Com els imants, uns llocs atrauen unes persones. Per això cada any em passa igual quan l’allau turística es drena. Vaig a la biblioteca i me’l trobo, vaig a la fruiteria i és a la cua, vaig a l’estanc i també hi és, comprant un número. Me’n vaig a la muntanya, als afores, i el veig de lluny, que camina solitari amb un paraigua negre obert per protegir-se del sol i una bossa plena de pa, i s’ajup als tombants del camí i deixa molles als ocells.
Som els dos membres d’una nació silenciosa, emboscada al seu propi país. Quan coincidim pel carrer ens saludem, però on me’l trobo més sovint és baixant a la cala. En aquesta època som els únics de banyar-se. Anem amb gorra i duem la tovallola penjada a l’esquena. Parlem una mica i diem sempre igual, cada vegada: avui fa el millor dia per nedar. Amb sol o sense sol, amb vent i onades o sense vent i onades, cada dia fa el millor dia.
No sé si sap que jo sé que és ell que embruta el corriol que baixa a la cala, que el deixa fet una porqueria, els marges plens de cloves d’ou, pa, fruita i verdura, de closques de musclo i cloïssa que hi llança per als gavians. Donar menjar a les bèsties és un vici i ell té la mateixa addicció que els meus veïns que alimenten la plaga de coloms a la placeta i no poden fer-hi res per prohibit que estigui.
Sí que sap que sé, perquè n’hem parlat, que quan arribo al racó de la cala, mentre em despullo, els peixos pugen del fons, venen a veure’m dotzenes de peixos, bancs sencers de peixos que neden en cercles i serpentegen a sota meu per l’aigua verd marina, i que això és per culpa seva, perquè els peixos em veuen des de sota aigua i es pensen que soc ell i que els tiraré molles. Els peixos fan com els ocells del pati de casa, que a l’hora de dinar ja m’esperen perquè és quan omplo la menjadora amb blat de moro trencat i pipes, cacauet, blat i veces, m’esperen amagats a les plantes dels testos i fan com la meva gossa, que també gira sobre si mateixa i mou la cua esperant el menjar. Miro els peixos i busco engrunes seques a la roca, de quan ell ha passat, les cullo amb la punta dels dits i les tiro a l’aigua, i els peixos cuegen i salten i esquitxen i tot, és un espectacle ple de vida que m’anima a tirar-me a l’aigua. Salto i els peixos fugen com ocells.
M’asseco i torno pel corriol, bosc amunt. L’altre dia, pel camí, vaig sentir refregar-se unes mates en una bardissa entre uns pins. Un home hi té com una cova vegetal. Ja havia vist abans el forat, i una bossa de deixalles, però era el primer cop que me’l trobava en persona, i em pregunto si acabarà sent dels nostres.
