Els damnificats de la Torre Grenfell, en hotels set mesos després de la tragèdia

Només quaranta-dues persones afectades han rebut ja un nou habitatge permanent i cinquanta-sis segueixen en pisos temporals

“Molts dels supervivents continuem vivint amb una gran angoixa. Sobretot, aquells que encara no tenen una nova casa”. Ho diu Shahin Sadafi, responsable de Grenfell United, una de les principals entitats d’afectats de l’incendi més important que hi ha hagut al Regne Unit des de la Segona Guerra Mundial.

La matinada del 14 de juny, avui fa set mesos, un edifici de 24 plantes del districte de Kensington i Chelsea, el més ric del Regne Unit però un dels més desiguals econòmicament, va cremar com una torxa. Des del pis setè en amunt, els 201 habitatges de la torre es van convertir en una trampa gairebé mortal per als residents. La tragèdia es va saldar amb la mort de 71 persones -18 de les quals nens- i centenars de ferits i va desfermar una crisi política enorme posant en qüestió la política d’habitatge social de les últimes dues dècades, orientada a prioritzar el mercat i la maximització de beneficis abans que no pas el benestar de la gent.

Theresa May, la primera ministra que una setmana abans havia perdut la majoria absoluta al Parlament, primer no va voler donar la cara davant del dolor. Després, en veure que la reina acudia als hospitals on s’atenia els supervivents i que era destrossada per una allau de crítiques, va recular i va prometre el reallotjament en tres setmanes. “Però s’han anat trencant les promeses una darrere l’altra”, diu també Judy Bolton, responsable de Justice4Grenfell.

La conversa té lloc a l’exterior del centre social The Curve, a cinc-cents metres escassos de l’edifici. Els periodistes no hi poden entrar per evitar innecessàries intromissions en la intimitat dels veïns.

També pren part en la trobada Ishmael Francis-Murray, de 43 anys, habitant del pis desè. “Hem passat el Nadal en un hotel. Els fills encara no dormen bé. I ens van dir que tot aniria molt ràpid”.

No és l’únic cas de víctima que encara no té casa. Segons les dades oficials del districte, a finals del mes de desembre, 103 de les 201 famílies afectades -29 de les quals amb criatures- continuaven en hotels. Només quaranta-dues han rebut ja un nou habitatge permanent i cinquanta-sis segueixen en pisos temporals, a l’espera dels definitius.

“Dins de la sort d’haver-ne sortit vius, el pitjor ara és la incertesa. Mentre no tinguem una nova casa, és com si la vida no pogués continuar”, segueix Francis-Murray. “El seu testimoni no és gens excepcional, és molt comú experimentar aquesta sensació”, intervé Judy Bolton, infermera especialitzada en el tractament d’alcohòlics i drogoaddictes.

A Bolton, que viu molt a prop de la Torre Grenfell, la nit dels fets la van despertada uns familiars que l’advertien de l’incendi. Des de llavors, amb altres tres veïnes del barri, lluita perquè es faci justícia. De moment, però, més enllà de la imprescindible reubicació, la reparació sembla bastant llunyana.

L’esquelet de Grenfell, cobert quasi fins a la meitat per una bastida, continua presidint i enfosquint l’àrea. En comparació amb fa set mesos, els cartells, missatges i flors que testimoniaven el dolor i la ràbia dels veïns s’han esgrogueït i marcit. En queden, sí, tot i que ja comencen a agafar un aire de cementiri vell, mig oblidat. Però l’ombra de la tragèdia és impossible d’esborrar per la negror de les vides carbonitzades.

Més continguts de