Refugiats a la frontera grega: entre la benzina i el coronavirus

Edirne (Turquia)Un de tants joves marroquins que arriben a Espanya als budells d’un camió. Suhayl és de Xauen, té 31 anys i un fill de sis que l’espera juntament amb la seva mare a Barcelona. El van enxampar sense papers i el van enviar de tornada al Marroc. Va provar-ho en pastera, però va salvar la vida de miracle. Ara espera que se’n produeixi un altre a la frontera grega. La distància entre Xauen i Barcelona és de 6.000 quilòmetres en el viatge de Suhayl, però hauria valgut la pena si no s’hagués quedat encallat a meitat de camí. Edirne, a la Tràcia turca, ja no és escala sinó final de trajecte.

“És just a l’inrevés que fa dues setmanes, saps? La gent llavors pujava a un autobús gratuït des del centre d’Istanbul per arribar fins aquí. Ara no puc ni sortir al carrer perquè la policia em detindrà i em portarà de tornada”, diu el jove des del soterrani d’un hostal a la ciutat vella d’Edirne.

Va ser el 28 de febrer quan Recep Tayyip Erdogan, el president turc, va confirmar l’obertura de la frontera turca amb Grècia. En un discurs televisat, Erdogan carregava contra la Unió Europea per no complir amb l’acord assolit el 2016 per al tancament de la frontera a canvi d’ajuda econòmica (6.000 milions d’euros) per costejar el manteniment dels prop de quatre milions de refugiats que hi ha en territori turc. L’anunci d’Erdogan va provocar un efecte crida que feia retrunyir el record d’aquell èxode massiu cap a Europa del 2015. Si bé l’agència de notícies estatal Anadolu segueix parlant de “multituds” concentrades a Edirne, la veritat és que amb prou feines n’hi ha rastre visible, en aquesta ciutat fronterera.

La setmana passada es van veure imatges de grups creuant el riu Evros en bots inflables, i per això conduïm resseguint la riba oriental del riu. No veiem ningú, ni tampoc al pas fronterer d’Ipsala, on un sirià va morir després d’un tret suposadament efectuat des del costat grec el 2 de març. La policia turca impedeix l’accés a la zona fronterera i cal buscar noves vies. Un camí de terra ens condueix a un descampat en el qual unes 20 persones esperen assegudes a terra. Semblen els supervivents d’una catàstrofe aèria, però alguns acaben d’arribar, d’altres se’n van i d’altres s’ho pensen. Abdulah viatja amb una sola cama, les seves dues dones i els seus nou fills. Són sirians de Deir ez-Zor als quals s’ha vetat l’accés al camp improvisat aixecat contra la tanca fronterera. És a uns 200 metres en línia recta, però no podem acostar-nos-hi si no volem ser arrestats per la policia turca. Demanem els detalls del lloc a Abdul Majid, un algerià de 23 anys que acaba de sortir-ne. “N’hi ha milers, però no sabria dir-te quants -explica aquest cuiner d’Alger en un francès perfecte-. Ens donen una ampolla d’aigua, una xocolatina i un bol de sopa cada dia, però no n’hi ha prou”, explica el cuiner algerià, que també ha aprofitat la sortida per carregar el seu telèfon i poder parlar amb la seva mare. Va ser ella la que va insistir que pujar a una pastera per arribar a Espanya era massa perillós: millor volar a Istanbul i provar sort des d’allà.

De moment no n’hi ha hagut, de sort, ni per a ell ni per a ningú. Omar, un sirià de Raqqa, és conegut al grup per haver-ho aconseguit l’1 de març. Diu que va obrir un forat al filat amb unes alicates que li va donar la policia turca. Després de ser capturat al costat grec de la tanca, va ser retornat en calçotets. La roba era el de menys, però no el seu mòbil i tots els diners que havia aconseguit acumular per a la travessia. Juntament amb el gas lacrimogen i la suspensió de peticions d’asil durant un mes per part d’Atenes, les devolucions en calent són una altra de les mesures de la UE per contenir el nou flux de migrants.

De tornada a la somnolenta Edirne, les hores passen despreocupades a la ciutat vella otomana. Des d’una botiga de gorres i barrets, Ümit diu que, si bé els primers dies de març la ciutat estava plena a vessar de “gent arribada de tot arreu”, avui ja no n’hi ha ni rastre. “Suposo que han marxat tots perquè ha corregut la veu que ningú està creuant”, diu el botiguer. Des del cafè Pazar, just al costat, Mahmud assegura que l’estampa de principis de març era molt més impressionant que la de l’èxode del 2015. “Ja no se’ls veu per aquí. Pobra gent”.

Suhayl estudia les seves possibilitats amagat al seu soterrani. Fins ara ho ha intentat dues vegades: una a través d’un forat a la tanca i l’altra nedant pel riu Evros. Va ser interceptat en totes dues ocasions i la policia grega el va apallissar; fins i tot el van ruixar amb gasolina. “Esclar que volen fer-te por perquè no ho tornis a intentar”, diu el marroquí des del seu matalàs. Però tornar a casa també és un desafiament. “El coronavirus està afectant els vols: cada cop n’hi ha menys i són més cars. També havia pensat tornar a Istanbul i treballar una temporada en un restaurant o una casa de te, però ara estan tancant totes pel virus -diu el marroquí-. Potser ho torno a intentar -deixa anar de cop i volta-. Després d’un parell de dies descansant em veig amb forces. No ho sé”.