PROCÉS DE BARCELONA

“El Mediterrani està pitjor que fa 25 anys”

La cimera euromediterrània constata que les fractures s’agreugen

El 28 de novembre del 1995 es reunien a Barcelona els ministres d’Exteriors dels països de la UE, que aleshores tenia 15 membres, amb els seus homòlegs dels 12 països veïns del sud i l’est del Mediterrani, inclosos israelians i palestins. A la declaració que van signar es mostraven convençuts que “per fer de la conca mediterrània un àmbit de diàleg, intercanvi i cooperació que garanteixi la pau, l’estabilitat i la prosperitat cal consolidar la democràcia i el respecte als drets humans, aconseguir un desenvolupament econòmic i social sostenible i equilibrat, lluitar contra la pobresa i fomentar més comprensió entre les diferents cultures”. Un quart de segle més tard, Josep Borrell, que va participar en aquella cimera com a ministre espanyol de Transports i Medi Ambient, reconeixia ahir -ara com a cap de la diplomàcia europea- que “en molts sentits el Mediterrani està pitjor que fa 25 anys”.

“Aquells objectius continuen als nostres cors, però hem de reconèixer que els reptes s’han multiplicat, que els vells conflictes no s’han resolt i que n’han sorgit de nous que creen més dificultats”, assumia en to diplomàtic en la cloenda de la reunió de ministres telemàtica. La pandèmia ha fet que al palau de Pedralbes, seu de la Unió per la Mediterrània, l’organisme creat el 2008 amb representació dels 43 països de la regió (Síria està actualment suspesa), aquest cop no es poguessin reunir les delegacions com es feia habitualment. La reunió s’ha limitat a una trobada virtual de tres hores amb la participació d’una vintena de ministres i la resta de països amb representants de menor rang.

L’aposta del govern espanyol per revitalitzar la cooperació euromediterrània s’ha hagut de quedar curta i les intervencions per vídeo de Felip VI i Pedro Sánchez no ho han pogut compensar. La declaració final no passa de recordar els eixos prioritaris de la cooperació: la integració de les economies a través del comerç, l’acció climàtica, el creixement sostenible, la transformació digital i l’empoderament de la dona i els joves. La immigració i els drets humans no són a l’agenda. Els ministres també van acordar declarar el 28 de novembre el Dia Internacional del Mediterrani .

Una regió brutalitzada

“Aquests 25 anys han estat marcats per una doble frustració: el fracàs del procés de pau entre Israel i Palestina i les creixents desigualtats entre les dues ribes i dins de cada societat, sumat a la nefasta gestió de les migracions, ens han allunyat dels objectius fundacionals”, explica Eduard Soler, investigador del Cidob. “I també es va liquidar ràpidament l’optimisme que van despertar les Primaveres Àrabs: l’onada contrarevolucionària ha passat per sobre de l’exigència de canvi d’una part de les societats mediterrànies”.

Després que l’esperança de canvi s’ofegués en sang a Síria o es convertís en una dictadura encara pitjor a Egipte, la revolta a Algèria contra el cinquè mandat de Bouteflika o les protestes contra el mal govern al Líban van insuflar nous vents de canvi, però la pandèmia ha imposat una treva sanitària. L’impacte social i econòmic dels confinaments i l’ús polític que n’han fet règims autoritaris no animen a l’optimisme. “La pandèmia ha agreujat bretxes socials i ha servit de pretext en règims autoritaris per aplicar totes les excepcionalitats”, alerta Lurdes Vidal, de l’Institut Europeu de la Mediterrània. I ha obert la porta a la “diplomàcia de les vacunes”: la ministra d’Exteriors espanyola, Arantxa González Laya, va anunciar que Espanya ha comprat més dosis de les que necessitarà tota la seva població i que els excedents “es destinaran als països veïns que ho necessitin”. Com i a canvi de què són per ara preguntes sense resposta.

IMMIGRACIÓ

El jovent busca un futur lluny de casa

El Mediterrani és la frontera més mortífera i alhora més desigual del planeta. La renda per càpita mitjana dels països de la ribera nord és 16 vegades superior a la del sud. Aquest abisme és el que explica els moviments migratoris, a més de les guerres, les crisis polítiques i la demografia. Una Europa envellida davant d’un sud on els joves d’entre 15 i 24 anys són el principal grup de població, però també el més afectat per l’atur i la precarietat laboral. Segons l’últim Arab Barometer, publicat aquest estiu, el 70% de joves marroquins d’entre 18 i 29 anys volen emigrar. A més, el Magrib és una regió de trànsit per a la immigració des de l’Àfrica subsahariana cap a Europa.

PANDÈMIA

Emergència sanitària i més desigualtats

La pandèmia ha accentuat les desigualtats socials (entre països i dins de cada societat) i ha posat al descobert les mancances o la inexistència de sistemes de salut públics de qualitat d’accés universal. Governs com els del Marroc o Jordània han optat per confinaments molt severs. L’impacte econòmic ha sigut devastador als països que depenen en bona mesura del turisme, de la indústria tèxtil o automotriu. Algèria ha vist caure encara més els ingressos per la venda d’hidrocarburs. Tots els països del sud s’han vist afectats a més per la caiguda de les remeses dels emigrants des d’Europa. A Egipte les autoritats han aprofitat la pandèmia per accentuar la repressió.

AUTORITARISME CORRUPTE

10 anys després de la revolta torna la reacció

La brutal explosió del magatzem del port de Beirut on s’acumulaven tones de nitrat d’amoni confiscades fa sis anys i emmagatzemades sense cap control simbolitza el mal govern a la Mediterrània. A Algèria, tot i que la mobilització massiva al carrer va impedir un cinquè mandat de l’octogenari Abdelaziz Bouteflika, ara l’actual president, Abdelmadjid Tebboune, porta un mes hospitalitzat a Alemanya, mentre que la pandèmia està provocant un desastre entre la població que no es pot pagar hospitals privats. Deu anys després de la revolució a Tunísia que va desencadenar un terratrèmol a la regió, a Egipte el règim del mariscal Abdel Fattah al-Sissi imposa més repressió que el del derrocat Mubàrak.

GUERRA

La ferida de Síria, Líbia i el Sàhara Occidental

El Mediterrani és un mar petit però on hi ha en joc molts interessos i on proliferen els conflictes. El més sagnant és el de Síria, que després de deu anys de guerra suma ja sis milions de refugiats i set milions de desplaçats dins de les seves fronteres. Baixar al-Assad s’està imposant amb l’ajuda de Rússia i l’Iran i el conflicte no genera titulars i serveix per contenir tots els productes de tanta violència. Aquest any s’ha arribat a un alto el foc a Líbia, però el conflicte continua enquistat i està en mans de les ingerències exteriors (Turquia, Rússia, els Emirats Àrabs, Egipte, França i Itàlia). En les últimes setmanes s’ha disparat la tensió entre el Front Polisario i el Marroc pel Sàhara Occidental.

MEDI AMBIENT

Un dels principals focus de l’escalfament global

A la conca de la Mediterrània la temperatura mitjana s’ha elevat 1,5 graus des de l’era preindustrial, un 20% més de pressa que en el conjunt del planeta: és un dels principals focus de l’escalfament al món. L’augment de les temperatures implicarà onades de calor més llargues i intenses així com sequeres extremes, que seran més freqüents. Els científics han calculat que el nivell del mar pot augmentar un metre el 2100, cosa que afectaria uns 37 milions de persones només al nord de l’Àfrica. Algèria i Líbia continuen depenent del petroli i ara Turquia i Grècia s’han embarcat en una disputa pel control de les enormes reserves de gas natural que s’han detectat al Mediterrani Oriental.

ISRAEL-PALESTINA

Pendents de què farà ara Joe Biden

El conflicte entre àrabs i israelians era la pedra angular de la regió, però el seu destí sempre s’ha decidit a la Casa Blanca. Donald Trump ha protagonitzat un gir apostant per la línia dura d’Israel, i ha imposat fets sobre el terreny: reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel i traslladar-hi l’ambaixada, atorgar la sobirania dels alts del Golan sirians a Tel Aviv o legalitzar les colònies a Cisjordània. Però l’autèntic gol que ha marcat ha sigut la normalització de relacions d’alguns països àrabs (fins ara de poc pes) amb Israel, amb qui comparteixen l’animadversió amb l’Iran. Ara tothom està pendent de fins a quin punt Joe Biden hi revertirà la política de terra cremada però no s’esperen canvis radicals.