ENTREVISTA

Mohamed Aarràs, activista del moviment Hiraq: "El Marroc deixa marxar els joves per evitar més protestes Rif"

L'ex pres polític defensa a la llibertat dels seus companys, condemnats a 20 anys de presó

Llicenciat en dret, als 40 anys es guanya la vida com a pastisser. Va ser empresonat per haver participat en les protes tes del moviment Hiraq, que reclamava millores socials i el reconeixement de la identitat del Rif, la zona amaziga del nord del Marroc. Després d’un any i mig a les presons més dures del Marroc va ser alliberat en l’amnistia que el rei Mohamed VI va concedir al final del Ramadà. També havia estat vuit mesos a la presó el 2011 per haver participat en el moviment del 20 de febrer.

¿Com van començar les protestes?

Al principi vam sortir al carrer per fer demandes socials i econòmiques bàsiques: un hospital oncològic, carreteres, plans d’ocupació, millores a les escoles, universitats per als nostres joves... Hem patit dècades d’abandonament. El que el Makhzen [l’aparell de l’estat] no ha tolerat mai són les reivindicacions lingüístiques, culturals i polítiques, com la descentralització o el reconeixement dels nostres drets. Aleshores ens van acusar de separatisme. Però nosaltres no volíem la independència, sinó que reivindicàvem el que necessita el nostre poble. I per reunir la gent has de parlar-hi en la seva llengua. Però l’estat no ho vol. ¿Ens reprimeixen perquè reclamem un hospital? Ens acusaven d’estar finançats des de l’estranger només perquè parlàvem amb les nostres famílies a Europa. A Zefzani la policia li trucava fent-se passar per un membre del Hiraq a Europa que li oferia armes. Tot plegat era un muntatge per desacreditar-nos.


¿Hi ha hagut algun avenç?

Moltes promeses però en realitat no s’ha fet res.


Vostè ha patit la repressió a la pròpia pell.

Després de la detenció de Nasser Zefzani van emetre una ordre de cerca i captura contra mi. Vaig estar sis mesos amagat. Van anar a buscar-me a casa de la meva mare, que va patir una crisi nerviosa; era molt gran i es va posar malalta. Hi havia més d’un miler de detinguts i jo vaig pensar que les coses s’havien calmat. La vaig anar a visitar a l’hospital i allà em van detenir. Hi tenen molts confidents. A comissaria ja em tenien preparada la declaració perquè la signés, i no em van deixar ni llegir-la. Em van dir que si no signava farien amb mi el que volguessin. Vaig preguntar quina condemna havia signat. Em van tancar en una presó a 170 quilòmetres de casa. M’hi vaig passar set mesos: tot estava molt brut, a cada cel·la érem 36 i només hi havia aigua dues hores al dia. La presó és infrahumana. Sort que a la mitja hora del pati ens reuníem la cinquantena de companys del Hiraq que estàvem tancats. La repressió va arribar a tothom: després d’empresonar els líders, des de l’estiu del 2017 van començar els empresonaments massius. Pots anar a la presó només per un comentari a Facebook, sobretot els joves. Un dia, sense previ avís, em van dir que m’havien amnistiat. Em va sorprendre perquè jo no havia demanat l’indult: només havia participat en protestes pacífiques, no m’haig de penedir de res. Quan va començar el Hiraq vam jurar que les protestes serien sempre pacífiques, i que no ens rendiríem mai fins que aconseguíssim les nostres reivindicacions.

¿Com veu la situació actual?

Això és un moviment de fons. Ni la colonització francesa, ni l’espanyola ni el Marroc han acabat de derrotar mai el Rif. Aquesta vegada no serà diferent. La història no s’oblida. Continuem endavant, ara reivindicant la llibertat dels presos polítics. Tornarem a sortir al carrer, pacíficament, fins que els alliberin i fins que aconseguim les nostres demandes. Vivim en un estat de setge. El Rif sencer està bloquejat i en estat de setge, però trobarem la manera de tornar a sortir al carrer.

¿Li preocupa que els joves marxin?

Aquesta no és la solució. Sempre hi ha hagut pobresa, però ara s’hi afegeix la repressió. La policia els deixa marxar en pasteres, perquè volen treure pressió. El futur està en els que es volen quedar per canviar les coses.