La costa serena, dolça i brava
L’any 1912, Joan Llimona va pintar un quadre amb dues noies, una que seu en un muret de pedra i l’altra a terra, als seus peus, llegint, segurament en veu alta. Darrere les noies, uns penya-segats i uns esculls característics de la Costa Brava. Va titular la pintura Catalunya.
És curiós que, sent un paisatge tan viu de llums, des del seu naixement la Costa Brava hagi tingut molta més relació amb la literatura que amb la pintura. Quan el 1908 Ferran Agulló va publicar el famós article Per la costa brava, simplement va copiar el nom que el poeta Costa i Llobera havia donat a la serra de Tramuntana. Per això els primers anys costa brava s’escriu en minúscula i necessita un especificador: la nostra costa brava, la costa brava catalana… Per distingir-la de la mallorquina.
Aquella costa tot just batejada ja tenia un amo i senyor literari: Joaquim Ruyra. Ruyra va ensenyar-nos a veure-la, no pas els pintors. Malgrat els Gimeno, Junceda o Lleveries, no hi ha una Escola de la Costa Brava com hi ha una Escola d’Olot. En part també perquè el nom mateix va ser discutit des del primer moment, perquè era una etiqueta turística i promocional, la del negoci depredador que comportaria la seva pròpia destrucció física, encara a tota marxa avui per a gran vergonya nostra, d’alcaldes i votants. Ruyra es va passar la vida criticant aquell nom. Segons ho veia ell, a Blanes començava la Costa Serena, “ribatge que, per la magnitud i l’esquerpor dels seus penyalars, mereixeria certament ésser qualificat de brau, si no ho desmentissin la calma que sol regnar-hi, les flaires de ginesta i de pi que l'embaumen”. A partir de s’Agaró començava la Costa Dolça, “predilecta dels antics colonitzadors grecs”, fins al cap de Creus, i que “resti el nom de Costa Brava per a la feréstega, sublim, despullada i perillosa que va des del terme de Cadaqués fins al de França”.
Una mateixa disgregació sembla intuir-se en aquesta exposició tan interessant ara mateix al Museu d’Art de Girona, Costa Brava. Descoberta del Paradís (1860-1936). De Blanes al cap de Creus, identitat d’un paisatge. Les sales mateixes propicien una divisió, amb espais dedicats a Tossa, a Cadaqués… Per mi hi falta un pintor imprescindible, Emili Vilà, però quin gran encert que hi hagi la projecció sencera de l’homenatge a El rem de trenta-quatre i quina descoberta la fotografia de Sert i Dalí al mas Juny o els primers prospectes turístics, el quadre Catalunya de Llimona o la Conca vista per Joan Colom: a Platja d’Aro haurien de reproduir-la al frontispici de l’Ajuntament.
