500 € per creuar l’Estret en una barca de rems

Els migrants intenten arribar nedant o amb una moto d’aigua a Ceuta i Melilla
Dos homes porten aigua per fer menjar als boscos de Carriere als afores de Nador, Marroc / Francesc Melcion
TEXT: CRISTINA MAS / FOTOS: FRANCESC MELCION

La majoria dels subsaharians que s’amagen als boscos de Tànger i Nador, al nord del Marroc, esperant la seva oportunitat per arribar a Europa, ho han provat més d’una vegada. N’hi ha que diuen que és qüestió de sort, d’altres que el seu Déu decideix el seu destí. Tots defineixen el seu somni amb una paraula, boza, que es pot traduir com a victòria, alegria o arribada, i que significa que s’ha aconseguit saltar el mur.

“Vam comprar una barca amb 11 companys. Com que a les botigues no les venen als subsaharians, vam haver de fer-ho a través d’un intermediari. Ens va costar 700 euros entre tots”, explica el Moctar, un senegalès de 25 anys que va arribar al Marroc fa un mes i ho ha intentat tres vegades. A casa seva tenia una petita botiga de queviures i no ha volgut amoïnar la seva mare explicant-li que volia emigrar a Europa: li ha dit que és a Dakar buscant feina. Explica que en l’últim intent una patrullera de “ Salvamento ”, com diu en castellà per referir-se al servei de rescat marítim espanyol, era molt a la vora però va preferir que els capturés la marina reial marroquina i els retornés.

Les barques de joguina -que entre els africans es coneixen com a toys - són el mitjà més barat i també el més perillós per arribar a la Península. Cada cop més migrants també intenten accedir així als enclavaments de Ceuta i de Melilla, davant les dificultats de saltar les tanques. A les ciutats autònomes també hi arriben nedant, com l’Adisha, un noi de 17 anys que s’està al centre de menors de Melilla: “Vaig entrar amb dos amics més, cadascun amb una garrafa que feia de flotador”. Vol anar a Bilbao i treballar de jardiner per ajudar la seva família, que viu al Sàhara. D’altres passen amb motos d’aigua, que els llancen prop de la platja sense ni aturar-se i tornen a tota velocitat al Marroc.

Per travessar l’estret de Gibraltar -des de les platges de Tànger, el tram més curt entre els dues costes-, hi ha tres menes d’embarcacions de joguina, que naveguen a rems: les de 380 quilos de capacitat porten cinc passatgers i quatre capitans, que és com anomenen els nois que remen. Les de 480 quilos porten 12 passatgers i 4 capitans i les de 600 quilos porten fins a 14 passatgers i 6 capitans. Les barques amb motor porten entre 40 i 70 persones i dos capitans. Els que remen o condueixen viatgen gratis i els passatgers paguen entre 500 i 1.000 euros. Quan hi ha més vigilància el preu puja.

Suborns als policies

En el cas dels que naveguen pel mar d’Alborán, un trajecte de fins a 200 quilòmetres, les barques són inflables amb motor, subministrades per xarxes de traficants, i els migrants poden arribar a pagar fins a 2.500 euros. Però en aquest cas el viatge és garantit, si la marina marroquina els retorna poden tornar a provar sort sense haver de pagar altra vegada. Normalment l’intermediari suborna els policies que vigilen les platges per poder sortir sense entrebancs. “Els policies cobren 400 euros al mes i accepten els suborns fàcilment”, comenta Saliou, un activista que treballa per evitar més morts al Mediterrani.

Per als marroquins que també fugen del país, sobretot els que surten de la regió pesquera d’Al-Hoceima, el viatge no passa per les xarxes de tràfic. Grups de familiars o coneguts es compren una barca a motor i marxen pel seu compte.

Més continguts de