Els 25 gironins que han marcat el 2025

GironaHan fet una aportació rellevant, tenen una història potent, inspiradora i de vegades poc coneguda. Tenen en comú que són de les comarques gironines –o hi viuen–, han sortit a les pàgines del diari i els lectors els han reconegut fent que les peces que protagonitzen siguin les més llegides del dia. Són els 25 gironins que han marcat el nostre 2025 i que també han estrenat els primers premis de l'ARA a Girona, els de la guineu espavilada. No volíem guardonar famosos que donessin visibilitat als premis, sinó que els premis fessin famosos personatges poc visibles. El 2023 vam iniciar aquest recull amb 23 noms, i el 2024 vam escollir els gironins revelació. Des d'aleshores, el jurat heu estat els lectors.

Aquests són els 25 gironins que han marcat el 2025:

Girona té des d'aquest 2025 un nou temple ciclista, però també un antic teatre recuperat a la ciutat. Es tracta de l'Odeon, propietat de Miquel Casals, que en els últims anys ha estat restaurant amb els seus recursos un patrimoni de valor molt considerable que s’anava deteriorant i s’hauria acabat fent malbé. I ho ha fet per reproduir tan fidelment com ha estat possible el teatre creat el segle XIX. Per això ha treballat amb artesans com la foneria de Cassà de la Selva, per posar només un exemple. Casals ha tingut la sort de comptar amb uns llogaters que s’havien compromès amb arrendar-li l’espai per als pròxims 25 anys, la societat Velòdrom, representada per Miquel Tràfach.

"Amb els pits a l'aire", literalment i metafòricament, és com ha viscut l'escriptora Núria Esponellà el càncer de mama que li van diagnosticar l'octubre del 2023. Literalment perquè l'hi han exigit les mamografies, les exploracions tàctils, les sessions de radioteràpia, l'operació, els massatges, les cures... I metafòricament perquè, segons explica en el seu últim llibre, titulat precisament Amb els pits a l'aire, amb la malaltia ha après a valorar les coses essencials i a desprendre's de les cuirasses i dels pensaments limitants per sentir-se lliure i estimar-se a ella i al seu cos. Autora d'una dotzena de novel·les, Esponellà ens ha regalat aquest any un llibre que és el testimoni del dolor patit, però també del coratge i de la positivitat amb què ha encarat la malaltia, amb l'ajuda de les teràpies complementàries i, molt especialment, del contacte amb la natura.

Com els corredors que participen en curses de relleus, Samuel Mir recull el testimoni del seu sogre, Isca García, pescador de Cadaqués, i també de Benido Descamps i Moisès Tibau, els dos únics pescadors que queden en actiu a Cadaqués, a més d'en Samu, esclar. Les circumstàncies de la vida, entre les quals l’amor, l’han portat a un ofici dur al qual cada cop hi ha menys gent que es vulgui dedicar, per moltes i diverses raons. Però en Samu no està sol: a més del seu sogre, sap que pot comptar amb en Benido i en Moisès, que li estan donant un cop de mà en el seu ofici, que va començar fa uns tres anys. Amb en Samu, Cadaqués s’assegura que seguirà tenint peix fresc.

A la llibreria Dictum, que va obrir fa cinc anys a Banyoles, Shahzaib Khan (conegut per tothom com en Miquel) trenca estereotips. No només perquè, com diu ell, deu ser "l’únic immigrant d’origen pakistanès que ha obert una llibreria en lloc d’una botiga de queviures", sinó també perquè, a diferència de la majoria d'immigrants pakistanesos, al seu establiment –com en qualsevol àmbit de la seva vida diària– parla sempre en català. Per militància, perquè està convençut que "tot immigrant ha d’aprendre la llengua del lloc que l’acull", i perquè creu que cap català hauria de canviar al castellà quan se li adrecen en aquesta llengua. Nascut al Caixmir, on la seva llengua, el caixmiri, i la seva cultura "són menystingudes per la resta del Pakistan", en Shahzaib és un exemple d’integració. Amb la mateixa entrega i rapidesa amb què ha après català s’ha submergit en la literatura i en la música catalana, i assegura que s’emociona escoltant Raimon, perquè també pensa que "qui perd els orígens perd identitat".

El 1980 van crear dues escoles immersives en català i una emissora de ràdio, Ràdio Arrels, que sempre ha fet servir la llengua catalana; també l'han hagut de parlar tots els entrevistats, fins i tot Manuel Valls quan era ministre. Han ajudat a fer perdre la vergonya a molts nord-catalans perquè s'atrevissin a parlar la llengua dels seus avantpassats. Gairebé 45 anys després de la seva creació, l'associació Arrels travessa el moment més delicat a causa de les retallades que s'apliquen a l'estat francès. Ràdio Arrels és una modesta i alhora importantíssima estructura de país al nord de l'Albera, i mereix que el sud la tingui present en aquests moments complicats.

Mesurar-se el nivell de sucre a la sang i punxar-se insulina. És el primer que fa cada dia Pau Ribas des que, als 21 anys, li van diagnosticar diabetis del tipus 1. Al llarg del dia s'haurà de tornar a injectar insulina, entre quatre i deu vegades, i haurà d'ajustar-ne la dosi segons el que es disposi a menjar. També li caldrà calcular la quantitat d'hidrats de carboni que conté cada aliment o cada àpat per evitar que li pugin els nivells de glucosa a la sang. Aquesta necessitat de calcular constantment i la por de no fer-ho correctament i patir conseqüències que poden ser mortals generen una pressió i una càrrega emocional a les persones amb diabetis. Per ajudar a mitigar aquesta angoixa, Pau Ribas ha creat una tecnologia innovadora, denominada DAIA, basada en la intel·ligència artificial, que és, com diu en Pau, un "amic intel·ligent" per als diabètics. Un amic que els acompanya emocionalment i els dona un cop de mà en les decisions diàries per gestionar la seva malaltia. L’invent d’en Pau ha estat guardonat amb el primer premi dels Guardons Impulsa Start de la Cambra de Comerç de Girona.

Fa cinc anys, el seu pare, l’empresari garrotxí Eudald Morera, va crear el festival Vallviva quan estava greument afectat d'un càncer. El seu entorn li va dir que el que havia de fer era preocupar-se per la seva salut, però ell va insistir en crear una iniciativa per agrair a la vida el que li havia donat. Vallviva és un festival benèfic, que creix any rere any, i tots els beneficis es destinen a la investigació contra el càncer. Ara fa poc més d'un any que Eudald Morera va traspassar, i la seva filla Mireia li ha agafat el testimoni perquè aquesta iniciativa del seu pare continuï, com a ell li hauria agradat. L’edició de l’any vinent ja té caps de cartell com Ana Torroja, Antonio Orozco i Teràpia de Shock.

Per què l'olotina Maria Branyas, coneguda com la "superàvia catalana", va viure fins als 117 anys i va mantenir un bon estat de salut fins gairebé al final? L'ARA va publicar en primícia els resultats d'un estudi multiòmic fet a Maria Branyas, el més exhaustiu que s'ha fet mai a una persona supercentenària, que aportava informació molt valuosa per explicar la seva extraordinària longevitat. Des de Girona, en concret des de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), el metge i investigador Xavier Aldeguer, coordinador de l'àrea de recerca de digestiu i microbiota, aportava la informació més impactant de l'estudi: Maria Branyas tenia una microbiota intestinal més pròpia d'un infant que d'una persona de més de cent anys. Per a Aldeguer i el seu equip, la troballa obre la porta a crear patrons prebiòtics associats a la longevitat.

Durant gairebé trenta anys van ser família acollidora, de les que acullen mentre es valora la situació, tant de l’infant com de la família biològica. La durada sol ser d’uns mesos, tot i que ells van arribar a tenir un infant en acollida durant tres anys. Sigui més o menys temps, la convivència fa inevitable que es creïn vincles afectius entre ells. I més amb Àngels Cros i Agustí Gambarte –el seu home–, que són bones persones, senzilles, de les que actuen sense importar-los en absolut els m’agrada que puguin rebre o que se sàpiga o no. Per a ells, fins i tot millor si no se sap. Han estat –o fet de– pares de 21 fills, 19 d’adopció i dos de biològics. Un exemple de solidaritat i amor.

En una de les parets de l'Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona, a tocar d'on vivia Josefina Espinosa, una pintada de grans dimensions interrogava: "On és Andreu Nin?" Eren els anys 40 i la Josefina, llavors una nena, topava cada dia amb aquella inscripció sense saber que Andreu Nin, de qui llavors no sabia res, seria anys més tard el seu sogre, tot i que no el coneixeria mai. La vida de la Josefina, el seu casament amb el fill del revolucionari marxista assassinat pel franquisme Andreu Nin, Carles Simó, que va morir anys després en un accident d'avioneta, i també la mort del fill de la parella quan era adolescent, entre altres vivències, es relaten en el documental Aterra, estrenat aquest any. S'hi relata també el tomb que va suposar per a la Josefina venir a viure a Girona ara fa quaranta anys, una ciutat en la qual es va bolcar en el teatre, l'art i, sobretot, la poesia, que tant l'ha ajudat a treure's la tristesa que portava a dins. Tot i això, segueix tenint una espina clavada al seu cor pel fet que encara no s'hagi recuperat el cos d'Andreu Nin. Diu la Josefina: "No han tingut ni la delicadesa de buscar-ne les restes i lliurar-les a la família, no hi ha interès, però nosaltres no deixarem de preguntar on és Andreu Nin".

Qui de Girona no ha anat alguna vegada al Nyigui-Nyogui? En plena Transició, al carrer Mercaders del Barri Vell, va néixer una botiga que va convertir-se en la Meca de tothom que volia dur o regalar alguna cosa original i trencadora. L'ànima al taller i també a la botiga va ser Rosa Maria Sais, una emprenedora entranyable, artesana i feminista amb una energia desbordant. Molt aviat farà 50 anys del naixement de la botiga, testimoni de com viure amb passió i deixar empremta a tothom que l'envolta. Rosa Maria Sais, Múnia per a la família, va ser la pregonera de les últimes Festes de Primavera, i en una entrevista amb l'ARA ens recordava que va néixer sota un llit de ferro mentre els bombardejos queien sobre Girona el 23 de gener del 1939.

Grup musical format entre dues estudiants de l'Esmuc, una de Sant Feliu de Guíxols (Anna Sala) i l'altra d'Eivissa (Lara Magrinyà), unides per un projecte musical extremadament original i interessant, que fusiona tradició popular amb música electrònica, cant líric i improvisació. Primer van començar musicant els versos de l'escriptor Toni Sala, pare d'Anna Sala, i després van atrevir-se a posar música als contes breus (que no poemes) de Mercè Rodoreda. Ara treballen en la recuperació del cant redoblat, originari de les illes Balears.

Amin Boudhen i els seus germans Anuar i Yaser han creat una teteria lluminosa i diàfana, el Moul’ Dhen, a l'edifici Urbis, a la zona de transició multicultural entre Girona i Salt. I no és un local sorprenent només per la seva suculenta oferta gastronòmica, sinó perquè deu ser l'únic local marroquí amb majoria femenina. Amin afirma: “Les dones marroquines aquí s’hi senten còmodes, i no es veuen jutjades com en altres locals”. Tenen un 40% de clients (clientes!) marroquins, un 20% de catalans i la resta d’altres nacionalitats. Calen més exemples com el seu per ajudar a l'emancipació femenina i a la conquesta de nous espais de llibertat per a les dones.

Fa tres anys vam conèixer Lorraine Jarvis en un dels cafès ciclistes de moda a Girona. D'arrels californianes, ens va dir de forma clara: "No em parlis en castellà, sisplau, parla'm en català". Establerta a Ravós del Terri, al Pla de l'Estany, des de la pandèmia té clar que vol ser-ne una veïna més. I per això només aprèn català. Al conèixer-la, ens vam plantejar: quantes Lorraine Jarvi més hi ha a Girona? Nina Lannan és una més d'aquest fenomen. Després d'una vida a Nova York fa tres anys que viu a Girona, i ja està disposada a dinamitzar un grup de conversa en català. Ha treballat durant molts anys com a productora a Broadway, però es reconeix una apassionada de les llengües. I ha après català per poder llegir Montserrat Roig, Jaume Cabré o Mercè Rodoreda. Entén la necessitat d'aprendre català per poder incidir en la comunitat. I per, si cal, poder queixar-se de la recollida d'escombraries.

Aquest 2025 Ingrid Guardiola ha tancat la seva etapa al capdavant del Centre d'Art Contemporani Bòlit de Girona, quatre anys després d'assumir-ne la direcció. Durant tot aquest temps, Guardiola ha donat un nou impuls al museu d'art contemporani gironí, obrint-lo a la ciutadania i oferint una sèrie d'exposicions d'artistes molt diversos, totes elles amb un discurs molt potent i elaborat, abordant temes d'actualitat com els estereotips de la dona-monstre, la perforació de la terra per obtenir recursos fòssils o la contaminació de l'aire. Malgrat la bona rebuda de les propostes, Guardiola ha decidit deixar el càrrec i no optar als dos anys de pròrroga, satisfeta del projecte però alhora esgotada de tota la burocràcia i els protocols que cal seguir quan s'està al capdavant d'un equipament públic d'aquesta envergadura.

Jordi Bofill, que ens delecta amb les seves emotives i documentades cròniques sobre el Girona, el definia com "el veí de les galetes Birba que desafia la invisibilitat del planter del Girona". Ha rebut el guardó de l'ARA per ser el primer golejador de la temporada i un exemple per als joves futbolistes de les comarques gironines. També, esclar, per donar més visibilitat a un planter que encara ha de donar moltes alegries. És un exemple de feina ben feta, amb esforç i modèstia. I, finalment, perquè el guardó que ha dissenyat Bussoga, una Guineu Espavilada, li va com anell al dit. No hi ha ningú més espavilat a l'àrea que un golejador com ell.

Periodista de formació, vinguda de Còrdova i amb una àmplia trajectòria en la gestió cultural a Barcelona, fa quatre anys que dirigeix el Teatre Municipal de Girona i ha sacsejat el panorama de les arts escèniques de la ciutat. La seva empremta se sent al Municipal, però sobretot als carrers, amb una programació pública, en molts casos gratuïta, que acosta a grans i petits no només el teatre, sinó també la dansa, el circ i la performance. El seu projecte ha estat "habitar el teatre", i ho ha complert: el Teatre Municipal ha deixat de ser només un lloc viu per al Temporada Alta i l'època de Pastorets per tenir una àmplia programació tot l'any pròxima a tots els gironins.

El Col·lectiu Ilitia treballa per retrobar els centenars o milers de nens robats durant el franquisme –i fins i tot en èpoques més recents–. Rep el guardó Josep Comas, membre del grup i autor del llibre Cent anys i una absència, dedicat a la seva mare centenària (ara ja a prop dels 101 anys). En aquesta obra, Comas relata amb tot detall el robatori del seu germà i sisè fill en el moment del part, el novembre del 1965, a la Clínica de l’Aliança de Girona. El Col·lectiu Ilitia agrupa famílies a les quals els van robar el nadó en el moment del part i que, després de tants anys, constaten que el procediment i els responsables mèdics implicats eren pràcitcament sempre els mateixos.

Nascuda arran de la gran crisi de refugiats al Mediterrani de fa gairebé deu anys, Girona Acull treballa sobretot en l'acollida i l'acompanyament de persones migrades i la incidència política amb l'objectiu de la transformació social. Actualment, una de les seves tasques principals és l'acompanyament dels infants i joves migrants sols i la denúncia de l'insuficient compromís de les administracions cap a ells. El periodista d'investigació de l'ARA Albert Llimós va publicar un extens reportatge sobre en Fa i en Ba, d'origen gambià: la Fiscalia els posava en dubte l'edat del seu passaport i van ser expulsats de centres tutelats. Ara la justícia els acaba de donar la raó, i també ho hem explicat al Comarques Gironines.

Remei de Ca la Fresca (Xantal, Iago, Artur i Víctor)diuen i canten el que pensen sense por. Han suposat una alenada d'aire fresc o un huracà de revolta per al rock català. Fan bones cançons contra el capitalisme, contra l’explotació dels recursos del Montseny (l’aigua de tothom que s’enduen les embotelladores), contra la gran planta de reciclatge de metalls que tenen a prop de casa, contra la fatxenderia i el conformisme de certs polítics o a favor de la causa palestina, molt abans que aquest corrent fos majoritari. Volen incidir en la política perquè saben que tot és política, sobretot, no ficar-se en política. 

L'1 de desembre del 2024, fa poc més d'un any, Yolanda Vilalta Ibáñez va crear el grup Dones Valentes d'Olot després d'una llarga temporada sentint-se "al pou". S'havia divorciat i va sentir la necessitat de teixir un espai de sororitat, farcit de dones que vivien soles: fossin divorciades com ella, solteres o viudes. Des de llavors, Dones Valentes de la Garrotxa ha crescut com l'espuma, amb tot de perfils de dones que hi han trobat un espai segur, de confiança i sobretot de molts rialles. En el seu primer aniversari s'han convertit en una gran comunitat plural que s'està reproduint en altres comarques per trobar aliades per "no sentir-se mai més soles".

Antoni Rossell Terris va morir el febrer del 2025, a l’edat de 88 anys, a Sant Hilari Sacalm, la Selva. Al fer-se públic el seu testament, tot el poble va saber que tots els diners que havia guanyat durant la seva vida els deixava a l'Institut Anton Busquets i Punset perquè els joves hilariencs puguin estudiar i gaudir d'una formació de qualitat. Rossell Terris, que no va tenir fills però sí molts nebots, de molt jove va aprendre l'ofici de sastre, amb el qual va fer fortuna, però mai va tenir l'oportunitat de fer estudis superiors; una espina clavada que, a través d'aquesta donació, va voler reparar pensant en les noves generacions. L'aportació es traduirà en quatre beques anuals de 5.000 euros per a estudiants de segon de batxillerat: tres seran per a les millors qualificacions en llengua i literatura catalana i una serà per a l’excel·lència acadèmica. Recollia el guardó Judit Rossell, neboda i marmessora de l’herència.

Segur que la seva cara us sona, perquè ha participat en un munt de sèries de TV3 com a actor, però pocs deveu estar al corrent de la malaltia que el va deixar sense olfacte un cop passada la pandèmia i que li ha canviat la vida. Net de perfumista, Ernesto Collado va aconseguir recuperar l'olfacte amb tot de passejades olfactives pels volts de Pontós, a l'Alt Empordà, on viu. Sis mesos després, un bon dia, va penetrar-li l'olor de romaní. Ara és el símbol dels perfums de Bravanariz, una marca que ha entrat en l'alta gamma amb essències cent per cent naturals. Aquest 2025 ha consumat el seu gir amb la publicació del llibre Ensumar (Cossetània), un manifest a recuperar un dels sentits més denostats, el de l'olfacte. És el que reivindica en les passejades olfactives a Mas Flequer, un espai a Cantallops on redescobrir la flaire del matollar mediterrani als peus de l'Albera.

Aquests últims anys, el Bar del Teatre de Salt s'ha convertit en un autèntic pol d'atracció social on, de manera paral·lela a la programació regular del teatre, s'organitzen tota mena d'actes culturals i populars. Cada setmana s'hi programen nits de monòlegs, concerts, discjòqueis, presentacions de llibres o exposicions. Aquest setembre passat fins i tot s'hi va organitzar un festival propi, el Ràndom. Tot plegat ha revitalitzat un espai saltenc amb molta història i ha consolidat un públic local que trobava a faltar una aposta com aquesta. Ja no és només el bar on la gent pren alguna cosa els dies que hi ha teatre, sinó que, amb el temps, s'ha establert com un local amb vida pròpia, que complementa i enriqueix el xup-xup cultural del barri. Capitaneja tot aquest sarau Pere Calderón, que va assumir la gestió de l'establiment fa tres anys i mig.

Maria José Garbí i Domingo Jamás van obrir el Voramar a Portbou ja fa molts anys i hi ha acabat treballant tota la família. El seu fill Pau i el seu gendre Guillem Gavilán, a la cuina. La seva filla Míriam n'és la cap de sala i sommelier. El Domingo segueix a la cuina, i la Maria José ajuda a sala i té una funció indispensable perquè el restaurant rutlli: té cura dels nets. Abans l'establiment era molt més senzill, i un estiu aquesta família es va fer un fart de pencar, però, un cop acabada la temporada, pràcticament no havien fet caixa. Van decidir que allò no podia ser. "No volíem entrar a la guerra de preus i teníem formació per fer alguna cosa més", diu Gavilán. Aquest 2025 han guanyat i revalidat la seva primera estrella Michelin.