un objecte de desig global malgrat haver-la heretat, el 2013, quan ja era un fòssil. I ho ha fet utilitzant només elements del dia a dia.

Després d'una dècada entregat a l'encàrrec de Moschino, Scott ha sabut agafar tot el llegat del fundador i portar-lo al segle XXI sense convertir la firma en una altra de diferent. El mateix esperit transgressor, la mateixa ironia, referents del mateix nivell, posades en escena trencadores i un consens prou majoritari al seu voltant tot i arriscar tant són els nexes amb la feina que va desenvolupar Moschino i la que ha desenvolupat ell. Amb aquesta fórmula heretada, Scott ha atret fins a la firma una gran multitud d'estrelles al llarg de la seva dècada prodigiosa, un període per al qual serà molt difícil trobar substitut, ja que el nou haurà de practicar per sempre més el politeisme: qui arribi haurà d'homenatjar el llegat del fundador, però també el llegat del seu alumne més il·lustrat.

La fascinació que ha aixecat entre les icones pop l'obra –també pop– de Scott ha fet que a elles no els hagi importat ser muses sense exclusivitat. Així, el creatiu ha signat la indumentària de Madonna per a la seva gira Rebel Heart Tour del 2015, per al tour Bangerz de Miley Cyrus el 2014 o els dissenys que va lluir Katy Perry en la seva actuació de la mitja part de la SuperBowl el 2015. També ha vestit de dòlar la nostra Rosalía o de conillet de Pasqua la model Heidi Klum.

També han estat les seves muses les germanes Hadid, dues influencers reconvertides en models que actualment tenen el mateix impacte en la cultura pop que el que podria tenir una cantant de la talla de Madonna. De fet, ha estat una foto amb Gigi Hadid –la seva preferida– la que ha utilitzat per anunciar la fi de la seva etapa a Moschino. No obstant, al llarg d'aquests anys també ha tingut temps per convertir altres icones postmodernes com Paris Hilton en personatges com la Barbie.

Malgrat aquests dissenys especials per a grans dives musicals quan estan en acció, Moschino també ha triomfat com pocs el dia gran de la moda per excel·lència: la Met Gala. En aquesta jornada es mesuren entre si els dissenyadors més afamats del món i les estrelles ho aposten tot per aconseguir la pole position mediàtica. Allà, on té lloc una lluita despietada de tots contra tots, Scott s'ha fet un lloc destacat durant anys consecutius gràcies a les seves creacions, que com que ve d'una família humil sempre són del carrer i no de l'alta cultura. El còmic, els dibuixos animats, catifes o sofàs són els elements senzills que ell ha convertit en art. Imprescindibles per a la història de moderna de la gala resulten encara les obertures del vestit-joia que va signar per a Bella Hadid, l'estructura de canelobre amb què va guarnir Katy Perry o el vestit de camuflatge amb cua que va signar per a Madonna.

Però, lluny dels moments més mediàtics, Scott també ha regalat a Moschino desfilades convertides en moments de memòria col·lectiva. Per exemple, la desfilada que va dedicar a McDonalds, amb looks que unien la cadena de fast food amb Chanel. També és molt recordada la que va dedicar a Bob Esponja o la que va dedicar a les nines de paper que es vestien amb vestits retallables, una pensada jugada elegantíssimament que és història de la moda. Finalment, i grans conceptualitzacions a banda, no es poden menysprear les creacions de gran impacte al carrer. Sobretot, les seves bosses en forma d'una caçadora perfecto plegada. Ell ja ha dit que es mor de ganes d'explicar que farà d'ara endavant. I nosaltres de veure-ho!