DRAMA MIGRATORI

La doble lluita pel fet de ser dona i refugiada

El col·lectiu té mancances de serveis i atenció als camps de desplaçats de Grècia

Quan es fa fosc van acompanyades al lavabo perquè no saben qui pot intentar obrir la porta. Algunes dormen abraçades als seus documents per evitar que els hi robin durant la nit. Altres passen bona part del dia tancades a la tenda, o seguint els seus fills amunt i avall per assegurar-se que estan bé. Cuiden els fills, cuiden el marit, cuiden la comunitat. Però, qui cuida les dones refugiades?

“Les noies sempre tenim por. Si ens sentim insegures no podem anar enlloc, no pots marxar del camp”, es queixa la Simav, una noia kurda de 15 anys que va arribar a Grècia fugint de la guerra. És una noia intel·ligent, parla un anglès gairebé perfecte i vol ser enginyera aeronàutica. “A Síria no era així, però als camps ser dona és difícil. Ens sentim a la presó. Els nois sí que són lliures per fer el que volen i moure’s per tot arreu, però les noies no!”, afegeix amb fermesa.

Grècia és el país on unes 55.000 persones han vist com les seves vides quedaven temporalment interrompudes, des que ara fa un any es va tancar la ruta dels Balcans i la Unió Europea i Turquia van firmar un acord. Dones, homes i nens sobreviuen en camps de refugiats repartits pel territori hel·lè i gestionats per l’ACNUR -l’agència per als refugiats de l’ONU-, l’exèrcit o el govern grec, i en alguns casos s’han instal·lat en pisos on no tenen cobertes les necessitats bàsiques. Gemma Martí, advocada i membre de l’Equip de Rescat en Emergències de Catalunya (EREC), assegura que “el col·lectiu femení es troba en una situació especialment vulnerable, que va des de no tenir veu ni vot dins del camp fins a arribar a l’extrem de prostituir-se per mantenir la seva família”.

L’ONG Nurture Project International es dedica a l’acompanyament de dones abans i després del part. Raquel Guerra n’és membre i ha detectat moltes mancances: “No hi ha res pensat per a la salut sexual i reproductiva de la dona. Quan pareixen, a l’hospital donen llet artificial al nadó. Com aconseguiran la llet quan tornin al camp? Nosaltres les ajudem a revertir el procés perquè donin pit”. La Raquel ha quedat impressionada amb moltes de les dones que ha conegut: “Cal reconèixer el coratge de tantes dones que, fins i tot embarassades, surten soles del seu país amb els seus fills i aconsegueixen arribar fins aquí”.

Els motors del camp

Una d’aquestes dones és la Rokia, que té 32 anys, és de la capital siriana, Damasc, i va arribar a Europa amb els seus fills, de quatre i sis anys. “Moltes dones creuen que si tenen un home a prop estaran més segures, però jo soc forta i m’espavilo”, afirma. La Rokia viu en un petit barracó prefabricat al camp de Lagkadikia, al nord de Grècia, i té molt clar el paper de les dones: “Som el motor dels camps. Ho fem tot! I estem esgotades”. A 300 quilòmetres de distància, la Suzan, una enginyera d’Alep que és a Grècia amb el seu marit i els seus quatre fills, explica una situació semblant: “A Síria la dona es fa càrrec de la família i la casa, i el marit treballa i porta un sou, tot i que moltes dones també treballem. Aquí, tota la feina recau en la dona: l’educació i la salut dels fills, el menjar, l’espai on vivim. És un gran problema!”, es queixa.

Al Lagkadikia hi treballa incansablement Where Is the Life?, una iniciativa sorgida de voluntaris catalans. Maria Fernández està implicada en el projecte i coneix molt bé el dia a dia del camp: “Si elles no tenen un lloc on trobar-se, moltes es queden al seu barracó i s’aïllen. Per precaució o por van acompanyades al lavabo i a la dutxa, i algunes que estan soles diuen que tenen parella”.

En un altre camp al nord de Salònica, anomenat Liti, l’Ahlam, que té 20 anys, passa les hores amb el seu marit i la seva filla de dos anys. Dins la tenda, gelada per fora, només una estufeta, més aviat simbòlica. Té molt clar que no vol abandonar el seu objectiu de ser psicòloga i es preocupa pels seus, que encara són a Alep. “Moltes dones pateixen vexacions i maltractaments, perquè som refugiades i estem en una situació de desavantatge”, afirma. Algunes noies sortien a fer esport, però es trobaven amb homes que les cridaven. “Hem acabat tenint por. Hem fugit de les bombes, però aquest lloc és perillós i estem sota una forta pressió psicològica. A més, no tenim un lloc on reunir-nos i discutir què volem fer. Tampoc hi ha ningú que ens escolti, ningú ens pregunta «Vosaltres, dones, què necessiteu?»”, lamenta.