Per què guanya Milei? Les claus per entendre la victòria a meitat de mandat a l'Argentina

Buenos AiresLa pallissa electoral de Javier Milei a les darreres eleccions legislatives a l’Argentina, diumenge passat, va deixar tothom sorprès, inclòs el mateix Milei i el seu gabinet. Les enquestes no havien pronosticat un 40% del suport en l'àmbit nacional i una victòria a 16 dels 24 districtes, que permetran a La Llibertat Avança, el partit del president, sumar més de 60 escons a la Cambra de Diputats i triplicar la seva representació al Senat. Això implica un canvi de paradigma de cara a la segona meitat del govern de Milei, ja que durant la primera, el poder legislatiu ha estat el seu taló d’Aquil·les: la majoria peronista, amb el suport puntual d’altres forces polítiques, ha pogut bloquejar nombroses iniciatives legislatives, que Milei ha anat sortejant amb decrets o vetos presidencials, i ha arribat a ser qüestionat per manca d’institucionalitat i de caràcter democràtic. Després de la victòria de diumenge, Milei afronta els pròxims dos anys d’una manera ben diferent: amb més governabilitat a les institucions i amb una legitimitat social reforçada.

Però, com és que els argentins continuen apostant en majoria per un líder que empunya una motoserra? Per un “boig” que crida, insulta i menysprea els seus rivals? Com és que la gent vota per un programa de govern que té per bandera la destrucció de l’estat, que es materialitza en la reducció dràstica de la inversió en serveis públics que són necessaris per a les majories socials? I, també, com és que els argentins no han castigat amb el seu vot la corrupció que ja s’ha fet palesa a l’administració Milei?

A banda d’una tendència global cap als populismes de dreta i els autoritarismes, hi ha alguns factors a considerar en la realitat particular argentina, començant pel que el politòleg Juan Negri, en conversa amb l’ARA, anomena “actius” que el govern té per avalar la seva gestió fins ara: en primer lloc, una reducció de la inflació –del 250% interanual el desembre de 2023 a prop d’un 30% pronosticat per a finals d'aquest any–; en segon lloc, una reducció de la pobresa –21 punts menys entre el primer semestre de 2025 i el mateix període de 2024– i, finalment, una percepció de “cert ordre” a la vida pública: menys talls de carrers per manifestacions i menys inseguretat. 

“És cert que l’activitat econòmica no va bé, el consum està per terra, els sous baixíssims i la gent no arriba a final de mes –reconeix Negri–, però també és cert el govern ha complert amb la seva principal promesa, que era abaixar la inflació”. I complir amb el que es promet en campanya és un valor positiu per al votant, com per a Joaquín, de 72 anys: “És l’únic polític que he conegut en la meva vida que ha fet el que deia que faria”, diu a l’ARA. "És complicada, la situació? Sí, no t’ho negaré, ho estem passant malament. Però ell ja ho va dir, que seria difícil, i que després tiraríem endavant”, defensa. "A més, mai havíem vist una relació tan bona del nostre país amb els Estats Units, que no deixa de ser la primera potència mundial”, afegeix.

Segons diversos analistes, el suport explícit de Donald Trump en el tram final de la campanya de Milei va suposar un impuls definitiu cap a la victòria: “Trump li va permetre comprar temps per arribar a les eleccions sense grans turbulències financeres, i li va atorgar una imatge de robustesa”, diu a l’ARA el sociòleg Gabriel Vommaro. "Va allargar l’oportunitat que li estava donant la societat, a qui Milei demana temps i paciència”, assegura.

El peronisme, desconcertat

Però, sens dubte, el factor més determinant per explicar l’ampli suport que ha rebut Milei a meitat del seu mandat és una manca d’alternatives polítiques: el peronisme, que ha estat l’opció política hegemònica a l’Argentina des de la dècada de 1940, travessa una greu crisi de credibilitat. “Hi ha un molt mal record del govern d’Alberto Fernández, i els «bons vells temps» dels Kirchner [2003-2015] ja queden molt lluny en la memòria de la gent”, diu Vommaro.

A més, la líder del moviment, Cristina Fernández de Kirchner, es troba en presó domiciliària condemnada per corrupció, i el nomenament d’una nova cara visible és travat per divisions internes del partit, que acaben prenent més protagonisme que la mateixa proposta política. “Crec que estan perduts i que no estan dimensionant la crisi de vincle que hi ha entre el partit i la societat”, diu l’expert. La idea de “no tornar enrere” en el votant sovint és un al·licient més fort que la passió per Milei: la Marta, de 55 anys, ho resumeix així a l’ARA: “Milei no representa ni un 50% del que espero, però el kirchnerisme és el 100% del que no vull”.

Finalment, en l’anàlisi del comportament electoral, cal parar atenció a la desil·lusió i el desinterès que han marcat aquestes eleccions legislatives, en les quals s’ha registrat un 34% d’absentisme, “un percentatge més alt del que va obtenir Frente Patria, la principal coalició peronista (31,7%), en un país on el vot és obligatori”, apunta a l’ARA Belén Amadeo, politòloga.

Sobre quin Milei podem esperar veure de cara a la segona meitat del mandat, l’experta diu que “probablement el veurem més tranquil i menys enfadat, sabent que tindrà suport al Congrés”. Per ara, Milei ha allargat la mà als governadors provincials, amb qui fins ara ha mantingut una relació tensa per la retallada de recursos a les províncies. I es marca com a prioritat dur a terme tres reformes: l'ampliació de la jornada laboral a un màxim de 12 hores; establir l’edat de jubilació als 70 anys i privatitzar les pensions, i reduir impostos.