Des del Senegal (1)
Internacional 10/04/2021

“Barcelona o mort”: els joves senegalesos perden la por a l’oceà

L’impacte de la pandèmia reactiva la ruta migratòria des de l’Àfrica occidental cap a les Canàries

7 min
Reparació d'una embarcació al port de Saint Louis, a Senegal
Dossier El Senegal, el país que mira cap a les Canàries Desplega
Capítol 1
“Barcelona o mort”: els joves senegalesos perden la por a l’oceà
Capítol 2
El Senegal: el mar dels altres
Capítol 3
Els joves que es volen quedar per canviar el Senegal
Fotogaleria
Un mar que dona i pren
Disponible en:

Mbour (Senegal)Els principals diaris del Senegal estan exposats a la porta d’una botiga de carretera, fixats amb agulles d’estendre la roba perquè el vent del Sahel no se’ls emporti. El venedor, un home de posat seriós, els assenyala i n’agafa un. “L’Observateur, és el més llegit al país”. A la portada hi destaca un titular: “El dol impossible de les famílies dels migrants desapareguts al mar”. A la pàgina 9 hi ha el reportatge, en què es parla amb els familiars d’alguns dels joves senegalesos que van morir ofegats a l’Atlàntic a finals d’octubre, després que el motor de la pastera amb què volien arribar a Espanya explotés i s’incendiés. Es calcula que 100 nois van perdre-hi la vida, i la majoria de cadàvers mai van ser recuperats. “Als meus fills no els podré mostrar mai la tomba del seu pare”, s’hi llegeix en un dels destacats.

Mamadou Thiam, un historiador reconvertit en guia turístic, es mira el diari i sospira. “Això. Això sí que és una pandèmia”, exclama. “Mira on vulguis, pregunta a qui vulguis: a tot arreu trobaràs joves que volen pujar a un cayuco per venir a Europa”. 

Ambient a la platja del port de Mbour.

I el Mamadou té raó. Ell mateix ens acompanya a la localitat costanera de Mbour, a uns 80 quilòmetres al sud de Dakar –la capital senegalesa–, el lloc des d’on va sortir l’embarcació que va acabar explotant enmig del mar aquell 23 d’octubre. Són les 11 del matí i a la platja principal centenars d’homes feinegen envoltats de cayucos, els vaixells pesquers característics de l’Àfrica occidental i que sovint s’utilitzen per fer el viatge cap a les Canàries.

Monsieur, monsieur!”, criden un grup de nois que no deuen tenir més de 20 anys. Ens presentem i, quan saben que aquest periodista ve de Barcelona, s’exalten entre eufòrics i neguitosos. “Barça ou barsax, Barça ou barsax”, repeteix un d’ells. El Mamadou explica el significat d’aquestes paraules. “Barça és Barcelona, i barsax significa la mort. És una expressió que utilitzen els joves que estan decidits a fer la ruta cap a Espanya. O arriben a Barcelona o moren al mar”. Efectivament, tots ells, llevat de dos nois –i n'hi ha prop de deu–, diuen que estan preparats per fer-ho. Expliquen que aquí tothom coneix algú que s'ha jugat la vida al mar, que alguns arriben i altres no, però asseguren que la mort no els fa por. “Som pescadors. Hem viscut al mar tota la vida i el dominem”, proclama un dels joves, que es fa dir Petit. Juntament amb un noi que porta una samarreta dels Lakers, arrenquen la fusta vella d’un dels vaixells de pesca per després substituir-la per làmines noves.

Petit abaixa el to de veu i dona dos cops amb la mà el buc de l’embarcació, on hi ha pintat un escut del Barça. “Mira”, diu. “Quan la tinguem reparada, marxem a Espanya. Al setembre”. El seu amic assenteix amb el cap. “Digues a les televisions d’allà que venim, i que només volem treballar”. 

La ruta migratòria cap a les Canàries

L’impacte de la pandèmia

A la tardor, les imatges del moll d’Arguineguín, al sud de Gran Canària, amb milers de persones malvivint amuntegades en campaments improvisats després d’haver arribat amb pastera a territori espanyol, van tornar a posar el focus sobre la ruta migratòria de l’Àfrica de l’Oest. El 2020, l’any de la pandèmia, va ser de rècord: 745 cayucos amb més de 23.000 persones van aconseguir arribar a l’arxipèlag, procedents de les costes africanes, principalment del Senegal, Mauritània, el Marroc i el Sàhara Occidental. La xifra suposava un 750% més que el 2019, quan a les illes hi van arribar prop de 1.400 persones. El nombre de morts també es va disparar: si el 2019 hi van morir 413 persones, el 2020 aquesta dada es va, com a mínim, duplicar. L'organització Caminando Fronteras, de fet, calcula que 1.851 persones van perdre-hi la vida. Però les xifres de víctimes són sempre incompletes, perquè molts s’ofeguen sense que en quedi constància enlloc.

Dos joves senegalesos esperen que alguna barca els doni feina per descarregar els peixos.

Malgrat que fa dècades que funciona aquesta ruta –el primer naufragi d’una pastera es va documentar el 1999–, hi ha nous factors que ajuden a entendre el creixement dels últims mesos. En primer lloc, un problema de fons que s’ha anat agreujant en els últims anys. El Senegal, com altres països de la regió, ha vist com sectors clau de la seva economia pateixen un clar deteriorament: des de la pesca, especialment castigada per la presència de grans empreses estrangeres que exploten els mars africans i deixen sense peix els pescadors locals, fins a la ramaderia i l’agricultura, també condicionades pels interessos estrangers i víctimes d’un clima cada cop més extrem que, sovint, impossibilita un futur lligat a la terra.

I en segon lloc hi ha la pandèmia, que ha agreujat els vells problemes. Malgrat que la incidència del virus en bona part dels països africans no ha estat comparable a la d’Europa –el Senegal ha registrat fins ara uns 40.000 casos i poc més de 1.000 morts–, la bufetada econòmica és enorme. No només perquè empobrirà encara més la gent que ja vivia al dia, sinó perquè ha atacat de ple un altre dels motors econòmics del Senegal, el turisme. 

El mercat de Kermel, situat en un dels cors de Dakar, n’és exemple. Al voltant de l’edifici, construït l’any 1860 sota domini francès, hi ha un laberint de parades que venen souvenirs. La insistència dels venedors perquè comprem, a qualsevol preu i qualsevol cosa, evidencia que fa temps que esperen visitants internacionals. A l’interior del mercat, amb parades de peix, carn, fruita i verdura, el clima de frustració és similar. “Moltes parades han tancat”, diu un jove mentre ens ofereix gambes, o sardines, o calamars. “Molts dels nostres clients eren restaurants i hotels que amb el coronavirus han hagut de tancar perquè no hi ha turisme”, es lamenta. El jove aixeca la mirada i assenyala dos estands de més enllà. “Fa unes setmanes, 14 persones que treballaven aquí van marxar cap a Europa. Ens van enviar un whatsapp dient-nos que havien arribat, però que quatre havien mort pel camí”. I llavors, pronuncia la frase que ressona entre milers de senegalesos: “Si aconsegueixo un cayuco, jo marxo a Espanya demà mateix”. 

Uns nens a Dakar, davant de l'illa de Gorée, d'on sortien els vaixells d'esclaus cap a Amèrica.

Però el vincle entre el covid-19 i la reactivació de la travessia cap a les Canàries encara va una mica més enllà. Les mesures per frenar el virus a l’Àfrica, com el tancament de fronteres, han fet menys accessibles altres rutes migratòries cap a Europa com les que surten des de Líbia, Algèria i, especialment, el Marroc, un dels països del continent que ha optat per més restriccions contra la pandèmia. A més a més, veure una Europa sacsejada per la malaltia també ha contribuït a fer créixer rumors. Un dels que més ha circulat: que els països europeus necessiten mà d’obra per cobrir les morts per covid-19. Un altre: que els treballadors africans van més buscats perquè se’ls considera més resistents al virus.

Perdre la por a morir

En una casa amb pati de Nianing, un poble al sud del Senegal, Babakar, un pare de família de 35 anys, revisa les xarxes de pescar i les apedaça. Ho fa amb pausa i delicadesa, com si ara res al món fos més important. Fa tres mesos, havia intentat la travessa. Ell era el capità del cayuco i a bord hi viatjaven 89 persones, la majoria joves que vivien en aquest mateix poble. Com se sol fer, van marxar de nit, sense dir res a ningú. No només per evitar ser descoberts per les autoritats, sinó perquè si ho expliquen a casa, les famílies fan tot el possible per evitar-ho. “Jo abans em guanyava bé la vida: el mar ens donava molt, però cada cop ens dona menys. Vaig decidir marxar pel bé dels meus fills”, s’excusa.

Amb veu trencada, explica que volien vorejar la costa fins al nord de Mauritània per, des d’allà, travessar l’oceà cap a Las Palmas. “Però després de cinc dies ens vam quedar sense aigua i amb poc menjar. La gent va començar a morir a bord”. Dels 89, 50 van morir, principalment de set. Els supervivents anaven llançant els cadàvers al mar, fins que van ser detinguts per les autoritats mauritanes, que van portar-los a terra per després ser deportats de nou al Senegal. Ell va poder tornar a Nianing, però l’horror d’aquells dies, diu, l’acompanyarà tota la vida. “He tingut atacs de pànic i, a vegades, necessito sortir corrents de casa”. 

Familiars del noi senegalès que va morir durant la travessia amb 'cayuco' en el trajecte cap a les Canàries.
Capità del 'cayuco' que va naufragar però que va poder tornar a Mauritània.

Testimonis com el del Babakar mostren la normalitat amb què es conviu amb la massacre dels joves que intenten guanyar-se un nou futur en la perillosíssima travessa. El problema, com debatia un grup d’ancians en una xerrada recent a Dakar, és que les noves generacions del Senegal tenen tanta por a la falta de futur que han perdut el respecte a la mort. També hi ajuda que hagi guanyat el fals relat que a Europa la vida és fàcil: que aquells que hi van tornen rics o, si més no, aconsegueixen feina amb certa facilitat.

Precisament aquest miratge és el que va fer decidir el germà de Sherksen, un home de 35 anys que fa quatre mesos va agafar sense avisar ningú un cayuco direcció a Espanya. “Ell tenia feina aquí, treballava de paleta i era la persona que mantenia la família. Però sempre havia pensat que si volia prosperar havia d’anar a Europa”, admet Sherksen, el germà petit, que recorda que enrere també hi deixava la seva dona, els seus dos fills i una casa que s’estaven construint. “A mi em va dir que estaria fora uns dies, que havia d’anar a buscar el certificat de naixement del seu fill”, afegeix. No en van saber res durant dues setmanes, fins que un amic de la família els va trucar: “El teu germà ha agafat un cayuco cap a Espanya”. Cinc dies més tard, i després de remoure cel i terra per contactar amb el capità d’aquella embarcació, el Sherksen rebia un whatsapp: “El teu germà va morir de set a bord del cayuco. El cos el vam haver de llançar al mar”. 

*La sèrie continua aquest diumenge, amb un reportatge sobre com la presència de grans empreses de pesca està deixant sense feina els pescadors senegalesos. I també dilluns, amb un altre reportatge sobre l'onada de protestes, inèdita, que va viure el Senegal a principis de març.

Dossier El Senegal, el país que mira cap a les Canàries
Vés a l’ÍNDEX
stats