23/11/2022

Forasters

2 min

Aquest diumenge un cotxe va envestir el meu pel darrere. Va resultar que el conductor era un anglès amb pinta de hippy envellit, amb una barba blanca llarga i lligada a la meitat amb una goma. Vam estar parlant de si fer o no fer els tràmits per a la companyia asseguradora –el meu cotxe no semblava gaire arrugat–, i em va sorprendre que aquell home tan amable només parlés anglès tot i viure i tenir un negoci, em va dir, a Lloret de Mar. Em va explicar que abans parlava moltes llengües –no em va posar d’exemple el català, sinó el rus–, fins que un mal dia va tenir un accident que el va deixar per uns quants mesos en coma induït, i per culpa d’això va perdre els idiomes que sabia, i ara només era capaç de comunicar-se en anglès.

Al meu carrer s’hi senten molts idiomes. Per les voreres passen magribins, subsaharians i sud-americans joves. Més cap al centre, francesos i alemanys jubilats. Entremig, aquí i allà, autòctons de tota la vida. No gaire lluny, hi ha un pub anglès, un local de kebab turc, un súper petit i una botiga de mòbils portats per pakistanesos, el basar i el restaurant xinès portats per xinesos, i la pizzeria d’un napolità. D’ençà que hi ha la guerra, a més, no és estrany veure-hi algun cotxe amb matrícula d’Ucraïna.

En aquests moments de desmantellament nacional, l’ambient cosmopolita m’acompanya i fins a cert punt em consola. A la costa, el turisme ha reemplaçat l’ambient portuari, i em sento un més d’aquesta gent, un foraster sense polítics que el defensin. De vegades em sap una mica de greu i tot, com deu passar als forasters: que bé que viurien els catalans sense la nosa catalana, penso, amb quina tranquil·litat d’esperit els seus polítics s’asseurien cada dia al despatx com els de la Rioja o els d’Extremadura, sense la rèmora nacional de l’idioma i l’afany de llibertat (la cultura), que no acaben de morir-se. L’escola catalana, que era un referent mundial, ja ha estat arrasada i convertida en cendra, però ni així.

Vaig voler-me imaginar posat al lloc d’aquell anglès que no podia parlar cap més llengua que la seva, no ja vivint en un país estranger, sinó al meu propi, aquí que als supermercats el menjar abans està etiquetat en portuguès que en l’idioma local, un país amb tan poca autoestima que aquests mesos es dedica, perquè venen eleccions municipals i s’ha de fer obra pública, a derruir aquí i allà els monuments del seu passat (la cultura), un país tan inconscient i pobre d’esperit que ara per ara només li demano que em deixi treballar tranquil, com demanaria qualsevol immigrant.

stats