El circuit de poder de Maduro

Buenos AiresNicolás Maduro, nascut a Caracas l’any 1962 en el si d’una família treballadora, va iniciar la seva consciència política influït per les idees d’esquerres del seu pare. Ja com a estudiant, va començar a militar en unions estudiantils i, tot i que mai va anar a la universitat, va rebre una beca per estudiar formació política a l'Havana, entre el 1986 i el 1987, on es va acostar més a les idees dels socialisme. A finals dels anys vuitanta, va començar a treballar com a conductor d’autobusos a Caracas, on va prendre contacte amb el món sindical i els treballadors del transport públic. De seguida va començar a destacar-hi i a vincular-se, així, al Movimient Bolivarià, que aleshores lluitava per l’alliberament d’Hugo Chávez, empresonat per la participació en un intent de cop d’estat fallit, el 1992.

El 1997, Maduro cofunda el Moviment Cinquena República (MVR), que va ser el partit opositor majoritari fins a la victòria presidencial d’Hugo Chávez, el 1998, reelegit en dues ocasions més. En aquest temps, Maduro va anar fent carrera a prop de Chávez, ocupant diversos càrrecs fins a ser ministre de Relacions Exteriors. En morir el líder, el 2013, Maduro apareix pràcticament com el seu successor natural, i després de les eleccions que el van enfrontar amb Henrique Capriles, del partit opositor Primer Justícia, va ser nomenat president amb el 51% del suport. Fins avui Maduro presideix Veneçuela, ara davant d’una nova oposició, la de María Corina Machado i Edmundo González Urrutia, i envoltat de qüestionaments a la seva legitimitat, no només a escala internacional sinó també dins de Veneçuela.

Per mantenir la pau i l’estabilitat als carrers en un país socialment fracturat, Maduro ha anat perfeccionant una proposta que ja va iniciar Chávez: la unió civil-militar-policial. Els quadres militants del partit, juntament amb les forces de seguretat de l’estat –l’exèrcit i la policia–, conformen una estructura gairebé infranquejable a l’hora de defensar el govern. Chávez, que havia liderat l’intent de cop d’estat contra el president Carlos Andrés Pérez, i que temia que n'hi fessin un a ell, havia sostingut en diverses ocasions que “la Força Armada Nacional (FAN), juntament amb el poble, és l’equació perfecta”. En primer lloc, es tractava –i es tracta– de construir un exèrcit lleial, col·locant persones de màxima confiança en els alts càrrecs i atorgant-los la possibilitat d’accedir als sectors econòmics més rellevants del país –com la mineria i el petroli–, i de controlar les empreses estatals. Avui en dia, gairebé la meitat del gabinet de Maduro també ocupa càrrecs militars.

Crida de l'oposició als militars

L’exèrcit, de fet, és l’escletxa per on tant Edmundo González Urrutia com María Corina Machado han intentat entrar sempre, dirigint-se als militars en els seus missatges a les xarxes socials i apel·lant-los com els veritables agents del canvi. Machado fa uns dies els proposava una dicotomia: de cara al dia de la investidura, cadascun d’ells decidiria si seria un “tirà que reprimeix” o bé “un heroi que defensa el seu poble”. Pel que fa a la Policia Nacional Bolivariana, segons dades oficials, avui hi ha prop de 180.000 agents en un país que no arriba als 30 milions d’habitants; Espanya, amb gairebé 48 milions, en té 156.000.

En la unió civil, la militància de base és clau: milers de persones han assistit els darrers dies a les manifestacions “per la pau” que Maduro ha convocat als carrers de Caracas, totes elles delimitades i vigilades pels famosos motorizados –militants enfilats dalt de motos–, la majoria dels quals formen part dels colectivos, grups que es podrien definir com el braç armat civil del chavisme.

“El govern té motos, cotxes, autobusos –diu a l’ARA el politòleg Luis Vicente León– i fa servir un sistema de geolocalització que té registrat on viuen gairebé els sis milions de persones que treballen per a l’administració pública”. L’expert perfila la categoria “contractistes de l’Estat”, que serien les persones que hi tenen, d’una manera o altra, una relació de dependència. Sovint s’exemplifica a través de les “cajas CLAP” (comitès locals d’abastiment i producció), una política iniciada el 2016 sota el primer govern de Maduro que, enmig d’una greu crisi d’escassetat d’aliments, va començar a abastir cada família amb una caixa que contenia arròs, espaguetis, farina, oli, sucre, alguna cosa amb proteïna i llet. “Els contractistes de l’estat són tots chavistes? Segurament no, però el govern sap que tenen una relació utilitària amb ell”, apunta León.

Pel que fa a les noves generacions, les joventuts chavistes militen perquè les noves generacions s’eduquin i continuïn amb el llegat de Chávez i, en definitiva, del llibertador Simón Bolívar. El canal de televisió Telesur, amb seu a Caracas i cobertura arreu del món, també és un important altaveu de les polítiques i el pensament del govern veneçolà. En definitiva, la força del chavisme a escala nacional s'explica per l’hegemonia en les diferents estructures de l’Estat, sempre prioritzant les forces de seguretat.