ANÀLISI

Trump signa la defunció del ‘Versalles palestí’

La decisió dels EUA és un menyspreu al dret internacional que legitima l’ocupació

L’anunci de Donald Trump arriba en un moment clau per als contextos domèstics nord-americà i israelià, amb els dos líders, exponents d’un gir cap a la dreta radical, necessitats d’un tema amb què desviar l’atenció dels seus escàndols de corrupció. El context internacional és també clau: la reacció dels líders àrabs ha sigut en forma de declaracions de condemna sense cap disposició pràctica. Una feblesa que contrasta amb el passat, quan el simbolisme de Jerusalem unia els àrabs d’arreu del món. La causa palestina ha passat a un segon pla, davant de les primaveres àrabs del 2011, la guerra a Síria i al Iemen o la lluita amb l’Estat Islàmic. Els líders àrabs tenen altres prioritats i privilegien postures en què l’alineació amb Israel és clara, com la batalla contra l’Iran per la influència regional.

La decisió de Trump posa fi a l’ambigüitat nord-americana en el conflicte palestino-israelià. Reconèixer la capitalitat de Jerusalem legitima l’ocupació israeliana de l’est de la ciutat, una política de fets consumats en forma d’enginyeria demogràfica i geogràfica que té com a objectiu arribar a un màxim del 30% de palestins. Trump es justifica dient que es limita a reflectir una realitat que tots coneixien. Una realitat que cap estat ha reconegut perquè representa un menyspreu al dret i el consens internacional.

La decisió nord-americana és un gest carregat de simbolisme que no canvia res en l’àmbit pràctic. Els habitants palestins de Jerusalem no tenen ciutadania israeliana, són “residents permanents”, un estatus concebut per als immigrants, revocable i desproveït de drets com la participació en eleccions o l’adquisició de terrenys a través de l’estat.

El reconeixement sempre ha estat vist com a moneda de canvi per aconseguir que Israel faci concessions (que no són res més que el compliment del dret internacional) en altres temes importants, com les fronteres o els assentaments. Però ara, quin incentiu tindria Israel si aconsegueix el que ambiciona del seu principal i més poderós soci sense cedir res a canvi?

Fi a 26 anys d’estira-i-arronsa

El gir de la política exterior nord-americana és el certificat de defunció del denominat procés de pau del Pròxim Orient, de 26 anys d’estira-i-arronsa, d’assaig i error, des de la Conferència de Madrid del 1991. Tot i que els Acords d’Oslo, que Edward Said va anomenar el Versalles palestí, no van fer sinó contribuir a la consolidació de la dominació israeliana, alguns s’aferraven a l’esperança que fos la llavor d’un futur acord. Però com més avança l’ocupació, menys dossiers hi ha sobre la taula de negociacions. Ni les ofertes més generoses van permetre mai la possibilitat de crear un estat palestí viable. La realitat que els lideratges palestins -desunits, inoperants i impopulars- i israelians hauran d’afrontar no és la de Jerusalem sinó la d’un estat únic amb dos règims diferents segons l’origen dels seus habitants. Una partició impossible malgrat les dècades de negociacions centrades en la solució dels dos estats.