DESASTRE MEDIAMBIENTAL

Un Txernòbil al mar Mediterrani

Una antiga planta petroquímica alemanya ha quedat abandonada a Líbia i vessa mercuri al mar

Era l’any 1977 quan van seleccionar l’Ibrahim per treballar en una planta petroquímica. La construirien tres anys més tard, i aquell libi que tot just havia fet 22 anys va rebre formació a Itàlia i Alemanya. “Com podia rebutjar aquella oferta?”, diu l’Ibrahim, que ara llueix una poblada barba grisa. Quaranta anys més tard, admet que va ser la pitjor decisió de la seva vida.

Posada en marxa el 1981, la planta petroquímica situada a Abu Kammaix -una localitat uns 200 quilòmetres al nord-oest de Trípoli- donava feina a 1.500 treballadors i era un dels projectes industrials més ambiciosos de la Líbia de Gaddafi. A més d’una àmplia oferta de PVC i altres productes derivats del petroli, el complex presumia d’aportar la totalitat de la sal consumida al país.

Durant els seus primers 15 anys de vida, Abu Kammash va ser gestionada per una companyia alemanya, Salzgeber, que va abandonar el projecte el 1996. Diu l’Ibrahim que allò va ser “el començament de la fi”. “Els alemanys tenien un protocol molt estricte sobre el tractament de residus, però quan la planta va caure en mans dels libis, tot es va reduir a dues opcions: o enterrar els residus en parcel·les annexes o tirar-los al mar”, detalla. El més perillós, diu l’antic treballador de la planta, era el mercuri. “Se’n va començar a restringir l’ús industrial l’any 2000, però es continuava portant al país de manera il·legal perquè canviar tot el sistema resultava massa costós”.

“Els alemanys tenien un protocol molt estricte sobre el tractament de residus, però quan la planta va caure en mans dels libis, tot va canviar"

Ibrahim Antic empleat de la planta

La pitjor part se la van endur els treballadors de la planta d’electròlisi, on el mercuri era una eina fonamental. “Feien anàlisis de sang als empleats cada sis mesos -recorda l’Ibrahim-, però era una simple formalitat per aconseguir els certificats de qualitat ISO”. La planta va continuar en actiu fins que es va tancar el 2010.

Fahed Garab, cirurgià en cap a l’hospital de la ciutat de Zuwara, va treballar al complex industrial entre els anys 2008 i 2009. “Les condicions de seguretat de la planta eren molt dolentes -recorda el facultatiu-. No hi ha estadístiques mèdiques de cap tipus, però l’únic estudi que es va realitzar indica que més de la meitat dels operaris de la planta d’electròlisi presentaven un índex elevat de mercuri a la sang”, afegeix.

El mercuri i els seus derivats són extremadament tòxics, tant per als humans com per als ecosistemes i la vida salvatge. És capaç de concentrar-se a les cadenes tròfiques i també resulta especialment perillós per a les dones embarassades i en edat fèrtil, que poden acumular-lo en el seu organisme i transmetre’l al nadó durant l’embaràs o la lactància.

Danys per als humans

A l’Ibrahim li van dir que aquesta era, molt probablement, la causa dels problemes de coordinació i de parla de la seva filla Sara, de 19 anys. D’una carpeta groga, treu el certificat mèdic expedit per la Mitja Lluna Roja, que diagnostica a la noia atàxia de Friedreich, una malaltia sovint associada a l’exposició a metalls pesants com el mercuri.

No és una tasca fàcil dur a terme un estudi científic concloent sobre l’impacte que ha tingut la planta petroquímica en la salut pública d’un país que compta amb tres governs sobre el paper -dos a Trípoli i un a Tobruk- i on centenars de grups armats es disputen el control del territori. A més, el secretisme sempre va envoltar aquest complex industrial durant el mandat de Gaddafi.

“Qualsevol manipulació inadequada per tancar els circuits de la planta podria provocar una explosió. Per això no ens atrevim a tocar res”

Sadiq Jiaix Comitè d'Emergència de Zuwara

Sadiq Jiaix, president del Comitè d’Emergència de Zuwara, assegura que la construcció de la planta tenia altres objectius, a més del purament comercial. Zuwara és l’únic enclavament costaner libi on la minoria amaziga, fortament represaliada per Gaddafi, és majoria. “La planta era un projecte més d’un anell industrial amb què es pretenia atreure colons àrabs a la nostra regió. Es van planificar 5.000 blocs d’habitatges quan les necessitats reals de la zona eren de 1.200. Només un de cada deu treballadors del polígon industrial era de Zuwara”, destaca Jiaix.

La majoria dels colons van tornar a casa quan la planta va tancar el 2010. L’accés a la zona va estar restringit fins que Gaddafi va perdre el control sobre aquest territori l’any següent. “Quan vam poder-hi entrar, no ens podíem creure el que vèiem!”, recorda Jiaix. Si bé a la planta ja no hi ha cap activitat, el deteriorament provocat per la falta de manteniment fa que l’etilè, l’àcid clorhídric i altres substàncies altament tòxiques continuïn filtrant-se al sòl a causa de fissures en les canonades i els dipòsits.

“Qualsevol manipulació inadequada per tancar els circuits podria provocar una explosió. Per això no ens atrevim a tocar res”, apunta Jiaix, que també adverteix que la planta constitueix una de les principals amenaces d’aquesta ciutat costanera.

Peixos i oliveres afectats

Aparentment, la planta petroquímica no és l’única responsable del desastre mediambiental a la zona. Amb un mapa de l’àrea a la paret, Xokri Dahe, president de l’ONG Bado, explica que Farwa, que abans era l’única illa de Líbia, s’ha unit al continent: a mitjans de la dècada del 2000, Saadi, el segon fill de Gaddafi, va impulsar un projecte per construir-hi una metròpoli que acolliria una zona de lliure comerç.

“Els corrents marins van quedar bloquejats, i les aigües entre l’antiga illa i la costa es van empantanegar”, recorda l’activista. La zona ja estava contaminada a causa dels residus abocats durant anys. Dahe recorda que l’any 2013 van enviar mostres de terra, herba i aigua a un laboratori de Tunísia perquè les analitzessin. “Els nivells de contaminació eren tan brutals que van haver de repetir les proves per assegurar-se que no s’havien equivocat”, explica. Les dades més elevades es van recollir en crustacis i peixos que s’alimenten del fons marí. Malgrat tot, la gent continua pescant a la zona.

L’elevada presència de metalls tòxics a Abu Kammaix la corrobora un estudi elaborat de manera conjunta per la Universitat de Sàbrata i diverses institucions malaies. Amb aquesta investigació s’han trobat restes de metalls pesants com el mercuri, el cadmi, el plom i el tungstè en zones agrícoles properes. Entre altres conclusions, l’informe vincula determinats tipus de càncer al consum d’oli d’oliva obtingut d’oliveres de la zona.

Tot i l’alarmant falta de mitjans, el doctor Adel Aixur Banana, un dels científics que han dut a terme la investigació, està intentant fer front a l’emergència. “Avui dia hem traslladat algunes substàncies químiques altament tòxiques a alguns dipòsits de Zuwara, però continuem depenent dels escassos diners que obtenim dels comerciants de ferralla -explica el doctor en una conversa telefònica-. Un cop haguem emmagatzemat totes les substàncies químiques netejarem les zones limítrofes on encara hi ha granges, i també la bonica illa de Farwa”. Això últim serà, però, encara més difícil. Adel i el seu equip asseguren que han trobat recentment alts índexs de plom a les algues.

Més secretisme

L’alcalde de Zuwara, Hafed Bensasi, assegura que una delegació de la ciutat i un responsable del ministeri d’Indústria a Trípoli han mantingut reunions amb una firma italiana perquè s’encarregui de les tasques de neteja. “Volem desmantellar la planta i que netegin l’entorn. Si es torna a fer una infraestructura així, volem assegurar-nos que hi ha garanties que un desastre com aquest no tornarà a passar”, explica el responsable municipal, que afegeix que, de moment, “no hi ha res tancat”.

Malgrat això, sembla que el secretisme continua envoltant la planta d’Abu Kammaix. Una font anònima va assegurar a l’ARA que una comissió de Zuwara, sense la participació de Trípoli, hauria arribat a un acord amb una companyia italiana perquè s’emportés la ferralla i netegés la zona després de desmantellar la planta. Segons aquesta font, els treballs s’estan realitzant des de fa un any. L’ARA ha pogut corroborar aquesta informació de manera independent. No obstant això, durant una visita a la planta petroquímica sense el consentiment de les autoritats locals, aquest periodista va poder veure com individus sense cascos, mascaretes ni qualsevol element bàsic de seguretat carregaven a la part del darrere d’un camió restes de ferralla.

Sembla que, efectivament, les tasques de desmantellament s’estan duent a terme, però més d’un a Zuwara es mostra escèptic sobre la neteja posterior de la zona. “Hi ha milers de tones de terra contaminada. I caldran tones de diners per emportar-se tot això”, diu l’Ibrahim. L’antic treballador de la planta assegura que ell té altres prioritats “molt més urgents”: “Necessito que algú tracti la meva filla. Això és l’únic que demano”.

Més continguts de