Núvols

Núvols blancs fan arbres blancs passats els arbres verds. Boscos de núvols llisquen pel cel, o són fulles blanques de l’arbre gegant cap per avall que veiem de massa prop per entendre’l.

Sembla que es moguin, però som nosaltres, a la coberta de la terra, que fem el viatge més barat i natural. No cal anar a un mirador a veure el paisatge perquè el paisatge és a dalt del carrer, entre els últims pisos, al panorama del cel, amb papallones i ocells blancs clavats amb les ales obertes, i massissos de glaç àrtic que floten i veiem des de sobre, o potser des de sota, i llavors l’espai entre nosaltres i els núvols és ple d’aigua i els ocells hi neden i nosaltres ens passegem pel fons com bussos amb soles de plom, mirant cap enlaire. I potser no veiem plaques de gel, sobre nostre, sinó panxes de balena.

On podria ser l’universal, sinó als núvols que es deixen veure per tots, que es distribueixen sense discriminar, penjats en un mòbil al cel? Són la geografia del sostre, els Alps i els Pirineus d’allà dalt, nevats sempre. Una serralada mòbil de núvols es va posant entre dos pics. Les muntanyes s’inflen o es desfan i ramats de turonets pasturen a la falda del cràter d’un volcà que fumeja. Si capgiréssim el món, les muntanyes serien els núvols, o camps de margarides que caminen sobre l’aigua. No sabem si les muntanyes s’estan quietes o si s’hi estan els núvols del cel.

De vegades, els núvols es descusen per sota i arrosseguen una filagarsa sedosa. Altres vegades, el pes d’una panxa negra els enfonsa. Tot i que de vegades fondegen i ancoren, no hi ha manera d’aturar la inèrcia de la navegació a sobre nostre, els bucs amb les bodegues plenes de la droga que transporten i reparteixen. Són embriagadors i els contemplem amb els ulls en blanc, el seu blanc.

Ells decideixen els filtres, i on deixaran passar les clapes de llum que encendran els camps entre la foscor que ells mateixos provoquen. Aquest tel ve d’un núvol lila que replica una muntanya que al seu torn ha agafat el color lila del núvol, que deixa caure una cortina llunyana, segurament de pluja. Hi ha fuites, inundacions blanques. Semblen lents, els núvols, però a quina velocitat no deuen anar per moure tota aquella massa? Porten ells el motor del vent?

Aquests mateixos paràgrafs potser són l’ombra d’uns núvols que passen pel cel, si n’hi ha. Sembla que estiguin quiets, però tenen els dies comptats, si ho llegiu imprès en paper; els minuts o els segons, si ho llegiu en pantalla. És igual, el que importa és saber que quan ja no hi siguem continuarà aquesta guàrdia atzarosa i evanescent.