ara.cat

Wolfgang Schäuble, ministre alemany de Finances, i Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, van demanar el sí al referèndum constitucional a Itàlia. Matteo Renzi a Roma, com Mariano Rajoy i Manuel Valls, era un dels nostres. Renzi havia demostrat no tenir complexos a l’hora de carregar-se, per exemple, l’article 18 de l’Estatut dels Treballadors, que impedia a un empresari acomiadar treballadors sense motiu o propiciar els canvis per inaugurar la precarietat laboral. Però, sobretot, volia plasmar la seva agenda del Nuovo Lavorismo, imitació del Nou Laborisme de Tony Blair, com a primer ministre fort després de guanyar en el referèndum que li donaria tots els poders per tirar endavant les “reformes estructurals” que farien que a Itàlia no la reconegués ni la mare que la va parir -Alfonso Guerra dixit sobre Espanya. Per això, en veure la magnitud històrica de la derrota, la Comissió Europea va començar a plegar veles. Pierre Moscovici, comissari d’Afers Econòmics, va intentar treure-hi ferro: “Els resultats són un assumpte intern d’Itàlia”. Però això queda lluny de ser així. El primer que ho va advertir va ser Jens Weidmann, president del Bundesbank, que va dir: “Ens temem que l’activitat d’Itàlia en matèria de reformes tornarà a desaccelerar-se. Weidmann és un dels dinou banquers centrals que amb els sis membres del consell executiu del Banc Central Europeu (BCE) es reuniran dijous per decidir si es manté, o es reforça, la política vigent de compra de bons públics i actius. Mario Draghi, president del BCE, és partidari de continuar amb aquesta política i està disposat a “fer el que sigui necessari”. El BCE no només té una preocupació política, per dir-ho d’alguna manera, sinó financera. La derrota de Renzi es produeix quan la Banca Monte dei Paschi di Siena (BMPS), l’entitat més antiga d’Europa, intenta tancar un acord per reforçar el seu capital en 5.300 milions d’euros. MPS recorre un camí semblant al de Bankia l’any 2011. Necessita tapar forats provocats per deutes impagats. La incertesa que obre el fracàs de Renzi perfila una situació molt difícil, que podria acabar amb un rescat de BMPS -tipus Bankia el juny del 2012- amb noves regles de joc europees, segons les quals primer han de pagar els accionistes i els subscriptors de bons bancaris. Però darrere de BMPS ve Unicredito, entitat que surt al mercat per recollir 13.000 milions d’euros el 2018, amb uns bons pendents de venciment per valor de 189.000 milions d’euros. Per tot això Itàlia, com a tercera economia que és, pot afectar més l’eurozona que Grècia, Irlanda, Portugal i el rescat de Bankia el 2012. Però hi ha dos elements més que cal col·locar al puzle. Itàlia s’encamina cap a unes eleccions generals. Tot això en paral·lel a l’evolució de la crisi bancària italiana i altres possibles episodis (Banco Popular a Espanya). I per si això fos poc queda per conèixer la política econòmica de Donald Trump i els seus efectes. De moment la Reserva Federal es disposa a provocar una pujada de tipus (0,50% potser) que obriria la primera gran divergència de polítiques monetàries entre els EUA i Europa després de l’estratègia posada en pràctica per superar la Gran Recessió. La política de Draghi d’expansió monetària quantitativa continuarà, tot i que la recuperació de l’euro -sense recuperació d’inversions a la vista- segueix sent anèmica.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Curtcircuit italià i crisi financera

Rates i filats per rebre els refugiats a Europa

Gustavo Dudamel substituirà Riccardo Frizza dirigint 'Otello' al Liceu

La Fiscalia manté l'acusació d'organització terrorista i descarta la d'assassinat en el 17-A

Un doble atentado suicida provoca una masacre en un mercado de Bagdad

El 56% dels barcelonins amb una renda baixa no van poder teletreballar, més del doble que els de renda alta

La méteo: ventades i una ploguda curta per començar un cap de setmana més fred