DESARMAMENT

Trump també autoritza ara l’ús de bombes de dispersió

Els EUA s’havien compromès a vetar aquest armament a partir de l’any que ve

El Walid tenia 11 anys quan el gener del 2016 va sortir a pasturar les cabres com sempre amb el seu germà de 8, el Samih, al poble de Fard, al centre del Iemen. A terra van trobar petites boles “cilíndriques amb un llaç vermell”. “Vaig començar a estirar el llaç vermell amb la mà dreta mentre el Samih estirava l’altra punta. Va explotar i tots dos vam caure d’esquena”, va relatar a Amnistia Internacional el Walid (nom fals per seguretat). Ell va perdre tres dits i es va destrossar la mandíbula. El Samih va morir.

El que els va esclatar a les mans eren les restes d’una bomba de dispersió, un armament prohibit per un tractat internacional del 2008 que han signat 102 països. Es tracta d’un tipus de bomba que s’obre a l’aire i deixa anar desenes de petites bombes (submunicions) que s’escampen per abastar una zona més àmplia de territori. “Poden cobrir una àrea molt gran en una passada d’avió i, per tant, són militarment molt eficients, però generen molt de mal i no distingeixen entre combatents i civils”, explica Jordi Calvo, expert en armament del Centre Delàs per la Pau. L’altre gran problema de les bombes de dispersió és que moltes de les minibombes no exploten en el moment i queden a la zona, on poden ser detonades en qualsevol moment, com quan uns nens d’11 i 8 anys les agafen per jugar. “No pensàvem que ens farien mal”, s’excusa el Walid.

Els Estats Units no van signar el tractat internacional del 2008 però van aprovar una normativa pròpia molt semblant que preveia la prohibició d’aquest armament a partir del 2019. A més, el president Barack Obama va suspendre la venda d’aquestes bombes a l’Aràbia Saudita el maig del 2016 després de provar-se el dany sobre la població civil, i especialment sobre els nens, que estaven causant els bombardejos amb aquesta mena de munició que duia a terme al Iemen la coalició encapçalada pels saudites.

Però l’administració de Donald Trump també ha volgut desfer el llegat del seu predecessor en aquest tema i fa pocs dies va decidir ajornar indefinidament l’entrada en vigor de la prohibició de les bombes de dispersió prevista per a l’1 de gener del 2019. “En la indústria armamentística no hi ha una demanda d’aquest tipus de munició perquè és molt obsoleta, però el moviment de Trump s’inscriu més aviat en la seva política d’aixecar totes les restriccions que es puguin interposar als interessos econòmics individuals dels Estats Units”, explica Calvo. L’analista sí que adverteix de la lectura “política” que pot tenir aquest moviment, perquè les bombes de dispersió, com les mines antipersona, ja eren un armament molt estigmatitzat i mal vist a tot el món gràcies al tractat internacional que les prohibia, malgrat que països com l’Aràbia Saudita, Rússia i la Xina tampoc s’hi havien adherit. A Europa sí que estan prohibides. “Si el que volen des dels Estats Units és llançar el missatge que aquest armament no és tan dolent, seria perillós i suposaria un pas enrere”, diu Calvo, perquè podria avalar-ne l’ús entre els aliats saudites i encoratjar-ne d’altres.

Gairebé mil víctimes el 2016

De les 971 víctimes que van deixar l’any passat les bombes de dispersió al món (el 41% eren nens), la majoria van ser a la guerra de Síria, on el règim de Baixar al-Assad i sobretot l’exèrcit rus les han utilitzat àmpliament. De fet, 837 víctimes registrades van ser sirians ferits o morts en bombardejos amb aquesta mena de munició. Però 23 sirians més van quedar ferits o van morir per la detonació posterior de bombes sense explotar, segons el recompte de Landmine and Cluster Munition Monitor.

Hi ha més països que topen encara amb restes de bombes sense explotar: l’any passat hi va haver 51 víctimes a Laos i 9 al Vietnam de bombes llançades pels EUA durant la Guerra del Vietnam als 70. A l’Afganistan, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, el Txad, Colòmbia, Croàcia, Guinea, l’Iraq, el Líban, Líbia i el Sudan també hi ha cada any un degoteig de víctimes d’aquestes petites boles cilíndriques, que anys després d’haver caigut continuen sembrant destrucció.

Vint anys del tractat que prohibeix les mines antipersona

Just aquesta setmana es compleixen vint anys del Tractat d’Ottawa, que el desembre del 1997 va prohibir l’ús, l’emmagatzematge, la producció i la transferència de les mines antipersona i va imposar la destrucció de tots els estocs. Des de llavors l’han ratificat 156 països i al voltant d’un centenar ja n’han destruït les reserves, inclosos tots els estats de la Unió Europea.

Tot i així, encara hi ha mines disperses en 56 estats del món, on queden dorments fins que algú les detona quan les trepitja. Tot i l’enorme progrés que s’ha fet per erradicar aquest armament gràcies al tractat d’Ottawa, les mines antipersona continuen deixant milers de víctimes anuals i l’any 2015 es va assolir el pic més alt de la dècada, amb 6.461 víctimes, a causa dels conflictes oberts a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, el Iemen i Ucraïna, segons denunciava un informe de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersona, entitat guanyadora del premi Nobel de la pau.

L’explosió d’una mina antipersona pot ser mortal o pot provocar ceguesa, cremades, amputacions i ferides de metralla (susceptibles d’infeccions que poden acabar derivant també en amputació). I, malgrat tota la feina feta, el món encara no s’ha lliurat d’aquestes mines.