El Japó de Takaichi busca l'aval de les urnes
L'enduriment de la política migratòria, el debat nuclear i la tensió amb la Xina marquen la convocatòria electora
TòquioEl Japó celebrarà eleccions generals anticipades aquest diumenge, poc més d’un any després de les darreres quan Sanae Takaichi amb prou feines fa tres mesos que està al govern. Un calendari inusual fins i tot en un sistema acostumat a una certa volatilitat: la decisió és eminentment política i revela la voluntat de la nova primera ministra de sotmetre a validació electoral el seu projecte, que apunta a una ruptura amb alguns consensos històrics.
L’avançament electoral s’explica, en bona part, per un càlcul estratègic del Partit Liberal Democràtic (PLD), que governa gairebé sense interrupció des del 1955. En aquest context, Takaichi busca aprofitar una finestra d’oportunitat abans que el desgast propi del govern, les tensions internes dins del partit o les conseqüències socials i diplomàtiques de les seves primeres decisions comencin a fer-se visibles. La cita amb les urnes esdevé així una eina per consolidar el seu lideratge i reforçar la seva autoritat dins d’un sistema tradicionalment dominat per equilibris entre faccions.
L’oposició arriba a les urnes en un estat de fragmentació. La creació del Chūdō Kaikaku Rengō, una aliança forçada entre el Partit Constitucional Democràtic i el Komeito després de la ruptura d’aquest últim amb el Partit Liberal Democràtic (PLD), ha estat rebuda amb escepticisme, tant pels analistes com per les bases dels partits. Dècades de cooperació entre el PLD i el Komeito han generat lleialtats electorals difícils de transferir a un nou bloc construït més per càlcul electoral que per convicció política.
La convocatòria arriba en un moment de redefinició del rumb polític del país, marcat per un enduriment del discurs sobre seguretat i identitat nacional. En només unes setmanes, el govern ha impulsat una línia més restrictiva en matèria d’immigració, ha reobert debats fins ara considerats tabú –com la possibilitat de dotar el Japó de capacitats nuclears pròpies en un entorn regional cada cop més inestable– i ha elevat el to en la seva relació amb la Xina, recuperada com a amenaça central en el relat oficial. Aquest gir no només té implicacions internes, sinó que també situa el Japó en una nova posició dins de l’equilibri estratègic de l’Àsia Oriental i posa a prova els límits del pacifisme constitucional que ha definit el país des de la postguerra.
En paral·lel a aquest gir ideològic, el govern ha desplegat un paquet de mesures de caràcter marcadament electoralista orientades a alleujar, a curt termini, el malestar social provocat per la inflació i l’estancament salarial. Entre les propostes més destacades hi ha la reducció temporal del preu de la gasolina, l’abaratiment dràstic del passaport i altres tràmits administratius per als ciutadans japonesos, així com la reobertura del debat sobre una possible reducció de l’IVA al consum, actualment fixat en el 10%. Mesures populars, fàcilment comunicables i amb un impacte immediat en la percepció de les famílies, però que eviten abordar els desequilibris estructurals de l’economia japonesa, com la precarització laboral, la pèrdua de poder adquisitiu o el finançament a llarg termini de l’estat del benestar en una societat cada cop més envellida.
Un dels eixos centrals de la campanya és l’enduriment de la política migratòria, amb un seguit de mesures que busquen limitar l’arribada i l’estada d’estrangers en un país que, paradoxalment, depèn cada cop més de mà d’obra forana. El govern ha anunciat un reforç dels controls sobre els visats, un augment de la capacitat d’expulsió de persones amb permisos irregulars o caducats, i una revisió a la baixa de determinats programes de treball temporal. També s’ha posat l’accent en un control més estricte en l’accés als serveis socials, amb l’argument de protegir els recursos públics per als ciutadans japonesos. Aquestes decisions contrasten amb la realitat demogràfica del país, marcada per una caiguda sostinguda de la població activa i per sectors econòmics, com la construcció, la cura de persones grans o l’agricultura, que ja pateixen una escassetat crònica de treballadors. Més enllà de les mesures, el que resulta més rellevant és el to del discurs governamental, que ha abandonat la tradicional ambigüitat japonesa sobre la immigració per adoptar un relat clarament identitari.
El debat nuclear
Un altre dels elements més delicats que s'han introduït en aquesta campanya és la reaparició del debat sobre l’armament nuclear, un dels grans tabús de la política japonesa de postguerra. Sense formular cap proposta explícita ni compromís formal, figures clau de l’entorn de Takaichi han començat a legitimar públicament la discussió sobre la conveniència de dotar-se de capacitats nuclears pròpies, en resposta a l’empitjorament de l’entorn de seguretat regional. El simple fet de traslladar aquesta qüestió de l’àmbit de l’impensable al de l’opinable suposa un desplaçament profund dels consensos construïts després d’Hiroshima i Nagasaki, i obre la porta a una redefinició dels límits morals i polítics de l’estat japonès, més enllà del resultat immediat de les eleccions.
En paral·lel, la relació amb la Xina ha estat incorporada al relat electoral com a element de tensió externa. El govern ha recuperat un discurs que presenta Pequín com la principal amenaça estratègica del Japó, tant en l’àmbit militar com en el tecnològic, reforçant una narrativa d’assetjament que justifica l’enduriment de la política de defensa i la recerca de legitimitat electoral en clau de fermesa nacional. Aquest enfocament, però, ignora la complexitat d’una relació marcada per una interdependència econòmica profunda, atès que la Xina continua sent el principal soci comercial del Japó, i corre el risc de convertir la política exterior en una eina de mobilització interna, amb costos econòmics i diplomàtics a curt i mig termini.