ENTREVISTA

Yannis Natsis: “El suport públic a les farmacèutiques no ha de ser un xec en blanc”

Entrevista al responsable d’Acció Política de l’Aliança Europea per a la Salut Pública

Yannis Natsis fa temps que treballa per l’accés universal i accessible als medicaments. Ha tractat i coneix profundament el funcionament del lobi farmacèutic a la capital de les institucions europees. Actualment dirigeix la defensa per aconseguir medicaments més assequibles des de l’Aliança Europea per a la Salut Pública (EPHA). També és un dels membres representants dels pacients del consell de direcció de l’Agència Europea del Medicament.

Qui és i com s’estructura el lobi farmacèutic a Brussel·les?

La indústria farmacèutica fa lobi a Brussel·les sobretot a través d’associacions comercials. La principal és Efpia (la federació de les principals grans companyies). També hi ha Eucope, que agrupa petites i mitjanes empreses, i després hi ha Vaccines Europe, EuropaBio i Medicines for Europe. Cal afegir-hi les associacions comercials més genèriques i, a més, cada gran empresa té la seva oficina per fer lobi a la UE.

També hi deu haver estructures menys explícites.

Si amplies la lupa, el sector farmacèutic també fa lobi a través d’organitzacions diverses a les quals dona finançament. A més, compta amb el consorci publicoprivat IMI, que els permet asseure’s a les taules de decisió amb la Comissió Europea i crear relacions professionals amb càrrecs i institucions. I encara hi ha una altra manera, que és a través de firmes d’advocats o consultories, a les quals poden contractar, per exemple, per organitzar esdeveniments. És un sector molt poderós, amb molts recursos, i al final els diners compren influència i accés.

Quins són els seus objectius?

El sector farmacèutic havia perdut el control del debat a Brussel·les els últims cinc anys. Abans els que posàvem en dubte el sector érem una minoria i ara el nostre discurs és mainstream. Els governs van acabar criticant obertament el sector pel problema sistèmic dels preus elevats que han aconseguit a través d’una política agressiva en l’àmbit de les patents i dels monopolis de la propietat intel·lectual. Ara fan el que poden per reconduir el debat cap al valor dels medicaments en comptes del seu cost, per parlar de recerca i d’innovació, i de la seva contribució a la societat. Intenten controlar molt el discurs perquè han estat acusats de beneficiar-se dels preus desorbitats dels productes oncològics o d’equivocar-se en el desenvolupament d’antibiòtics i provocar un augment de la resistència, per exemple. El seu gran objectiu és netejar la seva reputació davant uns governs crítics. Però el covid-19 canvia la dinàmica.

En quin sentit?

Ho poden veure com una oportunitat. Pot ser que ara els governs siguin més cautelosos a l’hora de criticar el sector i demanar-li canvis, per la importància que té a l’hora d’aconseguir una vacuna. Tots els polítics volen assegurar-se el lloc si hi ha una vacuna. És una gran diferència. Ara volen tenir la indústria contenta mentre que al gener havia de demanar perdó.

¿Tem que es dobleguin a causa de la pandèmia?

Un dels aspectes preocupants és que els governs europeus estan seguint Trump. En la cursa per la vacuna qui l’aconseguixi primer tindrà poder, en un sentit polític i simbòlic. És una qüestió geopolítica, de prestigi. Hi ha una competició i per això les farmacèutiques poden dir: “D’acord, treballarem molt però volem diners públics. Us hi comprometeu surti el que surti del laboratori i sense fer gaires preguntes”. Però de preguntes n’hi ha moltes: “Serà assequible? Quant haurà de pagar Espanya per garantir la seva part?” Hi ha moltes promeses, però sense deixar clar com ho faran a la pràctica. Les respostes a aquestes preguntes no es poden deixar en mans de les farmacèutiques. Els governs han de reivindicar-se i exigir termes i condicions.

Quins són els riscos?

Em preocupa que, per la por al coronavirus, els governs donin a la indústria tot el que vulgui només per assegurar que no es queden fora de la cursa. A la UE estem pagant molts fons públics que s’estan destinant a la recerca. Què està passant amb tots aquests diners? Estem donant compromisos per avançat a canvi de qualsevol producte que surti.

Com s’evita?

El suport públic no ha de ser un xec en blanc. La farmacèutica és part de la solució, però s’ha d’adonar que hi ha un contrapès. Espero de les autoritats que actuïn com a inversors savis i s’assegurin que hi haurà retorn. No hi ha cap problema en invertir diners públics en sectors privats, però els governs no només han de ser donants passius.

¿Creu que aquesta cursa per la vacuna arribarà a bon port?

Hem d’anar amb molt de compte. L’experiència demostra que es triga com a mínim quatre anys a aconseguir una vacuna. La velocitat és important però ens hem d’assegurar que el que obtenim és segur i efectiu. Qualsevol potencial vacuna s’administrarà a milions de persones sanes. Per això hem de ser extremadament cautelosos. No volem donar munició als antivacunes si el resultat no funciona. S’ha de crear un bon precedent. Ara estem treballant tots junts, s’estan fent proves amb cooperació internacional, deixant de banda la lògica de la competitivitat, i això també és una oportunitat.

El virus ha arribat abans que el canvi de discurs de les farmacèutiques es convertís en una rebaixa de preus. Pot suposar un retrocés?

El canvi en la narrativa i en el discurs polític és molt important perquè inevitablement porta a canvis pràctics. És veritat que els preus encara són alts, però s’han vist passos. Les mateixes empreses saben que l’hostilitat no els convé. Si ara fan servir el covid-19 per vendre cara la vacuna hi haurà una indignació immensa. A part que, amb la crisi econòmica, ningú estarà en condicions de pagar preus desorbitats. Les empreses entenen que seria un gran error. No dic que després de la pandèmia caiguin els preus dels medicaments, però crec que la necessitat de repensar el contracte social amb el sector farmacèutic serà encara més urgent a causa de la crisi.