PRÒXIM ORIENT
Internacional 27/07/2019

Netanyahu ja és el primer ministre d’Israel amb més temps en el càrrec

El mandatari supera els 4.866 dies al poder i el seu llegat ha marcat el país

Eugeni García Gascón
4 min
El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, 
 En una compareixença el desembre del 2018.

JerusalemBenjamin Netanyahu ha superat aquest mes de juliol el rècord de temps com a primer ministre d’Israel que tenia David Ben-Gurion, que va governar el país durant 4.866 dies. Com en el cas del fundador de l’estat jueu, Netanyahu ha necessitat dos períodes de temps, el primer entre el 1996 i el 1999 i el segon a partir del 2009. En l’última dècada, Netanyahu ha deixat una empremta especialment duradora.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Es podria dir que hi ha tres grans punts que ajuden a entendre la consolidació del líder israelià. El primer passa pel seu carisma. Una considerable part de la població ha arribat a la conclusió que Netanyahu, de 69 anys, no només és carismàtic, sinó que també és un líder que està per sobre dels seus rivals pel que fa a les seves capacitats com a governant. Paral·lelament, els sondejos indiquen que la població jove és més conservadora que la més gran, raó per la qual molts pensen que el primer ministre continuarà al poder durant molt de temps.

Un altre dels grans triomfs del primer ministre es troba en l’àmbit geoestratègic. En aquest sentit, ha aconseguit consolidar unes relacions estretes amb els països del golf Pèrsic, relacions que cada dia són més formals i que, en general, agraden a la població del país. Aquests vincles estan basats en la dependència política dels països àrabs que constaten que Israel ha esdevingut la potència hegemònica, única i indiscutible a la regió, un fet que pocs s’atreveixen a qüestionar a aquestes altures. Per a molts israelians, Netanyahu ha sabut posicionar el seu país al mapa mundial.

Per últim, el principal paràmetre per valorar part del seu llegat es troba en l’economia. Durant el seu mandat, Israel ha crescut significativament des del punt de vista econòmic. Malgrat que durant els últims mesos s’està parlant d’un dèficit important, els principals indicadors macroeconòmics han sigut ben positius, i les protestes populars equivalents al 15-M espanyol que va haver-hi a Tel Aviv contra l’augment dels preus i la inaccessibilitat a l’habitatge han desaparegut, encara que, realment, els problemes no s’han acabat de resoldre.

Però, òbviament, hi ha hagut un preu que la societat ha hagut de pagar a canvi de tot el que ha obtingut de Netanyahu, i que passa, entre d’altres, pel desprestigi de les organitzacions humanitàries en general -que han estat aixafades sense pietat per un règim que no tolera les crítiques-, pel desprestigi absolut de la minoria àrab -és a dir, del 20 per cent de la població- i per la desaparició quasi absoluta dels partits d’esquerra de l’escena política.

Durant l’última dècada, Israel s’ha tornat clarament més de dretes, més nacionalista i més religiós. Netanyahu no ha amagat en cap moment la seva simpatia per aquests corrents reaccionaris que ell mateix ha impulsat obertament fins que ha arribat un punt en què el país és ben diferent de l’Israel de fa deu anys. En les eleccions de l’abril passat, per exemple, el mandatari va dir que Israel “no és un estat de tots els seus ciutadans”, unes paraules que revelen una veritat palpable, que es veu dia a dia. Encara que fins ara es guardaven les formes d’alguna manera, almenys verbalment, ara el nacionalisme més cru ho impregna tot, i la discriminació està a l’ordre del dia.

En la campanya per a les pròximes eleccions, el 17 de setembre, el primer ministre fins i tot ha “organitzat” personalment les coalicions de l’extrema dreta hipernacionalista i hiperreligiosa, amb qui se sent molt còmode. En aquest sentit, ha apadrinat el partit Força Jueva, una formació del moviment kahanista, que va ser il·legalitzat als Estats Units i a Israel per la seva ideologia racista, i que ara és aliat del mateix Netanyahu.

La relació amb Palestina

Pel que fa als palestins, la brutal ocupació militar s’ha endurit no només a la franja de Gaza sinó també a Cisjordània, fins al punt que els palestins han perdut tota esperança d’establir un petit estat independent als territoris ocupats i, a més, han optat per trencar tots els acords que tenien signats amb Tel Aviv. Això s’ha aconseguit amb el suport del president dels EUA, Donald Trump, que ha posat la seva administració al servei d’Israel: contra l’Iran i contra els palestins, reconeixent Jerusalem com a capital de l’estat jueu, ignorant el consens internacional, i fent el mateix amb el Golan sirià.

En política exterior Netanyahu també ha estat molt actiu a l’Àfrica subsahariana, sense oblidar les seves relacions especials amb els països d’Europa de l’Est, amb els quals ha establert una aliança nacionalista i clarament hostil a la Unió Europea. La contribució de Netanyahu a la desestabilització del Pròxim Orient ha estat tan espectacular com el cinisme que ha manifestat contra la policia i la justícia, que investiguen diversos casos potencials de corrupció en els quals està implicat i que podrien complicar-li el futur. Malgrat això, sempre ha mostrat una gran habilitat per superar qualsevol de les crisis i acusacions que, d’una manera o una altra, l’han assenyalat.

stats