Internacional 09/10/2021

La música deixa de sonar a l’Afganistan per la por als talibans

Desapareix de la ràdio i de la televisió, i cantants i músics tanquen els estudis

4 min
Un dels locals tancats a Shor Bazar, el carrer emblemàtic de Kabul on es concentraven la majoria dels músics

Enviada especial a KabulShor Bazar és un dels carrers amb més tradició de Kabul, que formava part del centre històric de la ciutat però que va quedar relegat a la perifèria a mesura que la capital es va anar fent cada vegada més gran. Amb tot, era un lloc de visita obligada. Allà és on la majoria de músics afganesos tenien el seu estudi, els fabricants d'instruments tradicionals els seus tallers i on els cantants impartien cursos. Ara, però, la música ha deixat de sonar de sobte. Des que els talibans van arribar a Kabul el 15 d'agost, el carrer s'ha transmutat. Les botigues de música s'han reconvertit en barberies, tallers de confecció o en qualsevol altre negoci que no té res a veure ni amb la cultura ni amb l'art. Altres han tancat directament. Se succeeixen els locals amb les persianes abaixades i rètols que diuen "es lloga" o "es ven". Els talibans consideren que la música és antiislàmica.

"Oficialment no han prohibit la música, però tots sabem molt bé com les gasten", diu referint-se als talibans Mirwais Namatullah, un home que abans tenia un taller de fabricació de rubabs, una mena de llaüts, i altres instruments musicals tradicionals de l'Afganistan. Ara es dedica a vendre fulards amb un llençol estès sobre la vorera com si fos un manter. En els anys noranta, durant el seu anterior règim, els talibans van destruir sense contemplacions tot tipus d'instruments musicals i es van acarnissar amb cantants i músics, així que aquesta vegada no ha calgut que diguin ni facin res: tan bon punt han arribat a Kabul, tots els cantants i músics s'han esfumat. Han fugit cames ajudeu-me.

"¿Què hauria fet vostè? No podia deixar el taller obert perquè destrossessin tot el que tenia", es justifica Namatullah. No és l'únic. De fet al carrer no queda ni un sol taller de fabricació d'instruments. I això que tots eren negocis amb solera. Namatullah va aprendre l'ofici del seu pare, però és que el seu pare el va aprendre del seu avi. Fabricaven rubabs des de fa més d'un segle. Els venien a l'Afganistan, però també a l'estranger, a països com el Pakistan, el Regne Unit o els Estats Units.

"Busca un músic?", pregunta un altre home que s'acosta quan sent la conversa amb el fabricant de rubabs. Ho pregunta xiuxiuejant, amb una veu gairebé imperceptible, com si pretengués vendre droga o algun altre producte il·legal. Però no, l'únic que ofereix és música. Després de mirar a banda i banda i comprovar que no hi ha cap patrulla talibana a prop, treu de la butxaca una targeta de visita amb una fotografia on se'l veu somrient amb vestit i corbata tocant un orgue. Ara, en canvi, porta un turbant al cap i vesteix el tradicional shalwar kamize, els pantalons bombatxos i la camisa ampla típica dels musulmans.

"M'he hagut de transformar", es justifica. Es diu Ahmad Jawed Shaidai i és cantant. Es guanyava la vida actuant en casaments i altres celebracions, però ara tot això també s'ha acabat. "Els talibans han prohibit les actuacions en directe en els casaments, només hi permeten música gravada". Això a Kabul. En altres províncies del país, com a Helmand, al sud, la música està completament prohibida, sigui en directe o gravada. Sembla com si a la capital, que és on es concentra la majoria de la premsa internacional, tinguessin una certa màniga ampla. Sigui com sigui, les conseqüències són les mateixes a tot el país: cantants i músics no poden treballar, s'han quedat sense font d'ingressos.

I si no que l'hi diguin a Shergha Rubab Nawaz, que és un dels pocs músics i cantants que queden a Shor Bazar. Conserva la seva oficina en un edifici de dues plantes on abans només hi havia estudis de música i ara hi ha tallers de confecció. Els locals s'han transformat de la nit al dia. No té inconvenient a fer una demostració i tocar el rubab per a aquesta periodista, però, això sí, després d'assegurar-se que les finestres de l'estudi estan ben tancades i que ningú pot sentir la música des del carrer.

El músic Shergha Rubab Nawaz tocant el rubab al seu estudi.

"Ningú esperava que els talibans arribarien a Kabul tan de pressa", lamenta. Segons diu, molts músics han emparedat els instruments per evitar que els radicals els trobin o han marxat del país. Ell continua a Kabul perquè, assegura, no té més remei: no disposa dels diners per fugir; si els tingués ho faria. Com ja ho van fer el seu pare i el seu oncle abans que ell, que també eren músics i es van exiliar al Pakistan en els anys noranta quan els talibans van arribar al poder per primera vegada.

Al mercat de Mina, al centre de Kabul, prop del riu, tampoc queden ja parades de venda de CD de música o de pel·lícules. "Els venedors han cremat els CD o els han llençat al riu", assegura Zabiul Haq, un dels dos únics comerciants que encara en té algun. Molt pocs. Ha canviat el negoci de cap a peus i ara ven auriculars i petits aparells electrònics.

La música també ha desaparegut de la televisió i de la ràdio. L'única tímida melodia que es pot sentir a Kabul és la que fan sonar els venedors de gelats que recorren la ciutat empenyent un carret.

stats