Lluís Sans: "El llegat és l'únic que no es compra"

BarcelonaPassa rere passa, Lluís Sans baixa per l'escala de Santa Eulàlia amb la mesura i l'aplom de regentar una botiga amb 180 anys d'història. Amb ell ja són quatre les generacions de la seva família vinculades a aquest comerç d'alta costura. Com tothom que segueix la pròpia vocació, Sans traspua la mateixa elegància i savoir faire que l'establiment. Per a l'ocasió ha escollit una corbata de punt de seda lligada al mil·límetre i una americana de quadres feta a mida, com sempre s'ha fet a Santa Eulàlia. Només entrar a la botiga, l'hereu de la sastreria ja adverteix: "Retail is detail". L'expressió anglosaxona al·ludeix a la forma perfeccionista i minuciosa de fer la roba al detall.

La mateixa autoexigència que exhibeix és la que demana també als maniquins exposats pels més de 2.000 metres quadrats del local. De sobte para de parlar, s'atura en sec davant d'un maniquí que ja du la col·lecció tardor-hivern i li tanca la caçadora tan sols uns pocs centímetres, "fa mal a la vista veure una jaqueta tan oberta". De fet, quan li pregunto per com es definiria, ho té clar: "Soc una persona que té obsessió per fer les coses ben fetes". Per aprendre a fer les coses ben fetes, Sans ha tingut tota la vida. Quatre dies després que morís el seu pare, Lorenzo Sans Roig, ell va agafar la gestió de l'establiment. Tan sols tenia 22 anys. "Divendres va morir el meu pare i dilluns el meu avi em va cridar al seu despatx per preguntar-me si volia portar l'empresa. Li vaig respondre que si ell m'ajudava ho faria i em va dir que sí".

Però el pes de la història també recau en altres mans que no són les de la parella que actualment regenta el comerç –Lluís Sans juntament amb la seva dona, Sandra Domínguez–. També se sustenta damunt de tot l'immobiliari aparentment inert com l'escala de fusta de l'any 1924 en forma de caragol, que porta de la planta baixa al pis inferior, on des de sempre i encara ara hi ha la sastreria; així com amb els mobles d'art déco i modernistes que havien estat a l'antiga botiga situada a prop de la Boqueria; i sense oblidar el cartell de l'entrada, de llums de neó, que amb lletra lligada escriuen el nom de Santa Eulàlia i que "des que es va obrir aquest establiment l'any 1944 no han deixat de funcionar", detalla Sans, orgullós.

Per bé que la botiga es va crear el 1843, la localització ha canviat en tres ocasions. Primer va estar al costat del Mercat de la Boqueria, a l'antic Portal de Santa Eulàlia –d'aquí el seu nom–, el 1941 es va traslladar al passeig de Gràcia número 60 i tres anys després a la ubicació actual, també al mateix carrer de Barcelona, però una mica més amunt, al número 93. Els canvis no només han estat exteriors, també a dins s'hi treballa diferent. "El secret perquè una empresa duri tants anys és doble: per una banda, mantenir allò que ha funcionat i, per l'altra, adaptar-se als nous temps". Però abans que Sans expliqui com ha sostingut el model d'èxit, entra a la cafeteria de la primera planta i, malgrat la contradicció, demana al bàrman un te "con la sorpresa que tú ya sabes que me gusta", i aquest assenteix amb el cap.

Ja entaulats i envoltats d'anuncis de Santa Eulàlia il·lustrats per José Luis Rey Vila als anys 30 –també va ser cartellista de la propaganda republicana–, Sans repassa com han estat els 35 anys al capdavant de la botiga. Defineix la seva etapa com la de l'aposta decidida pel prêt-à-porter de grans dissenyadors internacionals –com Valentino, Amina Muaddi i Jacquemus– i la que inevitablement va deixar de banda la venda de teixits i l'alta costura. L'arribada del cambrer fa interrompre subtilment la conversa per deixar damunt de la taula dues teteres amb les corresponents tasses a conjunt. Però no era així com l'hereu de la sastreria de més prestigi de Barcelona s'ho havia imaginat. A petició de Sans, el cambrer refà la beguda i al cap de pocs minuts torna a servir el te. "¡Así mucho mejor! Son estos los cubitos que te decía". A Santa Eulàlia no només el retail és el que s'ha de fer escrupolosament.

Amb el te verd servit amb uns glaçons guarnits amb flors de colors, el net de Lluís Sans Marcet explica quines han estat les claus de l'èxit durant més de 180 anys: apostar per la moda de qualitat, per espais confortables per a la venda i per una atenció al client exquisida. "Intentem que hi hagi poca rotació de personal. Han de ser persones que coneguin el seu client i, si pot ser, la seva família i la seva vida". Anar a comprar a Santa Eulàlia és per a alguns una tradició que es transmet de pares a fills. Perquè això passi, l'avi de Sans, amb qui comparteix nom, li va explicar el secret de mantenir la mateixa plantilla: "Tracta molt bé els treballadors, perquè són la força de l'empresa. Per tant, mira que estiguin bé i paga'ls una mica més que la competència".

Molts clients expliquen que a Santa Eulàlia "sembla que no et pugui passar res de dolent". De fet, una dona que passeja per les sales de la botiga la descriu com un lloc "d'una gran tranquil·litat, on tot està cuidat i al seu lloc". El 70% dels compradors de l'emblemàtic establiment són locals. En canvi, la competència està orientada al turista o visitant. De fet, les col·leccions de grans marques que s'exposen a Barcelona probablement són les mateixes que hi ha a Roma o a Los Angeles: "Fer-ho a l'engròs és més fàcil, però així no estàs mirant per la teva clientela". Per a Lluís Sans, el renom de Santa Eulàlia és una qüestió emotiva, una llarga tradició d'història a i amb la ciutat de Barcelona. Precisament, l'èxit de tants anys rau en l'estima de la gent que valora les coses ben fetes perquè "el llegat és l'únic que no es compra".