Diplomàcia

Jordi Raich: “Em van embenar els ulls i em van pujar a un helicòpter. No sabia on anava”

Mediador internacional, investigador i exdelegat de la Creu Roja a l’Amèrica Central

5 min
04 JORDI RAICH 2 copia 2

BarcelonaLa seva biografia és la història dels últims 30 anys de guerres i conflictes. Des del genocidi de Ruanda, passant per l’arribada dels talibans al poder fins als desapareguts de Mèxic. Jordi Raich (Barcelona, 1963) torna a la ciutat on va néixer per a la presentació del documental “Negociadors: com construir la pau”, on apareix la feina feta al Comitè Internacional de la Creu Roja. 

Per què tenim guerres?

— Crec que forma part de la naturalesa humana. La història que estudiem i les nostres fronteres s’han construït a través de casaments o guerres. 

Han canviat amb els anys?

— Últimament, dèiem que ja no existien les guerres clàssiques entre dues parts, perquè ens estàvem trobant sobretot conflictes interns, amb grups armats sense jerarquia, que lluiten per motivacions que no són ideològiques. Però enmig d’aquest paradigma arriba la guerra d’Ucraïna: una guerra clàssica de llibre.

Una guerra clàssica no vol dir que sigui un conflicte més senzill.

— No, no necessàriament. Però des del punt de vista de la nostra feina sí que és més fàcil identificar amb qui has de parlar, ja sigui per gestionar l’accés a un hospital o demanar que es desmini una línia del front per travessar-la. Perquè en aquests conflictes hi intervenen exèrcits organitzats amb rangs. 

¿Hi ha ponts ara mateix entre Rússia i Ucraïna? 

— Segur. Sempre hi ha ponts. I molts no serveixen per trobar una sortida al conflicte, però sí que són importants per fer corredors humanitaris, evitar que s’utilitzin armes nuclears, etc. 

¿Et sorprèn el que ha passat?

— Em sorprèn que duri tant. I encara s’allargarà perquè els conflictes normalment s’enquisten a l’hivern. És un moment en què la població sobreviu com pot i les diferents parts que estan en conflicte ho aprofiten per reclutar, descansar i comprar armament. I quan arriba la primavera i es fon la neu, tornen a començar amb més força. 

Tenim molts conflictes cronificats.

— Els conflictes es cronifiquen perquè la guerra es converteix en un mitjà de vida, en l’única indústria, i els nets tenen menys educació que els avis, perquè han nascut en guerra i no han pogut anar mai a l’escola. Això passava a l’Afganistan: els avis eren enginyers agrònoms i els nets eren talibans, completament ignorants.

On s’ha aconseguit la pau és a Colòmbia. Com comencen per a tu les negociacions?

— El desembre del 2011. Rebo una trucada des de la presidència de Juan Manuel Santos, m’expliquen que han tingut contactes amb les guerrilles de les FARC i que volen iniciar un procés de pau. Cuba s’havia ofert a posar l’espai, però necessitaven treure els guerrillers dels campaments secrets a la selva i portar-los-hi. Ens van demanar que els hi portéssim i això va acabar conduint cap a unes reunions surrealistes. 

Per exemple?

— Un viatge a Veneçuela, a Caracas. Em van embenar els ulls i em van pujar a un helicòpter. No sabia on anava. Després d’una hora i escaig vam arribar a un ranxo meravellós i ens vam trobar en una taula dinant dos representants de la presidència de Colòmbia, dos noruecs, dos cubans, dos homes de les FARC i jo. Ens vam passar tres dies intentant que les FARC acceptessin que nosaltres els portéssim a Cuba. Vam fumar i beure molt. Al cap de tres dies firmàvem la que seria la primera operació. Sempre funcionava igual: els trèiem de la selva, d’allà anàvem a un aeroport local i agafàvem una avioneta fins a Cuba. 

Quina tensió en un espai tan petit, no?

— Al principi era tens, però després, a poc a poc, els veies fent jogging junts a Cuba. Hi ha coses que si hagués pogut fotografiar m’haurien pagat milions. El més important és que les converses van ser secretes. I l’acord, fixa’t que difícil, era que seguirien fent la guerra com si no passés res. L’exèrcit va matar el líder de les FARC, i les FARC van fer el xou públic, però van anar a Cuba. I més tard les FARC van matar tots els soldats d’un campament militar. Santos els va qualificar de terroristes, però els representants del govern van anar a Cuba. Va ser aquí on vaig veure que hi havia voluntat real, que estaven disposats a seguir parlant fins al final.

¿On eres el dia que s’anuncia la pau?

— A Mogadiscio. Havia tancat l’etapa a Colòmbia i em va arribar per una avioneta nostra una invitació del president Santos per anar a Cartagena d’Índies a la firma de l’acord de pau. Vaig ser molt feliç. També em vaig posar trist, perquè no podia anar a la firma, per protocol li tocava al company que m’havia reemplaçat. Però guardo la invitació amb afecte, la tinc emmarcada. 

Què és un bon acord?

— El que funciona, el que les parts consideren just. 

I es pot perdonar?

— Crec que sí. A l’antiga Iugoslàvia, passades les tensions es va veure com moltíssima gent va tirar endavant. No s’oblida, però es tira endavant. En aquest país nostre encara es parla de rojos i nacionals. Això no s’oblida, però no vol dir que no es pugui perdonar i conviure. El pitjor és quan comences a tenir líders que manipulen aquestes històries i les fan tornar a bullir per crear tensions. 

Tens l’obligació de parlar amb tothom. Com es parla amb els botxins?

— Els botxins són persones. Tenen esposa i fills, i se’ls estimen. No dic que siguin bones persones, però la meva feina no és jutjar-los en aquest sentit. Si no parles amb el botxí, no podràs resoldre el conflicte. He parlat amb molta gent que ha acabat condemnada a la Haia. Com l’expresident de Liberia Charles Taylor, condemnat per crims de guerra. No pots fer aquesta feina si no pots donar la mà a persones com Taylor. 

Amb qui ha sigut més difícil parlar?

— Segurament amb els talibans. A finals dels 90 vaig aconseguir reunir-me amb el responsable d’una matança contra els hazares, una ètnia al centre de l’Afganistan. Ell m’assegurava que respectava els drets humans. Jo li vaig preguntar que si era així com havien pogut matar tanta gent indefensa. I ell va respondre: "És que els hazares no són humans, no tenen drets humans". Una de les grans eines de qualsevol guerra és la deshumanització de l’enemic. 

Quina factura passen una vida i una feina com aquesta?

— No ho sé. Això és un viatge molt individual. He après a gestionar l’angoixa i la por. Sempre la comparo amb la feina d'un cirurgià: voldríeu ser operats per un cirurgià que té por de la sang o no dorm el dia abans pels nervis? Jo, no. Doncs és el mateix. Aprens a dormir el dia abans d’anar a recollir segrestats. 

Què és el més dolorós?

— Els col·legues assassinats. I també els segrestos. Un dels que recordo més difícils és el de dos companys francesos al Sudan. No tant per la gestió del segrest sinó perquè el teu equip espera que ho portis bé i que no se’t vegi nerviós. Però el que em fa sentir orgullós és que després de resoldre aquest cas una doctora extraordinària que era allà amb nosaltres va venir i em va dir: "Jordi, si un dia em segresten, vull que ho gestionis tu". 

I un moment de què et sentis orgullós?

— Reunificar criatures amb els seus pares. Si no ho vius no saps el que és. Tenir un nano durant 10 anys en un centre, i de cop i volta trobem els seus pares a l’altre extrem de Sudan del Sud, i agafem una avioneta només pel nen, el portem allà i el reunifiquem amb els seus pares. Increïble. 

Ara ets al Japó, i en principi d'aquí a un any et jubiles. Estàs preparat per deixar la feina?

— Sí, perquè a mi m’agrada escriure, m’agrada fer fotografia, m’agraden moltes coses. I sobretot, tinc ganes de viatjar sense temps, com un nòmada i sense bitllet de tornada. 

stats