Els kurds, llavor de la discòrdia entre Washington i Ankara
Per a Trump, els enemics d'Erdogan són els únics que poden vèncer l'EI
BEIRUTLa política a l’Orient Mitjà de la nova administració dels Estats Units, liderada per Donald Trump, és ambigua i difusa. No hi ha una línia clara, tot és improvisat. Però el que sí que sembla tenir clar el president nord-americà és que alliberarà, costi el que costi, la ciutat de Raqqa, l’últim bastió de l’Estat Islàmic al nord de Síria. Per aconseguir aquest propòsit, Trump ha hagut de sacrificar la seva pròspera i bona relació amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, i oferir a les milícies kurdosirianes –enemigues d’Ankara– armes d’assalt modernes i munició antitancs, un preu necessari per accelerar la conquesta del que queda del marcit califat islàmic, construït a cavall de Síria i l’Iraq.
Els Estats Units donen suport a les milícies kurdosirianes conegudes com a Unitats de Protecció del Poble (YPG, en les sigles en kurd), i consideren que aquestes forces són les més efectives per lluitar contra els jihadistes. Turquia, per la seva banda, les defineix com a terroristes pels seus vincles amb la guerrilla que opera en territori turc i que vol la independència: el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Quan Washington va anunciar que estava decidit a armar els kurds, el govern d’Erdogan va qualificar la decisió d’inacceptable i el president turc va dir que quan visités la Casa Blanca s’encarregaria d’explicar al seu homòleg nord-americà per què fer-ho era una decisió inadequada.
Una regió autònoma
Les YPG, amb ajuda dels Estats Units, s’han convertit en el grup armat sirià més efectiu per combatre l’EI a Síria, però mentre ho han fet no han amagat quin era el seu objectiu final: fer realitat el seu projecte independentista d’establir una regió autònoma kurda al nord de Síria. Quan es va intensificar la guerra siriana el 2012, el Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD) va crear les YPG, que ràpidament es van expandir pel nord de Síria i van capturar ciutats clau com l’enclavament kurd de Kobane, al nord-est, i Afrin, al nord-oest. El 2014 el PYD –el seu braç polític– havia consolidat el control sobre gran part dels tres cantons kurdosirians: Kobane, Jazira i Afrin. Llavors va crear l’autònom Sistema Democràtic Federal al Nord de Síria.
Amb aquests antecedents s’entén que la lluita contra l’Estat Islàmic és el que va unir, en última instància, els combatents kurds i els EUA. Va ser després que el líder del grup jihadista, Abu Baker Al Baghdadi, estengués els seus dominis cap al nord de Síria després d’haver-se apoderat de part de la província iraquiana de Nínive i la seva capital, Mossul, l’estiu del 2014. La relació entre els kurds i els Estats Units, però, és més antiga. Es remunta a la dècada dels noranta, i per experiència, els kurds saben que els EUA ara diuen blanc i demà negre.
Una aliança efímera
Ja ha passat en altres ocasions. Els kurds de Síria s’arrisquen a ser abandonats quan les operacions contra l’Estat Islàmic hagin acabat i Turquia exigeixi als Estats Units que triï entre un dels dos aliats.
Els kurds han apostat per Trump i abans ho van fer per Obama, pensant que tenir els EUA com a aliat fort a Síria no només ampliaria les seves possessions territorials i augmentaria la seva legitimitat política internacional, sinó que dissuadiria l’atac turc. No ha sigut així. Els atacs aeris de caces turcs del 25 d’abril, que van matar una vintena de combatents de les YPG al nord de Síria i van bombardejar també el nord de l’Iraq, van ser un avís d’Ankara. Turquia alertava així els turcs que la influència dels EUA és limitada a Síria i que no sempre estaran protegits.
Amb tot, el tret li ha sortit per la culata a Erdogan. Possiblement aquell bombardeig és el que ha portat Trump a anunciar la seva intenció de donar armes als kurds, un gest que suposa també una mesura de pressió dels EUA sobre el govern turc.
