La volta al món per onze restaurants a la frontera entre Girona i Salt

Salt / GironaGirona ha viscut una metamorfosi gastronòmica de primer nivell al Barri Vell d'ençà de la pandèmia. Qui no hagi visitat la ciutat en cinc anys se sorprendrà de la quantitat de restaurants nous que hi ha a la part antiga. Però no és l'únic focus on han nascut nous projectes. Els barris amb més presència de migrants també viuen la seva pròpia transformació pel que fa a la restauració. Amb més d'un 40% de població d'origen estranger, Salt és un municipi que es caracteritza per la seva diversitat cultural. Però és que el barri de Girona que hi limita té un pes migratori superior, de gairebé el 45%. És Santa Eugènia de Ter, on els darrers anys ha fet eclosió l'oferta de restaurants amb cuines d'arreu del món. Mentre que fa uns mesos va obrir el primer local amb cuina de Gàmbia i el Senegal a Salt, just a la frontera entre els dos municipis es concentra bona part de l'oferta de gastronomia llatinoamericana.

El fil conductor d'aquesta ruta gastronòmica és la via que uneix Girona amb Salt: el carrer Santa Eugènia. Sortint de l'estació de tren de Girona, enfilant carrer amunt en direcció Salt, trobem primer un veneçolà que va néixer fa un any (Punt Criollo). A només cinc minuts a peu, dos mexicans regentats per famílies hondurenyes (Leda's i La Garnacha Tex Mex) a la zona del barri de la Rodona. Set minuts més pel mateix carrer i ben a la vora es pot escollir entre un colombià (Racó Colombià) que acaba d'obrir i un hondureny de referència per a la comunitat on hi havia l'antic restaurant de La Columna (La Baleada). I ja només queden deu minuts més per trobar La Família, un marroquí amb un cuscús excel·lent que acaba d'obrir just a la frontera entre els dos municipis. És només un exemple d'aquest viatge que us proposem, que fa la volta al món per onze restaurants de Salt i Santa Eugènia.

Carrer Bisbe Sivilla, 8, Girona

Tot va començar durant la pandèmia, com en la majoria de restaurants llatinoamericans que han fet eclosió els darrers cinc anys al barri de Santa Eugènia. Tant en Daniel, que era barber, com la Rosi, que treballava de cambrera, es van quedar sense feina i van decidir començar a vendre empanades i arepas a través d'un grup de WhatsApp amb comunitat llatinoamericana a Girona. Havien emigrat de Caracas el 2017 i va ser a finals del 2023 quan van decidir fer el salt i emprendre en el mercat de l'hostaleria com a parella. "Vam tenir l'oportunitat d'obrir un local al parc Central i de moment està funcionant", explica en Daniel, que detalla que el principal hit del restaurant continuen sent les arepas veneçolanes, totalment casolanes.

Les cuina la Rosi, com també feia durant la pandèmia, i combina a la carta plats típics veneçolans per picar, com els tequeños –un aperitiu molt típic fet amb una base de farina de blat i formatge–, amb un menú del dia de 14,50 euros adaptat a la cuina mediterrània. Menjar-hi costa al voltant dels 18-20 euros amb entrant i plat fort, però cal tenir en compte també la carta variada de sucs. Una de les especialitats és el papelón con limón venezolano, una espècie de llimonada amb panela (sucre de canya) dissolta.

Carrer Santa Eugènia, 65 | Carrer Riu Güell, 101, Girona

A menys d'un minut de distància, dos restaurants familiars mexicans amb propietaris hondurenys han situat la zona del Güell en el mapa gastronòmic per oferir un menjar casolà i autèntic. El darrer a obrir després de la pandèmia ha estat el restaurant La Garnacha Tex Mex, on abans hi havia hagut un altre local de referència de cuina hondurenya, el Blessing (ara al carrer Barcelona, 48) i anteriorment el primer peruà de Girona: Sabor Perú (ara situat al carrer Barcelona, 18). "A les fundadores del local, les germanes Carolina i Gabriela Velásquez, els van dir que estaven boges d'obrir un restaurant després de la covid, però al final ha donat bon resultat. Aquí els caps de setmana si no fas reserva és ben complicat tenir-hi taula", explica Samuel Cálix, un dels cambrers.

Han aconseguit així trobar una simbiosi entre públic autòcton i d'origen llatinoamericà. El mateix passa amb el Leda's, que a més de restaurant té un local específic d'elaboració de tot tipus de pastissos per encàrrec. L'altre punt en comú, a més del menjar casolà –totes les tortillas les fan ells–, són les begudes: els margarites frozen i, en el cas de La Garnacha, begudes clàssiques com el mezcalita o el cantarito, que és una barreja de tequila amb suc de pomelo i salt. "A Catalunya la garnatxa és un tipus de raïm, però a Mèxic és una paraula per dir: anem a tapejar? ¿Vamos a garnachear? La idea és que la gent vingui a picar i pugui gaudir d'un autèntic menjar mexicà", afegeix Cálix.

Carrer de Santa Eugènia, 158, Girona

Per sentir-se com a casa malgrat estar fora del seu país, que van haver de deixar fa set anys fugint "de la inseguretat i de les poques possibilitats de prosperar econòmicament", el matrimoni Martínez Ospino i les seves dues filles van decidir obrir El Racó Colombià a Girona i oferir-hi una àmplia mostra de la gastronomia típica del país llatinoamericà, una cuina de barreges de sabors, textures, condiments i salses. Per un preu mitjà de 25-30 euros es poden assaborir plats com la bandeja Paisa, una combinació d'arròs, frijoles, ou, patacón (plàtan fregit) i diversos tipus de carn, entre altres ingredients. A la carta tampoc hi falta el chicharrón amb iuca, el pollastre broaster amb mel, el nachos amb carn, les empanades farcides de vedella picada o de formatge i, de postres, la típica amanida de fruites, amb papaia, mango, maduixa i banana, entre d'altres. "Vam obrir el restaurant amb una certa por, però en pocs mesos ja hem aconseguit una clientela fixa, molts llatins però també catalans i estrangers", diu la Stephanie, de 26 anys, una de les filles del matrimoni Martínez Ospino, que assegura que el restaurant ha ajudat la família a "integrar-se a Catalunya". El restaurant ofereix també plats per emportar.

Carrer de Baix, 40, Girona

"Em vaig donar a conèixer en quatre dies", explica rient Ramón Álvarez des de la barra del restaurant La Baleada. I és que la inauguració del seu primer restaurant, en un petit local de la plaça Santa Eugènia (més coneguda com a plaça del Barco) va ser just quatre dies abans de l'ordre de confinament per covid de tota l'hostaleria. Però lluny d'arruïnar-los el negoci, Álvarez està convençut que aquella crisi els va servir perquè el negoci funcionés. "Quan vam reobrir, vam tenir un auge increïble: venia gent de tot arreu i es muntaven unes cues espectaculars per endur-se el menjar", exclama.

Va ser així com el 2022 es van atrevir conjuntament amb tota la seva família, que treballa amb ell, a fer el salt a un local més gran arxiconegut al barri: on hi havia hagut una braseria emblemàtica de Santa Eugènia, La Columna. Obren la cuina de les 9 a les 23 h (a qualsevol hora es pot menjar de la carta) i s'han especialitzat a fer baleadas, unes tortillas de blat típiques del nord d'Honduras farcides de frijol vermell i formatge. Un gran atractiu per a la que des del 2012 és la primera comunitat estrangera de Girona, que amb més de 7.500 hondurenys s'ha convertit en una petita Hondures amb fins i tot un viceconsolat. Un altre dels restaurants que tenen de referència és el Blessing, un local gran al carrer Barcelona, 48.

Passeig d’Olot, 43, Girona

Moul’Dhen és una teteria lluminosa i diàfana amb suculents pastissets i nutritius brunch a la zona de transició multicultural entre Girona i Salt. El nom és un joc de paraules que vol dir "senyor de la mantega". És segurament l’únic local marroquí amb majoria femenina. Amin Boudhen, que fa d’encarregat, i els seus germans Anuar i Yaser van obrir-lo fa dos anys a l’edifici Urbis com a homenatge a l’avi que els va criar durant uns anys. “Les dones marroquines aquí s’hi senten còmodes i no es veuen jutjades com en altres locals”, explica en un perfecte català. Amin va començar enginyeria mecànica a la Politècnica però li va faltar “pressupost i concentració”. Sona pop marroquí. Tenen un 40% de clients (clientes!) marroquins, un 20% de catalans i la resta d’altres nacionalitats. El plat estrella per esmorzar és el complet (suc de taronja, te, olives, iogurt amb muesli i altres pastissos), però també té molta sortida el msemen, una mena de crep marroquina. No hi falta el te a la menta, però també fan batuts, sucs naturals i cafès. Tenen obrador de pastisseria propi.

Carrer Sant Dionís, 45, Salt

En una data assenyalada per als catalans com és l'1 d'octubre, Isatou Samura va obrir el Senegambia Fast Food al carrer Sant Dionís de Salt. Gambiana de 37 anys, viu a Salt des de fa una dècada. És mare de tres fills de 13, 8 i 3 anys, el seu home es fa càrrec de la mainada i ella ha decidit obrir el que deu ser probablement l’únic bar restaurant de cuina africana a Salt –ara, en el passat n'hi havia hagut algun altre–, on hi ha un percentatge important de la comunitat provinent de Gàmbia, Senegal i el Camerun. “Per ara estic satisfeta de com em va. A la gent els agrada i no només tinc clients subsaharians, també venen cada vegada més catalans i marroquins”, explica Samura. Obre a les 10 h del matí i fins a les 23.30 h de la nit té obert, encara que tanca algunes hores durant el dia. Tot el menjar que serveix és halal i el cuina al local, on, a estones, té un parell de noies que li donen un cop de mà. Ofereix plats com xai amb gambes i patates fregides, pollastre amb arròs fregit i orada fregida amb arròs i llegums. No serveix alcohol i menjar-hi costa des de 3 fins a 10 euros. També serveix una beguda a base de gingebre.

Carrer de Torres i Bages, 3, Salt

Mustapha El Bakriouldira va obrir la primera carnisseria halal de Girona el 1992 i, després d’uns anys en aquest gremi, a principis d’aquest segle va decidir passar al de la restauració. Primer amb un local petit i des de fa catorze anys a la cafeteria restaurant Rif Land Star. “Al Marroc aquest concepte no és habitual, al restaurant s’hi va a menjar i a la cafeteria a prendre el te, el cafè o el que sigui, però no és com aquí”, diu El Bakriouldira. El local és ampli, 400 metres quadrats, i la pulcritud convida a asseure-s'hi a fer un mos. La cuina rifenya no és gaire diferent de la marroquina, amb la qual cosa a la carta hi ha tagins de pollastre, xai i vedella, cuscus, harira i pollastres a l’ast, segons les ressenyes dels clients a les xarxes, molt gustosos i ben especiats. Entre la clientela té de tot: catalans, subsaharians i, per descomptat, magribins. “Els Mossos d’Esquadra i la Policia Local de Salt són clients habituals”, afegeix El Bakriouldira. El cost és d'entre 10 i 15 euros, i la facturació es reparteix a parts gairebé iguals entre el que serveix al restaurant i el que porta a domicili.

Carrer de la Moreneta, 45, Salt

Salt té quatre grans barris: el Vell, la zona entre el carrer major i la plaça Catalunya, el Veïnat i la Massana. És en aquesta darrera zona de recent construcció on s'ubica un dels restaurants indis de més èxit de la zona. El Royal Indian Restaurant consta d'un ampli local amb una terrassa de les mateixes dimensions ideal per anar-hi a menjar amb infants, ja que molt a prop hi ha un parc infantil i a l'estiu no hi toca el sol. Tot i que inicialment va néixer com un restaurant que combinava la cuina hindú amb la mexicana, ara s'han especialitzat només en l'asiàtica, a un preu competitiu, per sota dels 20 euros, i amb una carta molt àmplia.

Centre Comercial Espai Gironès, Salt

Els pocs restaurants xinesos que hi havia a Salt van tancar fa anys, però n’hi ha un que fa vint anys que és obert i que treballa molt. Estar ubicat al centre comercial Espai Gironès, evidentment, l’ajuda –va obrir conjuntament amb el centre–, i el concepte de bufet lliure probablement també. A Palau Dong Xing 2 la cuina no és únicament xinesa, perquè també ofereix menges de la japonesa, com ara el sushi, i d’altres cuines. El local és gran, amb capacitat per a més de dues-centes persones, i pensat per a les famílies, amb entreteniments per a la mainada. Els preus per als adults van des dels 14,25 euros fins als 16,85, i per als nens, des dels 7,75 euros fins als 8,75. A l’entrada un cartell avisa de quina és l'altura màxima de la canalla per aplicar-li un preu o altre. Entre la clientela hi ha de tot, principalment visitants al centre comercial, i de clients xinesos n'hi ha, però més aviat són pocs. El local no és de cap cadena o grup, és d’un xinès resident a Salt, segons explica Renzhe, l’encarregat que hi és des del primer dia.  

Carrer Barcelona, 81, Girona | Carrer Figuerola, 39, Girona

Si a la Carmen li haguessin dit fa tretze anys que la cuina peruana es convertiria en una de les més cotitzades del moment s'hauria posat a riure. Convençuda dels poders dels ceviches i els arrossos de marisc, fa més d'una dècada que aquesta trujillana –de la "capital de la primavera", com ella diu– va obrir un petit local al carrer Carme de menjar per emportar. Arran de la pandèmia, va fer el salt a la zona del Güell, on ara hi ha La Garnacha Tex Mex, i des de fa tres anys té un restaurant ampli davant per davant d'El Corte Inglés, al carrer Barcelona, on ofereixen també vespres de música en directe.

Es tracta d'un projecte totalment familiar. La seva família també és a la cuina, on treballen de bracet, van renovant els plats i el ceviche continua sent l'estrella. També ho és al Misky Wasi, que la Carolina i l'Eladio van obrir fa just sis anys i que ha tingut una acollida molt bona. Són els dos únics restaurants peruans de Girona i ofereixen menú del dia al voltant dels 16 euros, mentre que menjar-hi de nit ronda els 20 euros. Totes les begudes, aigües i postres són casolans.

Passeig dels Països Catalans, 147, Salt

La pastisseria Palmira de Salt va obrir fa quatre anys, quan ja en feia cinc que n’hi havia una altra al Barri Vell de Girona –que és dels mateixos tres socis, un d'ells l'Ahmad Basal, que va arribar com a refugiat sirià el 2015 i que des de fa dos anys ja té la nacionalitat espanyola–. Es presenta amb dolços sirians, però és més que això. També ofereix menges salades, com entrepans halal, esmorzars d’ous ferrats, olives i pa marroquí, pizzes petites per menjar caminant i pasteles. La pastela és una menja de pasta de full farcida de pollastre o peix barrejada amb ceba, julivert i ametlles, una barreja de dolç i salat amb tocs d’espècies. “Oferim sabors de la mediterrània, i en particular de l’oriental. Som ambaixadors de la nostra cultura i des del principi hem optat per ingredients de qualitat –explica Ayman Tatari, un altre dels socis de la Palmira–. La millor manera d’unir cultures és el menjar, i els catalans són molt oberts a l’hora de tastar coses noves”. La pastisseria té una clientela molt diversa. Magribins, per descomptat, però també catalans i llatins. “Als llatins els agrada molt el que oferim”, diu Tatari. Els dolços els edulcoren amb mel i el preu depèn del que es demani.