L'alliberament dels presos polítics a Veneçuela, ni massiu ni complet

CaracasL'anunci oficial de l’alliberament dels presos polítics després de l’operació militar dels Estats Units a Veneçuela va obrir les reixes no tant als detinguts del règim de Nicolás Maduro com a més tensions col·lectives en un entorn incert. Les primeres setmanes del govern interí de Delcy Rodríguez han estat marcades per les contradiccions amb les declaracions oficials del president de l’Assemblea Nacional, el seu germà Jorge Rodríguez, que el 8 de gener va afirmar que “un nombre important de detinguts” serien alliberats i la comprovació efectiva que l'amnistia, lluny de ser massiva, seria un procés lent i tortuós.

Aquesta setmana, la Plataforma Unitària Democràtica (PUC) apuntava que fins ara havia pogut "verificar l'excarceració de 170 presos polítics", poc menys del 20% del total. També dona xifres similars Caleidoscopio Humano. Ambdues organitzacions han registrat les detencions per motius polítics des d’anys abans del frau electoral del 2024, episodi clau de la llarga crisi veneçolana.

No es tracta només d’una promesa governamental sota la inèdita tutela estatunidenca. L'alliberament dels presos polítics s’ha convertit en un punt d’inflexió en la Veneçuela post-Maduro, una condició sine qua non per obrir camí cap a la transició democràtica. Així ho remarquen experts, líders de l’oposició com María Corina Machado i Edmundo González Urrutia (el gendre del qual, Rafael Tudares, va rebre una condemna exprés de trenta anys de presó i va ser alliberat aquest dijous), i fins i tot alguns sectors oficialistes. De fet, l'alliberament també forma part del programa proposat pels Estats Units per gestionar el país després de la caiguda de Maduro.

Tan bon punt es van confirmar els primers alliberaments, entre els quals hi havia la de l’activista veneçolano-espanyola Rocío San Miguel (detinguda des del febrer del 2024 per presumpta conspiració), centenars de familiars dels detinguts es van aplegar a altes hores de la nit davant dels centres de reclusió, com el temut El Helicoide a Caracas, amb l’esperança de tornar-los a abraçar.

Però l’esperança es va estavellar contra el mur de la frustració. La setmana passada, mentre el país presenciava atònit com María Corina Machado entregava la medalla del premi Nobel de la pau a Donald Trump i com Delcy Rodríguez es reunia amb el director de la CIA, John Ratcliffe, els germans Rodríguez insistien que s’havien alliberat més de 200 presos polítics, però sense cap llista amb noms i cognoms. Aquest divendres la presidenta interina ha elevat encara més aquesta xifra i ha assegurat que un total de 626 persones han estat alliberades al país. Aquest número no es correspon amb les estimacions de les organitzacions de drets humans, que calculen que només han estat excarcerades entre 130 i 150 persones.  

És evident que l’excarceració s'ha fet amb comptagotes i que la llibertat no ha estat plena: tots surten amb mesures cautelars i amb la prohibició de declarar sobre la seva situació, especialment els que es queden al país.

Vigilància permanent

La protesta social s'ha instal·lat als centres de detenció en forma de vigília permanent, mentre les xarxes socials no han deixat de donar cara i veu a centenars de casos de persones que continuen entre reixes. Fins i tot han aparegut nous presos polítics, completament desconeguts fins ara, que mai havien estat denunciats per la por a represàlies dels familiars o per l’esperança que, guardant silenci, poguessin aconseguir una excarceració ràpida.

Els alliberaments a Veneçuela es tracten amb opacitat. Ningú sap amb certesa quantes persones continuen als calabossos. L'Helicoide, considerat el centre de tortures més gran de l'Amèrica Llatina, i l'Internat Judicial d’El Rodeo, a l’estat de Miranda, a uns 50 quilòmetres de la capital, són dos dels centres de reclusió més coneguts. Però, segons denúncies dels defensors de drets humans, hi ha unes 90 instal·lacions policials i militars arreu del país on romanen persones privades de llibertat en violació dels drets humans.

Així ho ha denunciat la Missió Internacional Independent de Determinació dels Fets de la República Bolivariana de Veneçuela de les Nacions Unides, que ha documentat àmpliament l’ús generalitzat i sistemàtic de la detenció arbitrària com a eina de repressió. En el seu informe, la Missió de l’ONU va detallar que "d’un total estimat de 800 persones detingudes per motius polítics, fins ara només unes 50 semblen haver estat alliberades", incloses algunes registrades en informes anteriors. Exhorten a l'"alliberament immediat i incondicional" de totes les persones privades de llibertat de manera arbitrària.

Els presos polítics, tant veneçolans com estrangers, s’han convertit en una eina política de repressió sota el règim de Maduro. Han servit com a models exemplificants i com a moneda de canvi en negociacions, segons observen els analistes. És per això que la denominada “porta giratòria” es manté activa per garantir la continuïtat d’aquest esquema: mentre se n’alliberen alguns, se n’arresten d’altres. Així va passar amb l’exregidor de l’oposició Alfredo Márquez, detingut el dilluns 12 de gener a l’estat de Trujillo, als Andes veneçolans, per ordre del governador d’aquesta entitat. La presidenta interina no ha confirmat si aquesta vella pràctica s’inscriu en la “Veneçuela que s’obre a permetre l’enteniment des de la divergència i des de la diversitat politicoideològica”, tal com va proclamar Rodríguez el passat 14 de gener.