Erdogan es juga el seu futur a les eleccions

Enviada Especial a IstanbulTurquia celebra avui eleccions anticipades. Per primera vegada els electors elegiran al mateix temps el president i el Parlament en uns comicis en què Erdogan es juga el futur: pot esdevenir un autèntic sultà o veure la seva continuïtat qüestionada. Els col·legis electorals ja han obert, i el president turc ha estat una de les primeres persones en votar. Un total de 56 milions d'electors estan cridats a les urnes. Els centres electorals es mantindran oberts fins a les cinc de la tarda, hora local (una hora menys a Catalunya), i no es podrà començar a informar sobre els resultats fins a les nou del vespre. Es tem el frau electoral.

Situació d’emergència i reforma constitucional

Amb la reforma constitucional, aprovada l’any passat en referèndum, el president assumirà també el càrrec de primer ministre i podrà nomenar el govern, alts funcionaris i jutges sense l’aprovació del Parlament. Per tant, el cap d’estat tindrà poder legislatiu i executiu, mentre que el Parlament quedarà reduït al poder legislatiu sense dret a veto.

Aquestes eleccions es fan sota l’estat d’emergència que va imposar Erdogan arran d’un intent de cop d’estat el juliol del 2016. Des de llavors desenes de milers de persones han estat empresonades, inclòs Selahattin Demirtas, un dels candidats que competeix amb Erdogan a les presidencials. També desenes de mitjans de comunicació han sigut prohibits, i molts periodistes acomiadats o empresonats. Això planteja dubtes als observadors internacionals sobre fins a quin punt les votacions seran lliures i justes.

L’oposició es presenta dividida

Erdogan, que governa Turquia des del 2003, es postula per a la reelecció com a president amb el suport del seu partit, l’AKP, i del nacionalista MHP, que conformen l’Aliança del Poble. Els partits de l’oposició -que constitueixen l’anomenada Aliança de la Nació- no han arribat a un consens sobre el candidat presidencial, i cada formació es presenta amb el seu propi aspirant. El partit republicà CHP va nominar Muharrem Ince, que s’ha convertit en el principal rival d’Erdogan. És un antic mestre de física i química que té una llengua mordaç i ha encès les xarxes socials amb el seu combatiu discurs contra el president turc. Ince defensa els principis del laïcisme sota els quals es va fundar la República turca el 1923.

El Bon Partit (IYI), formació conservadora nacionalista creada recentment, ha atret una petita part de l’electorat de l’MHP, del qual es va separar a causa del descontentament que generava entre alguns dels seus membres l’acostament de la formació a les posicions d’Erdogan, cada vegada més autocràtiques. L’IYI ha escollit com a candidata presidencial la seva líder, Meral Aksener, que va ser diputada al Parlament i que els seus partidaris anomenen “la lloba”. Per la seva banda, el partit islamista Felicitat (SP) va escollir com a candidat el seu líder, Temel Karamollaoglu. L’única formació que s’ha quedat sense parella de ball és el partit prokurd (HDP), que es presenta als comicis amb el seu líder entre reixes: Selahattin Demirtas està en presó preventiva des del 2016 per càrrecs de terrorisme. L’oposició està dividida, però gairebé tots els partits han declarat que si hi ha segona volta donaran suport al candidat rival d’Erdogan.

El partit d’Erdogan podria perdre la majoria

Els nous canvis constitucionals han afavorit la creació de coalicions. L’AKP i l’MHP, sota l’Aliança del Poble, necessita aconseguir més de 300 escons per tenir una majoria absoluta al nou Parlament, que passarà de 550 a 600 diputats. Hi ha la possibilitat que l’AKP perdi vots, cosa que faria que els partits de l’oposició que conformen l’Aliança de la Nació es convertissin en la primera força del Parlament. Però perquè aquesta opció sigui viable, un candidat opositor també hauria de guanyar les presidencials, perquè en cas contrari la situació esdevindria ingovernable.

Turquia no es caracteritza precisament per la convivència entre diferents forces polítiques. Si es donés aquest escenari, que la presidència i el Parlament estiguessin en mans de formacions rivals, el més probable és que s’haurien de convocar noves eleccions presidencials i parlamentàries anticipades.

Els sondejos no donen la majoria a l’AKP, malgrat que a la segona volta de les eleccions del 2015 va obtenir la majoria absoluta. Fins i tot les enquestes indiquen que els partits de l’oposició tenen una possibilitat real de guanyar la majoria parlamentària i obligar Erdogan a una segona volta per a la presidència el 8 de juliol. Amb tot, es tem que hi hagi frau electoral. Un dels factors que podrien influir perquè l’AKP i el seu soci no obtinguin la majoria és que el partit prokurd HDP superi el llindar del 10% de vots, necessari per entrar al Parlament. Malgrat que el partit té la simpatia de liberals i joves d’esquerres, molts kurds s’abstindran de votar-lo perquè el seu líder és a la presó.

Les relacions amb els Estats Units i la UE

Els resultats de les eleccions tindran un gran impacte en les relacions de Turquia amb els Estats Units i la Unió Europea. Els ciutadans occidentals empresonats al país otomà sota dubtoses acusacions seran una prioritat per als EUA i la UE. Un dels casos més sonats és el del pastor nord-americà Andrew Brunson, que està entre reixes arran de l’onada d’arrestos de personalitats relacionades amb el fallit cop d’estat del 2016. El pare Brunson és acusat de formar part d’un grup terrorista armat i també li imputen càrrecs d’espionatge i d’intent de derrocar el govern.

Diversos analistes especulen que el pastor evangelista podria ser l’as que Erdogan es guarda a la màniga per pressionar els EUA perquè extradeixi el clergue Fetullah Gulen, a qui Turquia acusa d’estar al darrere del cop d’estat del 2016. Una altra qüestió important és el full de ruta turco-americà per a la ciutat siriana de Manbij (alliberada pels kurds als quals els EUA donen suport) i les tensions entre Ankara i Washington sobre els kurds sirians.

Pel que fa a la UE, ha de decidir si inicia negociacions sobre la modernització de la unió duanera amb Turquia -un acord que el país va subscriure amb la UE el 1995-, si aplica la liberalització de visats per a ciutadans turcs i si reprèn les negociacions per a l’adhesió de Turquia a la UE. Sigui quin sigui el resultat electoral, les aspiracions d’Europa sobre Turquia segurament acabaran en una nova decepció.