El covid-19 posa a prova els sistemes de salut europeus

La capacitat de llits d’UCI i la rapidesa a l’hora de prendre mesures condicionen la resposta de cada país

Des que la crisi del covid-19 va impactar amb força a Europa, els sistemes sanitaris dels diferents països han hagut d’adaptar-se sobre la marxa a l’avanç de la pandèmia. Es tracta d’una situació inèdita que ha derivat en presses per comprar material, doblar els llits de les Unitats de Cures Intensives (UCI) i reclutar més personal sanitari, des d’estudiants fins a jubilats. No tothom se n’ha sortit igual. Segons els experts consultats per l’ARA, són diversos els factors que han influït en la capacitat de cada país per fer front al virus, però n’hi ha tres de principals: capacitat hospitalària, rapidesa a l’hora de prendre decisions per evitar contagis i possibilitat de fer tests massius.

De la gestió d’aquest triangle en depèn la clau de volta d’aquesta crisi: evitar el col·lapse de les UCI. “La clau és intentar mantenir les UCI en una capacitat del 70%. Aquest ha de ser l’objectiu de totes les mesures: no col·lapsar-se”, resumeix el doctor Kristof Eeckloo, professor de gestió sanitària de la Universitat de Gant i membre de la direcció executiva de l’hospital d’aquest centre universitari. Eeckloo recalca sobretot que la manera com es garanteix aquest percentatge respon a un equilibri entre les mesures de confinament i la capacitat del sistema sanitari. “Si tens una capacitat de cures intensives com Alemanya et pots permetre unes mesures de confinament més lleugeres, però si ets Portugal has de fer-ho molt ràpid i de manera més restrictiva per evitar el col·lapse”, apunta. Creu que aquests dos són exemples de les gestions més encertades de la crisi tenint en compte els recursos de què disposa cada país.

En resposta a l’ARA a través d’un correu electrònic, la doctora Caroline Brown, responsable de gestió d’infeccions del Programa d’Emergències Sanitàries de l’OMS, evita respondre quin país europeu demostra una millor capacitat de gestió: “S’estan aprenent lliçons de cada país, que s’incorporen arreu. No és temps d’apuntar amb el dit sinó d’actuar de manera solidària”. Al mateix temps, coincideix que el més adequat és un “enfocament mixt” basat en les mesures de prevenció per garantir el funcionament dels sistemes sanitaris.

L’economista de la salut i exdirector del Servei Català de la Salut David Elvira també destaca que hi ha més factors a banda del nombre de llits d’UCI que condicionen la situació de cada país. “A Alemanya la baixa taxa de mortalitat té molt a veure amb les mesures preventives i els tests massius i no tant amb la disponibilitat d’infraestructures”, apunta. A més, diu, cal tenir en compte la capacitat dels països per incrementar els seus recursos en poc temps. I si ens fixem en Portugal o Grècia, les seves taxes de contagi [vegeu el mapa] són inferiors a les de països amb molts més llits amb respirador. Per tot plegat, Elvira considera que “és aviat per dir” que la disponibilitat de llits d’UCI a cada país pot haver sigut decisiva per evitar víctimes mortals del coronavirus.

Increment exponencial de llits

Que han calgut més llits d’UCI per afrontar la pandèmia és innegable en la gran majoria de països. Però no tothom estava igual de preparat. Una foto fixa dels diferents sistemes sanitaris just abans de l’inici de la pandèmia ens permet valorar quin era el seu punt de partida davant la crisi sanitària. La República Txeca, Alemanya i Luxemburg, per exemple, són amb diferència els països que disposaven de més llits d’UCI per cada 100.000 habitants, amb 42, 33,7 i 32,5, respectivament. Els segueix Bèlgica amb 17,4, mentre que la resta estaven per sota dels 10 -Dinamarca en tenia 9,8, Suïssa 9,4, Espanya 9,3, Itàlia 8,4 i Grècia 8,4-. Portugal estava a la cua amb 6,4.

Les últimes setmanes en pràcticament tots els països s’ha treballat a contrarellotge per augmentar aquests equipaments. Alguns, com Bèlgica, fins i tot han aprofitat clíniques d’estètica, i d’altres, com Espanya, han hagut de construir-ne en recintes públics. En canvi, en els últims deu anys la tendència en alguns països havia sigut mantenir o fins i tot reduir el nombre de llits d’UCI, si es consulten les dades publicades el 2012 a l’estudi The variability of critical care bed numbers in Europe, que cita fonts de cada país. A diferència d’estats com Alemanya, Àustria o Bèlgica, que els han augmentat, a Espanya s’havia passat d’aproximadament 4.479 a 4.404 llits, i a França de 7.540 a 5.000, mentre que a Itàlia s’havien reduït de 7.550 a 5.090. I amb l’arribada del coronavirus han hagut de fer tot el contrari. A Espanya les comunitats autònomes han creat plans de contingència per multiplicar els llits d’UCI. Catalunya ara en té el triple (2.019, segons la conselleria de Salut) que abans de la pandèmia. França treballa per passar dels 5.000 als 14.500 llits i els Països Baixos van arribar a demanar ajuda als estats veïns.

Malgrat tot, el cap de l’UCI de l’Hospital del Mar, Joan-Ramon Masclans, explica que hi ha “certa tranquil·litat dins de la tensió extrema”. “Ens preocupa el que passarà quan es comenci a obrir el confinament”, exposa, i diu que no han faltat respiradors, tot i que alguns els han hagut “de treure de sota les pedres”: “N’hem utilitzat de quiròfan”. També recorda que el material ha d’anar acompanyat dels professionals experts en cures intensives: “Estem atenent quatre vegades més malalts crítics, tothom treballa cansat, ja no hi ha festius o laborables”, explica, i defensa que caldrien més mans.

La resta de recursos sanitaris

Segons dades de l’OCDE, Espanya està lleugerament per damunt de la mitjana de la UE pel que fa a nombre de metges (amb 3,8 per cada 1.000 habitants) i per sota pel que fa a les infermeres (amb 5,5). Grècia, Àustria, Portugal, Lituània, Suècia o Alemanya són alguns dels països amb més metges per miler d’habitants (tots amb més de 4), mentre que el Regne Unit, amb 2,8, està a la cua. Dinamarca, Finlàndia, Alemanya i Luxemburg estan al capdavant, en canvi, en el nombre d’infermeres per cada 1.000 habitants (entre 17 i gairebé 12, respectivament). Grècia, per la seva banda, només disposa de 3,3. La majoria de països també han hagut de cridar personal en formació, retirat o immigrat, per reforçar el sistema sanitari.

Per evitar que hi hagi més desgast serà vital el control de l’expansió del virus durant el desconfinament. En aquest sentit, el professor Eeckloo apunta que la lliçó compartida que han d’haver après els gestors sanitaris públics d’arreu d’Europa és el material de protecció. “Hem de construir reserves estratègiques de material de protecció com mascaretes i ventiladors i també hem de tenir la capacitat local de produir-los. Cap sistema sanitari europeu ho havia fet i depeníem absolutament de la Xina en una qüestió bàsica”.