Un dels doctors voluntaris de la Creu Roja francesa va ser Bernard Kouchner, que crearia l'ONG Metges Sense Fronteres després de la Guerra de Biafra

NIGÈRIA

Biafra: 50 anys de la guerra que va fer de la fam una arma

El conflicte va començar perquè el poble igbo va declarar la seva independència de Nigèria

Un dels doctors voluntaris de la Creu Roja francesa va ser Bernard Kouchner, que crearia l'ONG Metges Sense Fronteres després de la Guerra de Biafra / GETTY IMAGES

Biafra va ser sinònim de nens plorosos amb les panxes inflades per la fam i de grans recol·lectes de diners. Però, més enllà de la foto del que va ser el primer desastre humanitari retransmès per diaris i televisions, la guerra en aquesta regió de Nigèria entre el 1967 i el 1970 representa, en majúscules, les imperfeccions amb què es va tancar el colonialisme a l'Àfrica.

Aquest dimecres fa 50 anys que aquella brutal guerra va acabar, un cop el general igbo Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu va aixecar la bandera blanca de la rendició després de 961 dies (2,6 anys) de conflicte bèl·lic que van comportar centenars de milers de morts, la majoria de gana a causa del setge militar a què va ser sotmesa la població civil. Les dades varien segons les fonts: tot i que es calcula que hi van morir entre 500.000 i dos milions de persones, n'hi ha augmenten el balanç fins a tres milions. Aquella guerra va donar peu al naixement de l'ONG Metges Sense Fronteres.

La de Biafra va ser una guerra per la independència d'un país que mai va existir com a tal al voltant del gran delta del Níger, al sud-est de l'actual Nigèria. De majoria igbo, cristians i animistes, els biafresos es van integrar en territoris més amplis i, un cop Nigèria va obtenir dels britànics el passaport propi el 1960, van quedar dividits en tres províncies. Sempre, però, convivint amb altres grups ètnics, com els ogoni, els idoma o els igala. I mantenint, això sí, "un sentiment ètnic", afirma Omer Freixa, historiador africanista de les universitats argentines de Tres de Febrero i Buenos Aires.

500.000 morts

El balanç de víctimes oscil·la, segons les fonts, entre el mig milió i els tres milions de persones, la majoria per fam

Però el delta del gran riu no és només una font de diversitat ètnica i cultural. És també, i sobretot, la gran font de riquesa de recursos naturals com el petroli, que ha greixat el motor de l'economia nigeriana. El cru i els beneficis de la seva explotació són a l'origen d'aquella guerra perquè, segons Freixa, els igbo se senten "discriminats i maltractats" pel govern federal, a qui acusen de no redistribuir la riquesa. En el rerefons assenyalen una disputa per motius religiosos perquè el sud nigerià és bàsicament cristià, i el nord, musulmà. És una queixa que es troba en tots els ADN de moviments sobiranistes, però l'historiador africanista remarca que les regions del nord, de majoria musulmana, són les més pobres.

En aquest context d'"escletxa ètnica, religiosa i social", apunta Òscar Mateos, professor i investigador de Global Codes de la Universitat Blanquerna, s'ha d'entendre el conflicte biafrès, el primer postcolonial. El Regne Unit i França –les grans potències colonitzadores de la regió– van utilitzar-lo per revifar antics enfrontaments per les fronteres. Londres es va alinear amb el govern nigerià, mentre que França va donar suport als igbo amb l'objectiu de protegir els interessos de les seves empreses al Níger. Biafra tenia a favor seu l'Espanya franquista, que va organitzar campanyes del Domund per als "negrets", i els règims de l'apartheid de Sud-àfrica i l'antiga Rhodèsia, que van veure en Biafra una manera de dividir el panafricanisme que s'hi estava gestant.

La guerra havia començat el maig del 1967 quan el coronel Ojukwu va declarar la independència de la República de Biafra, tot un desafiament per a la jove dictadura que intentava unir un país gran i divers i que no es podia permetre prescindir de les extraccions dels recursos naturals del Níger ni mostrar debilitat davant un grapat de rebels. "És el primer conflicte modern en què s'utilitza la fam com a arma de guerra", afirma Òscar Mateos. La immensa majoria de víctimes no van morir ni a les trinxeres ni per ferides, sinó per inanició.

Setge brutal

Un any després de l'inici del conflicte, l'exèrcit nigerià emprèn una dura ofensiva amb milers de soldats desplegats pel territori que controlen les forces igbo, i estreny el cercle. Durant mesos, els militars cremen camps de conreus, sabotegen l'ajuda humanitària i, en definitiva, deixen Biafra aïllada i sense recursos: criatures despullades amb la panxa inflada per la desnutrició, mares que porten a coll els fills que s'han quedat amb la pell i l'os, immòbils i sense forces. La presència de reporters gràfics capta el drama humanitari que commou un món encara en plena Guerra Freda. La història es repetirà la dècada posterior, també al continent, amb les grans fams d'Etiòpia i Somàlia.

L’Àfrica que encara lluita per la independència

És gràcies al testimoni gràfic que la població a Europa i els Estats Units es mobilitza per ajudar aquelles criatures, i des de diversos països s'envien tones de material i ajuda humanitària que suposaran un autèntic maldecap per al Comitè Internacional de la Creu Roja, l'organització encarregada de gestionar-la. L'ens humanitari manté la neutralitat en el conflicte, malgrat la pèrdua de la vital ajuda per als civils i bombardejos indiscriminats. En aquest sentit, Mateos, membre del col·lectiu Africaye, subratlla que Biafra suposa l'esclat del debat sobre el paper que han de tenir les ONG. Quan Ojukwu es rendeix al crit de "mentre jo visqui, Biafra viurà", Bernard Kouchner i Jacques Mabit, que han treballat per al Comitè Internacional de la Creu Roja, ja discrepen del seu model i fundaran Metges Sense Fronteres, amb una concepció diferent, d'"humanitarisme polític", diu Mateos.

El poble igbo continua encara anhelant la sobirania en una Nigèria federal

Cinc dècades després, continua el sentiment identitari dels igbo, ara repartits en cinc estats federats. Diversos partits i entitats reclamen un referèndum –innegociable per a Nigèria– i la creació de Biafra. Amnistia Internacional ha denunciat la forta repressió contra els sobiranistes. Nnamdi Kanu, el líder de l'IPOB (Poble Indígena de Biafra, en les sigles en anglès), va ser detingut i empresonat per sedició i traïció i viu a l'exili a Londres, des d'on emet Biafra Radio. Kanu es defineix com a jueu perquè els igbo es consideren una mena de poble escollit i es proclamen sionistes.