Estan preparats per a l'home postpandèmic?

BarcelonaLa Setmana de la Moda de Milà ens ha deixat propostes molt potents per a l'home de la primavera-estiu de l'any que ve. Un home amb cada cop menys complexos i que reacciona amb més contundència a la trista recepta estètica que la societat heteronormativa havia previst per a ell. De tot el que s'hi ha vist, una de les firmes que més aviat han sabut entendre que les limitacions cromàtiques i morfològiques tradicionals estan oxidades és Zegna, que va ser l'encarregada d'arrencar la Setmana de la Moda de la capital econòmica italiana. "La comoditat és la clau", explicava com a revelador punt de partida el director creatiu de la firma, Alessandro Sartori, que deixa clar amb la seva frase que de la pandèmia n'hem après coses bones com, per exemple, que per presumir ja no s'ha de patir. Un axioma que –oh, sorpresa!– era mentida.

La col·lecció de Zegna està composta per peces de siluetes fluides i àmplies, que són el símbol que Sartori ha ideat, un home que camina amb decisió pel món del postconfinament. "El meu objectiu a Zegna és entaular un acord entre l'essència de la sastreria, que és la nostra raó de ser, i el ritme del món modern, i el que he fet és rebobinar l'artesania de luxe seguint un flux que allibera l'home", apunta el modista. Com estem de malament que per millorar hem de rebobinar... Quantes batalles perdudes pels homes es deu haver trobat el creador mentre anava tirant enrere.

Tampoc ens ho vam passar gens malament al xou de King Giorgio, el rei Mides de la moda italiana. Armani –que va desfilar presencialment perquè és un valent i, tot i tenir 86 anys, sempre va davant del vent– va presentar amb un jardí com a fons una col·lecció masculina per a l'estiu que ve en què la sobrietat del blanc i el negre va ser la reina. Tot i això, no es pensin que la veterana casa milanesa es va quedar aquí. Grans bolsos pensats per a l'home, moltes peces centrades en la comoditat, bermudes especialment amples i armilles lleugerament oversized van ser la materialització de la disrupció continguda que un sempre espera del mestre de mestres, que actualment signa la seva línia masculina per a totes les seves línies conjuntament amb Pantaleo Dell'Orco.

Potser són mèrit seu els conjunts blancs 100% eivissencs, les samarretes acolorides –sempre sense abandonar la paleta de les tonalitats càlides– i alguns motius florals en les peces. Tot i que Armani té autoritat per agafar-se llicències, sembla que els nous temps l'han portat a agafar-se-les una mica més enllà del que solia. La divertida sobrietat d'Armani ha pujat un escaló i no ha fet falta que el mestre es jubilés. És tot un savi. Que no ens falti mai. Tampoc en la nova era de la moda d'home.

El mateix dia que Armani també firmes més petites van presentar les seves col·leccions. I ja es poden imaginar que si les grans estan juganeres pel que fa a on volen portar l'home, imaginin-se les firmes més petites, que viuen de cridar l'atenció. Numero 00, que té la seu a la ciutat costanera adriàtica de Rimini, es va inspirar en les estrelles del rock per presentar una col·lecció amb un estil urbà en la qual van destacar peces com una jaqueta amb lluentons però també peces més sòbries, encara que no conservadores.

Per la seva banda, la firma Zenam va agafar la colorista estampació africana i la va portar fins a l'elegància més típicament europea –a través dels teixits d'alta qualitat i dels patrons– amb vestits sastre per a dona i amb camises i pantalons per a homes que ja s'han afartat d'anar vestits de blau marí i volen sortir de la presó pandèmica evidenciant que estan molt contents del miracle que han obrat les vacunes. Per cert, Woolrich tampoc es va estar de res en la seva elecció de l'estampat de camuflatge com a motiu força de la seva col·lecció per a l'estiu que ve.

Les desfilades de Prada, com era d'esperar, van donar una volta més de tornavís al que ja s'havia vist. La firma va apostar fort pels pantalons curts en tots els seus vessants, incloses granotes i faldilles pantaló. La casa que colidera Miuccia Prada amb Raf Simons va combinar les seves dramàtiques jaquetes i sabates amb pantalons d'una llargada –per no dir curtesa– molt poc habitual en l'home. Per si això no fos prou, i seguint la seva habitual tradició de carregar els models amb tota mena de complements amb els quals facturar a base de bé, la firma italiana també va col·locar sobre els seus models unes altament desitjables motxilles i bosses o uns barrets d'estil pescador que porten incorporat un moneder al clatell.

No cal ser un expert per saber que l'home de Prada conquerirà Instagram aquest estiu, si no és amb total looks, per parts. I és que, un cop més, la disrupció de les normes estètiques que proposa Prada tornarà a ser cavall guanyador: la seva extravagància ha trobat de nou aquell punt just en què resulta cridanera però prou intel·lectualitzada perquè ningú del fashion business s'atreveixi a criticar-la en veu alta. La sobrietat cromàtica de la col·lecció que van presentar a Milà només es va veure interrompuda per algunes peces –barrets, bosses i granotes– amb franges de colors, jaquetes 100% groc llibertat-presos i alguns acabats xarolats.

La presentació de la col·lecció d'Etro va fer que qui esperava una mica de conservadorisme estètic hagués de marxar a la sección de caballero d'El Corte Inglés. La firma va mostrar des de pijames de seda estampats fins a camises amb daurats, pantalons de lona amb efectes metàl·lics o leggings amb animals inexistents dibuixats. Estiu en estat pur. Tampoc van defraudar els seus complements, amb pedreria i parafernàlia metàl·lica. Més que una firma nascuda a Itàlia sembla d'origen indi. Però és que l'home que ve no només creuarà fronteres de gènere, sinó també culturals.

I si tots els dissenyadors mencionats fins ara han fet tot el que els he explicat, pensin què no hauran pogut fer a can Dolce & Gabbana... La firma, una de les poques que es van atrevir a celebrar un xou amb públic al front row, ho va donar tot com si fos la darrera desfilada de la seva vida. La seva incontinència habitual es va veure multiplicada per tot el temps que portaven aguantant-se l'eufòria. Música dance, llums de discoteca, miralls i flaixos van ser el preludi d'una llarga i nodrida desfilada en què els homes van portar de tot: transparències, joieria XL, xarol, lluentons, efectes setinats, inspiracions en la bandera italiana, mànigues bollades, animal prints, quimonos, brocat i, fins i tot, pedres precioses clavades als texans.

Realment, crec que si hagués començat aquesta crònica de la Setmana de la Moda de Milà per Dolce & Gabbana, alguns dels homes que em llegeixen no l'haurien acabat perquè haurien sortit disparats a comprar el que ells consideren "roba d'home" per als propers 15 anys, presos pel pànic a l'home que ve. Però no s'han de preocupar, els homes que no volen avançar a nivell estètic són tants, que sempre hi haurà alguna marca disposada a aprofitar-se de la seva por a atrevir-se a expressar-se estèticament venent-los l'enèsima camisa blau cel pàl·lid. No han de patir, l'immobilisme en la indústria de la moda és un enorme nínxol de mercat. Mai es quedaran despullats. Només fossilitzats.