El Regne Unit ja no forma part de la Unió Europea

El 'premier' Boris Johnson diu que el Brexit "és l'alba d'una nova era"

Partidaris del Brexit celebrant la sortida de la Unió Europea a la plaça del Parlament de Londres / JONATHAN BRADY / EFE

Festa per tot arreu. Per a qui tingui alguna cosa a celebrar. El centre de Londres i infinitat de ciutats i pobles del Regne Unit han exaltat aquest divendres a la nit que, finalment, el Brexit és ja una realitat. Parliament Square s'ha omplert de gom a gom, amb no menys de 5.000 persones que s’hi han aplegat per escoltar les paraules del primer ministre, Boris Johnson però, sobretot, les proclames de Nigel Farage, un dels grans instigadors de la ruptura.

En un vídeo enregistrat i difós per les xarxes socials i televisió, el premier ha llançat un missatge conciliador amb els que tot just han perdut la ciutadania europea i d’esperança per als fidels i apassionats del trencament. Faltava una mica menys d'una hora per a la sortida oficial de la Unió quan Johnson ha etzibat: "La nostra feina com a govern, la meva feina, és tornar a unir aquest país i anar cap endavant". Una tasca, sens dubte, difícil. Johnson, que ha omplert de gravetat el discurs, no ha estalviat l’ús de paraules grandiloqüents: "Aquest és un moment de renovació i de canvi nacional real –ha dit–. Aquesta és l’alba d’una nova era en què ja no acceptem que les teves possibilitats a la vida, les possibilitats de la teva família, depenguin de quina és la part del país on has crescut".

Tot i que el seu discurs ha estat molt breu –poc més de tres minuts–, la referència a una "nova alba" l'ha  utilitzada en més d’una ocasió: "El més important que cal dir aquesta nit és que no es tracta de cap final sinó d’un començament. Aquest és el moment en què trenca l’alba i el teló s’aixeca per a un nou acte".

En el Brexit, els símbols han estat molt importants a l’hora de configurar el relat guanyador, l'opressió de la UE sobre el Regne Unit i el tan desitjat alliberament. Però al moment de la veritat, a les onze de la nit a Londres, la mitjanit a Brussel·les, la gran representació ha estat falsa. Sobre la façana de Downing Street s'ha projectat la imatge del Big Ben –des de fa més d'un any en restauració i, per tant, en silenci– i, amb un so també enregistrat, s'han sentit onze campanades. Un muntatge per a la televisió i les xarxes amb l'afany de construir realitat. Com la imaginada opressió comunitària en l'època de les fake news.

De moment, tot és i ha estat felicitat per als que han esperat 1.317 dies des del referèndum per formalitzar el divorci. Si el Brexit té una cara oculta i beneficiosa per al Regne Unit, com Johnson ha assegurat, només es podrà comprovar d’aquí a un temps, sobretot a partir del final del període de transició (el 31 de desembre del 2020). Aleshores hauran quedat totes les cartes de la futura relació comercial entre el Regne Unit i la Unió Europea (UE) al damunt de la taula i es podrà començar a valorar-ne l'impacte.

Però si el Brexit té una cara descoberta per moments desagradable, aquesta s'ha mostrat amb tota la cruesa a partir de primera hora de la tarda a l’esmentada Parliament Square. L’espai, presidit per una estàtua de Winston Churchill tan voluminosa com el pes simbòlic del Vell Lleó en la història del país, s'ha anat anat omplint de veritables creients en el Brexit a mesura que s'ha anat fent fosc, fins a convertir l’escenari en una mena de parc temàtic, amb la Union Jack, la bandera britànica, per tot arreu. Cantar a cor que vols el Good Save the Queen, com ha fet Nigel Farage  i la resta d'assistents, ha estat la més comuna i innocent de les actituds. Altres crits sobtaven molt més.  

La de Nelson Mandela, una altra de les estàtues que envolta la plaça, potser hauria marxat si hagués pogut moure’s després de sentir-ne alguns o molts dels que s’hi proferien. Vint-i-set anys tancat a la presó i ha tingut al seu costat un home en màniga curta, amb la cultura del tatuatge i el gimnàs als braços, que no ha deixat de cridat en tot moment: "Per fi som lliures".

Parc temàtic del Brexit i, inevitablement, també plató de televisió –amb el mestre de cerimònies Farage com a gran estrella– pel qual ha desfilat una variada galeria de personatges, molts prou estrafolaris, per fer les delícies de càmeres, fotògrafs i periodistes. Potser molts –com aquest mateix cronista– incapaços d’entendre quina és i ha estat la raó de tanta felicitat. Felicitat i excitació potser només comprensibles perquè no tan sols ha caigut un full del calendari, sinó que s’ha ensorrat tot un món: 47 anys de pertinença britànica a la UE.

No pas per casualitat The Guardian ha titulat aquest divendres que, de sobte, l’illa de la Gran Bretanya com a compendi del Regne Unit és o s'ha fet més petita. Mentalment és possible. Malgrat una interpretació probablement esbiaixada, a la plaça i a tot arreu on s'ha rebut el Brexit amb esperança n'hi ha hagut molta, de felicitat compartida. Els brexiters l’han mostrada al món ballant i cantant, convençuts íntimament que la vida en totes les comunitats del país, també en les més pobres, serà molt millor a partir d’ara. Al cap i a la fi, és el que ha promès Boris Johnson.

Però el "nou acte" que s'obre per al Regne Unit a partir d'ara, del qual ha parlat el premier, ha tingut algun prefaci significatiu i més aviat inquietant. Malgrat tanta eufòria, potser aigualirà la festa a mig o llarg termini.

A mitja tarda d'aquest divendres, el portaveu de BMW ha anunciat que la fabricació de la nova generació del model Mini, que es du a terme a la planta de Cowley, a Oxford, s’ha congelat "per reduir costos i a causa de la incertesa del Brexit". Beneficis de les tot just adquirides independència i llibertat.

Més enllà d’una data ja històrica tant per al Regne Unit com per a la Unió, el Brexit –sobre el qual Theresa May va dir el juliol del 2016, just quan era nomenada primera ministra, que "significa Brexit", sense que ningú entengués realment què volia dir– és una mena de gran contenidor: diferents consumidors hi llencen missatges i li donen una forma o una altra. Per als anglesos, ja ha quedat dit, és una gran oportunitat, o potser l'entrada en una dimensió desconeguda, i amb un munt d’incerteses.

Dutxa escocesa

Per a la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, que ha volgut ficar-hi cullerada, ha estat l’ocasió de parlar amb brutal sinceritat sobre les possibilitats de celebrar un nou referèndum d’independència aquest any 2020. "No hi ha dreceres –ha dit des d’Edimburg al matí d'aquest divendres–. La meva feina consisteix en dirigir-nos per un camí creïble que pugui acabar en la independència. Això és el que estic decidida a fer. Però per arribar-hi, un referèndum, quan sigui que tingui lloc, aquest any, com jo vull, o després de les pròximes eleccions escoceses [2021], ha de ser legal i legítim. És així de simple." La dutxa escocesa, una de freda i una de calenta, s'ha convertit, sobretot, en un bany de realitat.

El revés que Nicola Sturgeon ha lliurat als partidaris de la independència d’Escòcia no els ha impedit, però, que a la nit, a les portes del Parlament de Holyrood, mentre a Downing Street es projectava el rellotge per marcar el compte enrere, hi hagués un parell o tres centenars de persones aplegades amb banderes de la Unió Europea i cridant a favor de la independència. Un dels grans reptes de Boris Johnson els propers mesos i anys serà frenar l’embat que la primera ministra Sturgeon ha promès dur a terme fins, com a mínim, aconseguir un segon plebiscit, legal i vinculant, que, de moment, Londres nega.

I tot i així, a les onze de la nit, mentre Parliament Square i molts racons del país estaven plens de joia i festa per la suposada independència, en un anunci que avança un desafiament, però que també testimonia un fracàs, Nicola Sturgeon va piular: "Escòcia retornarà al cor d'Europa com a un país independent."

Les festes del Brexit s'han allargat més enllà de la mitjanit a Londres i arreu. Aquest dissabte, 1 de febrer, una meitat del país potser s'ha llevat o es llevarà amb ressaca. L’altra, amb un amarg regust de boca. Totes dues, sensacions gens plaents. Sigui com sigui, Boris Johnson té raó quan ha assegurat que s’obre un nou capítol tant en la història del Regne Unit com també en la d'una Unió Europea que ja és de 27 estats, no pas de 28.