Cultura s’escriu amb K

BarcelonaMiguel Unamuno, en un intercanvi epistolar amb Félix Méndez l’any 1913, defensava una cultura a l’alemanya, Kultur, cultura amb K majúscula. La disputa entre tots dos anava més enllà, però aquella K reflectia la potència cultural germànica, un fil que lligava Bach, Heine, Hegel, Goethe, Beethoven, Kant, Marx, Schopenhauer, Wagner, Nietzsche, Richard Strauss...

Tanmateix, la força i el dinamisme cultural alemany, amb totes les seves contradiccions i conflictes estètics i ètics, venen del múscul, d’un teixit capaç d’afrontar les crisis amb més bona disposició que altres països. No depèn tant del gran esdeveniment cultural (tot i que no hi falten) i, per tant, no rep amb tanta cruesa l’impacte de la conjuntura. A més, la naturalesa no centralista permet un desenvolupament menys dependent d’una sola metròpoli, com passa en altres estats.

A tot aquest múscul cal afegir-hi la consciència de la classe política: a l’inici de la crisi generada pel coronavirus, al març, la ministra de Cultura, Monika Grütters, va incloure la cultura entre els béns essencials que calia protegir especialment, i va treballar en mesures per injectar finançament en les indústries culturals.

La mateixa estructura federal alemanya fa que la cultura no es concentri només en dues o tres ciutats, sinó que arriba arreu amb equipaments consorciats entre l’estat i sobretot els lands. És a dir, Berlín té pes com a capital, però no concentra ni de lluny els grans esdeveniments. De fet, la fira del llibre més gran del món es fa a Frankfurt. I la trobada d’art contemporani Documenta se celebra a Kassel.

A més de Berlín, Hamburg, Stuttgart, Munic i Bochum també són ciutats importants pel que fa al teatre, i els directors dels grans equipaments van canviant de ciutat. Sí que es fa a Berlín el Theatertreffen, amb les millors produccions en llengua alemanya de l’any, incloses les austríaques i les suïsses. En el terreny de la dansa, el Tanz im August es fa a Berlín mentre que una altra iniciativa que presenta les millors produccions de l’any, la Tanzplattform, és itinerant. La diversitat de l’escena alemanya es reflecteix igualment en altres propostes com el festival de teatre polític Impulse, que també és itinerant.

Des de la reunificació s’ha invertit molt en Berlín, on destaca l’Illa dels Museus amb tresors com el bust de Nefertiti i l’altar de Pèrgam. Tot i així, una altra vegada l’estructura federal dels lands fa que hi hagi museus importants arreu del país, com també passa amb els teatres. És també a Berlín on van els artistes, encara que ciutats com Stuttgart o Nuremberg donen bones oportunitats econòmiques als artistes de fora, com es pot veure en les residències artístiques que programa el Goethe Institut Barcelona.

Unes cinquanta simfòniques

Amb una forta tradició musical que neix ja a les escoles, Alemanya compta amb un ecosistema d’una cinquantena d’orquestres simfòniques. La majoria de les ciutats, fins i tot les mitjanes, tenen la seva formació que garanteix una temporada musical completa i variada. Algunes de les orquestres més destacades són la prestigiosa Filharmònica de Berlín, fundada el 1882; la Filharmònica de Munic, fundada el 1883, i les llegendàries Staatskapelle de Dresden, del 1548, i la Gewandhaus de Leipzig, en actiu des del 1743. Algunes ràdios també mantenen les seves pròpies orquestres, com la de Baviera o la de Berlín.

En l’àmbit dels solistes, per exemple, sobresurt el fenomen del tenor Jonas Kaufmann i la violinista Anne-Sophie Mutter. A banda, Alemanya ha atret els artistes més talentosos d’arreu. Com a exemples tenim Daniel Barenboim, director titular de l’Orquestra Estatal de Berlín, i el rus Kirill Petrenko, director general de música de la Bayerische Staatsoper i director en cap de l’Orquestra Filharmònica de Berlín.

Alemanya té un dels festivals de cinema més importants i prestigiosos del món, la Berlinale, i tanmateix, la seva principal exportació audiovisual són telefilms funcionals que inunden les graelles televisives internacionals. L’excepció que marca un nou camí és l’inesperat èxit de la sèrie fantàstica Dark, una ficció sofisticada i ambiciosa que Netflix ha exportat arreu del món.

Pel que fa al cinema, la brillant generació liderada per Fassbinder, Wenders, Herzog i Schlöndorff encara no ha trobat un relleu a la seva alçada, tot i el renaixement del cinema alemany en la primera dècada del segle gràcies a èxits internacionals com La vida dels altres, L’enfonsament i Goodbye Lenin. El relleu està venint per l’esperançadora aparició de noves veus autorals com Maren Ade (Toni Erdmann ) i Christian Petzold ( Barbara, Phoenix ) i per la consolidació d’una nova generació d’intèrprets amb carisma i talent com Diane Kruger, Nina Hoss i Franz Rogowski.