CRÒNICA

“Nois, algú té alguna idea del que està fent aquest pallasso?”

Trump arrossega Biden a protagonitzar el debat més caòtic de la història

Fa de mal dir qui ha guanyat el debat perquè no ha estat un debat, ha estat una olla de cols. En canvi, és molt més fàcil afirmar qui l'ha perdut: la ciutadania nord-americana i, de retruc, nosaltres, el món, al darrere. Si tots els actes comunicatius tenen conseqüències i els Estats Units encara conserven la capacitat de marcar la tendència de la comunicació política al món, anem de dret al desastre, si no és que ja hi som: el d’aquesta matinada ha estat el cara a cara més brut de la història, una hora i mitja d’interrupcions, agressions verbals, i menyspreu al contrincant com mai havien vist els nord-americans des de l’angelical Nixon-Kennedy en blanc i negre de fa 60 anys.

El debat s’ha jugat en el terreny que ha volgut Trump, perquè ha arrossegat pel fang de la discòrdia un moderador incapaç (Chris Wallace, Fox News), que per un moment ha semblat que es posava a plorar, i un contrincant de la vella escola. Trump ha oficiat de mascle alfa perquè ell és així i perquè aquesta era l’estratègia que més li convenia: a diferència de fa quatre anys, Trump és ara el president i té massa desastres a l’armari per deixar que se’n parli, i per això des del primer minut ha anat a buscar que Biden no pogués acabar cap frase, que acabés com un vellet acoquinat davant el més fort de la classe, ha mostrat més energia i mala llet, amb tons amenaçadors per dir frases com ara: “No facis servir la paraula espavilat davant meu, Joe”.

Això no vol dir que Biden hagi desaparegut. L’aspirant sap fer cara de digne. I, de fet, són seves les frases per les quals aquest debat passarà a la història: "Nois, algú té alguna idea del que està fent aquest pallasso?", "Vostè és el pitjor president que ha tingut mai Amèrica", "No vinc a dir aquí que és un mentider perquè tothom sap que és un mentider", "¿Us creieu per un moment el que està dient? Si sabia al febrer que el coronavirus seria mortal i no us ho va dir?" i "Continua cridant, home!", aquesta última frase pronunciada fent-li el gest d' ets un bocamoll. Biden ha sabut somriure, ha mirat la càmera per establir contacte visual directe amb el votant i parlar-li del seus problemes. Però ha semblat menys enèrgic i no ha sabut posar Trump en cap compromís. I tots dos han contribuït a la mateixa imatge a la pantalla: un país pendent de dos homes grans, blancs, exponents d’una Amèrica que és més jove i més mestissa. Trump no ha condemnat el supremacisme blanc i ha desviat de forma poc convincent si és cert que un any va pagar 750 dòlars a l’impost de la renda.

Si una presidència és un to i si la comunicació política són les formes més que no pas la substància, el que hem tingut aquesta nit és un combat i no un debat, entre un púgil situat al centre de l’escenari amb cara de fastiguejat que es barallava fins i tot amb el moderador i un pes mitjà que ja ha fet prou de no caure en la provocació, recordar-se de somriure per no plorar i mirar a la càmera sovint per dirigir-se directament als votants. Fins que Berlusconi o Trump van arribar al poder, un polític que es comportés sense cap educació ni enginy mereixia la reprovació pública i no tenia cap possibilitat. Però el 2020 la comunicació política ha adoptat les formes de Twitter, en què el que compta són els mastegots, no les idees. D’un president que es lleva al matí i insulta per les xarxes no en podíem esperar un debat respectuós, veritat?

"Ets el pitjor president que ha tingut mai Amèrica". "I tu et vas graduar amb les notes més baixes de la classe". El debat d’aquesta matinada ha certificat la defunció del fair play, del sentit de l’humor, del respecte personal al contrincant i a l’espectador. Normal: on queda cap dels atributs que fan de la política un servei públic si l’últim bloc del debat a la presidència de la democràcia més antiga del món estava dedicat a contestar la pregunta: "Respectarà el resultat de les eleccions?"