Reacció exprés del Suprem contra la llibertat de Lula

El seu president anul·la en hores una cautelar per excarcerar els reclusos sense sentència ferma

Per sorpresa i a menys de dues setmanes de la investidura de Jair Bolsonaro, Luiz Inácio Lula da Silva va estar a punt de veure com se li obria la porta de la cel·la. De fet, se li va obrir, però en qüestió d’hores se li va tornar a tancar. Un jutge del Tribunal Suprem del Brasil va dictar una ordre cautelar d’alliberament dels presos condemnats en segona instància i sense sentència ferma. La mesura no esmenta el nom de cap reclús, però tots els ulls es van girar cap a Lula da Silva, el carismàtic expresident que compleix condemna de 12 anys de presó per corrupció. La situació va generar alarma en la cúpula del món judicial, entre altres coses perquè els magistrats del Suprem se’n van avui de vacances, i l’organisme no torna a ser hàbil fins al febrer. El president del Suprem, Dias Toffoli, va reaccionar amb celeritat i poc abans de la mitjanit va anul·lar la mencionada mesura cautelar estimant un recurs de la fiscalia. Per tant, la revisió de l’empresonament de Lula es manté per al 10 d’abril, com estava previst.

La cautelar subratllava que l’excarceració no és automàtica i deixava en mans de cada jutge penal l’última paraula per decidir sobre cada pres que compleixi els requisits establerts. El magistrat Marco Aurélio Mello responia així a un recurs presentat pel Partit Comunista, aliat històric de Lula, i al·legava en la seva resolució que la Constitució assenyala que la pena de presó només pot ser executada si s’han esgotat els recursos. Lula encaixa en aquest supòsit perquè ha estat sentenciat en segona instància a 12 anys de presó per corrupció, però encara li queden dues apel·lacions més. De fet, aquest era l’argument principal de la defensa de l’expresident per exigir l’ajornament de la seva entrada a la presó i mantenir-se com a presidenciable. La justícia no li va donar la raó i, després de mesos d’insistir-hi, Lula va haver de renunciar des de la presó a ser candidat, cosa que va abocar el Partit dels Treballadors (PT) a buscar-li un substitut: Fernando Haddad, un intel·lectual i exministre de Lula, sense carisma ni popularitat, que no va poder fer res contra el vendaval Bolsonaro.

La possibilitat que Lula sortís en llibertat va sacsejar la política del Brasil, acostumada a viure en la incertesa i sotmesa a sorpreses des que Dilma Rousseff, també del PT, va ser destituïda com a presidenta en un impeachment qüestionat per moltes veus, que assenyalen que va ser una manera de fer descarrilar la candidatura de Lula a les eleccions del 2018. Més tard començaria el calvari judicial de l’expresident, que encara té causes pendents, com l’última, per blanqueig de diners a la Guinea Equatorial d’Obiang. La corrupció, però, esquitxa tots i cadascuns dels partits del Brasil a través de la gran màquina de fer diners que ha sigut la petroliera Petrobras, l’única empresa estatal que l’ultraliberal Bolsonaro vol mantenir pública.

La primera victòria electoral de Lula, el 2003, va suposar l’arrencada de grans programes socials, que van aconseguir treure de la pobresa absoluta més de 30 milions de ciutadans i la creació d’una incipient classe mitjana. Però la locomotora brasilera va quedar bloquejada per la caiguda dels preus de les matèries primeres, un fet que va afectar la popularitat de Rousseff. Les classes populars van protestar per les milionàries inversions per a als Jocs Olímpics de Rio i el Mundial de Futbol mentre no hi havia manera d’aturar l’epidèmia del Zika.

Més continguts de