Pepa Plana: “Jo era francesa, com la meitat de la meva família”

BarcelonaL’estiu és el moment de l’any en què tot s’atura bastant per a la pallassa Pepa Plana. Rarament està de gira o assajant un espectacle, encara que participa en algun festival o formació, com la que farà aquest agost a Galícia. “Mai tinc dos estius iguals, però tampoc dos hiverns”. Diu que té la sort de viatjar treballant, que per a ella és la millor manera de fer-ho. Va on sigui, treballa, coneix la veritat de les persones que la conviden, la porten als seus llocs preferits i comparteixen el seu entorn. “Tinc el privilegi de conèixer els llocs acompanyada de la gent que hi viu. A més, no et sents tan formiga destructora com si vas pel teu compte. Hi ha un intercanvi, aporto la meva feina”.

Entre tots aquests estius diferents, a l’hora de triar-ne un es queda amb els que marxava a França amb la família. Fins als deu anys s’estaven uns quinze o vint dies visitant la família del pare: “Sent una nena, pensava que anàvem a l’altra punta de món, estava llunyíssim”. El viatge era en un Seat 124 des de Valls fins a Canet de Rosselló, al costat de Perpinyà. 

D’aquells anys li ha quedat la por de travessar fronteres, “pors primàries”, en diu. El seu pare és un home serè que s’atabalava quan arribaven a la frontera: “Era un moment d’estrès, potser pels passaports, l’hostilitat o el canvi de monedes. Per a mi, les fronteres encara són un lloc hostil, connecto amb una memòria primària”, explica. 

Allà s'estaven amb l’avi patern, els tiets de França, les tietes de França, les cosines de França… “Tot era de França i parlaven francès, encara que l’avi ho parlava tot malament. Parlava francès i no l’entenies, però quan parlava català, tampoc”, recorda somrient. La Pepa no es qüestionava per què vivien allí, ho assumia amb normalitat i automàticament volia ser francesa. "Jo era francesa com la meitat de la meva família”, diu. Tenia tantes ganes de comunicar-se amb les cosines, la Céline i la Nathalie, que va aprendre francès molt ràpid. Encara ara segueix mantenint el vincle amb la família i, sobretot, segueix tenint un lligam especial amb el país, és un lloc que el sent seu.  

Ningú li explicava per què l’avi era francès. No va ser fins a l’adolescència que va començar a fer preguntes. Llavors va saber que era un exiliat de guerra i que l’avi no tornaria. L’àvia, a la qual mai va conèixer (li hauria encantat), havia estat miliciana, tots dos eren anarquistes. L’avi s’estimava més ser estranger a una república que tornar amb una monarquia. “Es va fer un fart de patir, però era noble, coherent i savi. Em va saber greu no haver-lo gaudit més”, reconeix.