Internacional 30/12/2020

Els ciutadans de la UE al Regne Unit: estrangers a casa seva

Amb el Brexit, molts dels 3,7 milions de residents comunitaris s'exposen a quedar en la il·legalitat

Quim Aranda
4 min
Ciutadans esperant el metro a London Bridge

Londres"Quan vaig descobrir que el Leave havia guanyat el referèndum recordo que vaig sentir que emmalaltia. Una sensació física. No m'ho esperava. Potser havia sigut massa optimista. Vaig començar a preocupar-me i a angoixar-me pel futur". Ho diu des de Bristol –on viu, a 190 quilòmetres a l’oest de Londres– Nicholas Hatton. Francès de passaport, amb més de quinze anys de residència a les Illes Britàniques, Hatton és un dels 3,7 milions de ciutadans comunitaris que s’ha establert al Regne Unit fa prou temps.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Ho va fer molt abans que el Brexit esdevingués portada diària de la premsa i que la popular abreviació deixés entreveure que rere l’aparentment democràtic eslògan "recuperem el control" hi havia un "vot per la nostàlgia; pel record que ser britànic era formar part d’un imperi que dirigia el món", en paraules a aquest corresponsal de la sociòloga Gurminder K. Bhambra, catedràtica de la Universitat de Warwick.

Un projecte al cap i a la fi xenòfob i reaccionari, com el primer ministre britànic, Boris Johnson, es va encarregar de recordar durant la campanya electoral del desembre de l’any passat, quan va dir, en referència als immigrants de la Unió: "Heu vist un gran nombre de persones que provenen de tota la UE capaços de tractar el Regne Unit com si bàsicament formés part del seu propi país, i el problema és que no hi ha hagut cap control i no crec que això sigui democràticament responsable". Un control que, de fet, Londres mai va voler establir expressament.

Imatge de la manifestació de juny del 2019, a Londres, en que un milió de persones va clamar, inútilment, per la celebració d'un segon referèndum del Brexit

Contribució al país d’acollida

Potser el Regne Unit no és pas el país natural de tots aquests milions de persones, com va dir Johnson. Però sí que és el d’adopció. Són els altres britànics –per recordar una expressió prou coneguda a Catalunya–, als quals no se’ls deixa ser-ho plenament, o els ho posen molt difícil i molt car: aconseguir el passaport costa 1.349 lliures, quasi 1.500 euros. "Calcula què costa naturalitzar una família de quatre persones", apunta Hatton, fundador de The 3 Milions, una organització que defensa gairebé des de l'endemà del referèndum els interessos i els drets dels ciutadans comunitaris al país que han convertit en casa seva. El càlcul és ben ràpid: 6.000 euros pel cap baix i sense que hi intervinguin advocats.

Als comunitaris no se’ls ha donat el passaport però generen riquesa i paguen impostos al Tresor de sa majestat. D’acord amb l’Observatori de la Immigració de la Universitat d’Oxford, al llarg de la seva vida al Regne Unit, de mitjana els ciutadans de la UE hi aporten uns 85.000 euros. Aixequen econòmicament el país, s’hi compren una casa, fan front a una hipoteca o a un lloguer, hi formen una família, hi tenen fills.

Però, a més, i a causa del Brexit, són també sospitosos. L’ambient hostil cap a la immigració que el divorci amb la UE ha estès els últims quatre anys i mig els posa a la corda fluixa. Per exemple, si abans del 30 de juny del 2021 no han regularitzat la situació –demanant l’estatut d’establert o preestablert, en funció de si fa més o menys de cinc anys que hi viuen–, corren el risc de ser tractats d'il·legals a casa seva i de ser deportats.

En principi, l’estatus d’establert no pot ser retirat i el ciutadà comunitari que ja l’ha aconseguit no el perdrà llevat que deixi de viure al Regne Unit durant un període de cinc anys o en un cas excepcional de problemes amb la justícia.

Però la "preocupació i angoixa" pel futur de què parla Hatton és el que ha dut l’Eva, una ciutadana txeco-britànica, a prendre una determinació que li torna a canviar la vida. Al mur de Facebook d’inlimbo project.com, una iniciativa que va néixer a l’ombra de The 3 Milions per recollir les experiències de tots aquells afectats pel Brexit, el 27 de desembre hi va escriure: "Vaig venir al Regne Unit com a llicenciada i amb un anglès molt bàsic. Avui, catorze anys després, torno al meu país d’origen com a qualificada veterinària cardiòloga i ciutadana txeco-britànica, amb una furgoneta plena de coses, un marit britànic i un lloro. El Regne Unit serà sempre la meva segona llar, però ara per ara no és el millor lloc per viure-hi". És una sensació prou comuna entre els comunitaris, sobretot els de l’est de la Unió.

Els delictes d’odi a Anglaterra i a Gal·les s’han duplicat en els últims anys i han passat de 35.944 el 2011-12 a 78.991 el 2018-19, amb un repunt particular després del referèndum del Brexit. I pintades del tipus “Polonesos, torneu a casa!” s’han denunciat en diferents parts del país.

Els polonesos són el grup nacional de la Unió Europea més nombrós al Regne Unit.

Una identitat problemàtica

Els potencials problemes per als comunitaris amb estatus d’establert o preestablert es poden agreujar per l’opció presa pel govern britànic de donar-los només un certificat digital, sense cap prova física que resideixen al país legalment. Per això, també des de The 3 Milions promouen una campanya per aconseguir certificats físics i evitar que hipotètics problemes informàtics causin ensurts a ciutadans amb dret de viure i treballar al país. Un "repte molt difícil de fer realitat", admet Hatton.

En tot cas, la nova etapa tant per als britànics com per als residents tot just comença. Quatre anys i mig després, el Regne Unit sabrà què volia dir Theresa May quan deia allò de "Brexit significa Brexit".

stats