El retorn del darwinisme internacional
IstanbulFa pocs dies, passejant pels carrers d’Istanbul, em sorprenia de com de familiar em resultava Turquia. Les mesquites otomanes tenien formes i detalls que haurien encaixat perfectament a Itàlia; els sabors connectaven amb un món mediterrani; els vells amb boina que prenien té a les cantonades es podrien trasplantar a Atenes o Lisboa. A The Ottomans, Marc David Baer defensa que els otomans van ser clarament un imperi europeu, que va participar tant de fites com el Renaixement o l’exploració marítima, com d'horrors com la colonització i neteges ètniques. A l’imperi otomà van néixer els cafès que després Steiner diria que representen Europa; també es va crear un model de tolerància –que no d'igualtat– religiosa, quan a Europa s’expulsaven jueus o hi havia massacres entre catòlics i protestants. La narrativa d’un Occident cristià civilitzat i un Orient musulmà barbàric amagava molts més trets en comú que no pas diferències.
Potser un dels moments en què Turquia s’ha sentit més asiàtica va ser a principis del segle XX. En aquell moment, un mateix debat intel·lectual recorria les universitats, els cafès i els cercles polítics i revolucionaris d’Istanbul, Beijing, Nova Delhi, Tòquio o Teheran. A totes aquestes ciutats es repetien les mateixes preguntes: ¿com és que Occident ens ha superat i dominat, a nosaltres, grans imperis del passat? ¿Com ens hem deixat aixafar? ¿Què hem de fer per recuperar el nostre poder i dignitat? ¿Com poder ser forts i pròspers de nou?
La llei del més fort
En aquestes capitals, una idea provinent d’Europa arrelava en els intel·lectuals asiàtics: l’anomenat “darwinisme social”, una visió del món que deia que només les nacions fortes sobreviuen, mentre que la resta són esclafades i dominades. Els intel·lectuals turcs, xinesos, indis i perses del moment –com explica Pankaj Mishra a From the Ruins of Empire– veien com a gran exemple els japonesos, un país asiàtic que havia derrotat els russos el 1905. Els imperis occidentals eren l’enemic, però, d’alguna manera, també l’exemple: tant els japonesos amb el seu imperi colonial com els joves turcs amb les seves massacres ètniques buscaven ser forts i despietats, argumentant que aquesta era l’única via de supervivència davant dels imperis europeus. Fins i tot escriptors humanistes com el xinès Lao She veien el món com un pati d’escola on només responent amb contundència et podies fer respectar.
El món purament darwinista de la primera meitat del segle XX va quedar diluït després de la Segona Guerra Mundial. El sistema de la Guerra Freda no era igualitari, però es van construir normes i institucions internacionals, relativament estables i positives, que alhora servien als Estats Units com a xarxa per consolidar i estendre el seu poder –malgrat que les regles del joc sovint eren trencades, especialment contra nacions més febles–. El gran pilar que aguantava aquest sistema, però, ha decidit trencar-lo des de dins. El Washington de Trump considera que un retorn al món darwinista és la manera amb la qual els EUA poden mantenir la seva hegemonia. Els turcs, els xinesos, els indis, ja van aprendre què comporta estar a la part baixa de la cadena tròfica. Els europeus, en canvi, caminem desorientats en una nova i perillosa realitat.