Gent  /  Monarquies 09/09/2022

Una icona estètica que ha sobreviscut a totes les modes

La reina es va convertir en un símbol més de la Gran Bretanya gràcies a les estrictes normes estilístiques que seguia i a l’ajuda d’un nombrós equip

4 min
La reina Elisabet II va seguir durant dècades unes normes estilístique smolt estrictes en els actes de la seva agenda oficial

BarcelonaMés de 70 anys fent de reina l’havien convertit en la monarca europea de tota la història contemporània que més temps portava amb la corona posada –només superada per Lluís XIV–, un rècord que s’afegia a un altre: ser la cap d’estat més vella del món . Amb l'experiència que assenyalen aquestes dues fites del seu currículum, no hi ha cap dubte que Elisabet II havia après com fer servir en benefici propi tots els elements al seu abast per impulsar el seu únic objectiu: perdurar. I entre aquests destaca de manera molt rellevant l'ús que la difunta monarca ha fet de la moda, que ha aplicat amb la mateixa rectitud que s'ha d'aplicar una fórmula matemàtica perquè funcioni. Tant és així que la seva imperible estètica la va aconseguir singularitzar i, en última instància, erigir en una icona més de la Gran Bretanya, al costat del Big Ben o dels quadres de Burberry’s. A través d’una proposta fashion completament allunyada de la de les dones de la seva avançadíssima edat, la reina va poder convertir-se en un símbol no només polític sinó també estètic.

Per a la seva indumentària, la reina tenia unes normes perfectament definides que seguia amb el mateix rigor que la Constitució britànica. I és que, tot i l’extremada gamma tonal amb què es vestia, sota aquesta aparent disbauxa hi havia molt ordre. De fet, el mateix llibertinatge cromàtic era una norma en si mateix. I tenia a veure –i molt!– amb el seu ofici de reina: se l'havia de poder reconèixer des de lluny. Així ho va explicar Stuart Pavin, el seu estilista durant onze anys, que admetia que amb colors llampants volien aconseguir que els ciutadans britànics –i els d'altres països que la veien per la televisió– la poguessin identificar entre una multitud. Un objectiu per al qual ella només demanava una cosa, i era que fossin tres les peces que fessin joc: vestit, barret i abric. Els seus tres imprescindibles en actes de carrer.

Un equip exclusiu per controlar la seva indumentària

Era tanta la importància conferida a aquesta qüestió que comptava amb un equip de quinze persones per encarregar-se del seu armari. Un gabinet que lluitava per aconseguir estilísticament la mateixa perfecció que ella sempre havia perseguit institucionalment. Entre d’altres, l’equip prenia nota de com anava vestida cada dia i quins elements mesclava perquè d’un any per l’altre no repetís proposta el mateix dia o en el mateix acte, encara que fos en una altra data.

Però, a part dels colors llampants, els seus abrics també comptaven amb una particularitat que els feia únics. Tenien les mànigues més curtes del normal, detall motivat també per dues singularitats de la professió de regnar: haver de menjar en públic i haver de donar la mà a la gent. I és que segons va calcular The Telegraph en una ocasió, la reina donava la mà a 22.000 persones a l’any, una circumstància per a la qual no es treia mai els guants. I en aquest camp, més tradicions inviolables: només podien ser blancs o negres, i dels que li feien a mida des del 1947 a Cornelia James.

Proveïdors seculars

També era de gustos fixos amb els barrets, que li proveïa des del 1990 Philip Somerville. Tots els dissenys estaven pensats per afegir-li altura amb una copa lleugerament allargada –i mai bombada– i procuraven no restar-li alçada amb una ala massa ampla. La decoració floral era l’habitual, més que no pas les plomes, que ens semblen tan angleses per culpa d’Ascot, d'on ella era feligresa. La seva obsessió per anar vestida a joc es manifestava fins i tot quan plovia, ja que tenia paraigües transparents –per poder ser vista– però disponibles amb franges de tots els colors per combinar-los sempre amb la roba.

Més limitada que amb els barrets va ser amb els bolsos. Un complement que en el seu cas era purament decoratiu, ja que sempre estava envoltada d’un estol de persones amb tot el que li pogués fer falta. Els bolsos del seu uniforme sempre van ser de la firma Launer i de xarol negre, com el seu calçat, un aspecte en què sí que es notaven molt els estralls de l’edat. Tot i que de jove va ser trencadora portant botins i sabates amb una mica més de taló, feia cinquanta anys que a la firma Anello i Davide li feien a mida els seus eterns mocassins negres, tots amb talons kitten. N’havia acumulat tants que necessitava cinc persones per encarregar-se’n, entre les quals destaca la figura de la seva bessona de peus, que els duia abans que ella perquè no es nafrés.

Però la seva gran debilitat sempre van ser els fermalls. Diu la llegenda que la seva col·lecció supera els 365 i que tots tenen molta història. Sobretot el seu preferit: el de la reina Victòria. Sempre els va dur al muscle esquerre i sempre els combinava amb collars –mai un de sol...– de perles. De la reina quan feia d'àvia o de mare poca cosa se’n sap a nivell estilístic. Només que el mocador al cap era un dels seus habituals quan s’instal·lava a Balmoral. De l’uniforme del seu fill Carles, ves a saber què n’escriurem.

stats