Les escletxes i les esquerdes de Putin
Aleksandr Lukaixenko i Vladímir Putin, amics? Ni de bon tros. Paio vulgar, ordinari, estrambòtic i qualificatius semblants han estat llançats durant anys pel president rus a la cara del bielorús, que ha considerat des de primer dia el seu veí -i aliat a la força- com una pedra a la sabata. Una pedra, però, de la qual l’amo del Kremlin ha arribat a treure profit com es veu ara en la crisi de refugiats a la frontera de Bielorússia amb Polònia. Una situació que potser estava a l’agenda de Putin des de feia mesos i l’única cosa que calia era triar el moment. Un episodi que forma part de l’estratègia de Moscou de desestabilitzar la Unió Europea incidint en els seus flancs més fràgils i vulnerables, i mirant de transformar les escletxes en esquerdes. I si cal, fabricant el conflicte amb un pont aeri.
L’escalada desestabilitzadora, de fet, havia començat la tardor del 2013 a Ucraïna quan el president pro-rus Víktor Ianukóvitx va cancel·lar la signatura de l’acord d’associació amb la UE, fet que va desencadenar una revolta que va esdevenir guerra civil, durant la qual Putin va ocupar la regió del Donbass i es va annexionar Crimea. El primer gran canvi de fronteres a Europa des de la caiguda del mur de Berlín i l’esclat de l’URSS.
L’estratègia antieuropeista s’intensificaria amb l’arribada de Donad Trump a la Casa Blanca el 2017. Putin no va poder evitar un somriure maliciós quan Trump, a més de posar travetes a la UE amb la seva política d’aranzels, va intentar sacsejar l’OTAN reduint l’aportació de Washington. Putin continuava somrient i es vantava de la seva amistat amb Trump i de les coses que podien a arribar a fer plegats, tots escenificant l’expectativa d’una reedició del pacte Molotov-Ribbentrop en versió postmoderna. Expectativa que no esdevindria realitat a causa de la guerra freda latent que sempre ha planat sobre Washington i Moscou.
D’Hongria a Catalunya
Posats en territori continental pur i dur, no passen per alt les bones relacions de Vladímir Putin amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, tots dos units no només per la il·liberalitat i l’autoritarisme en política, sinó també per les garanties de Moscou a Budapest en el proveïment d’hidrocarburs.
Orbán és capaç de fer tota mena de compliments a Putin i de girar l’esquena a Brussel·les oblidant els temps en què els tancs russos entraven a Budapest a sang i foc. I és que la il·liberalitat d’Hongria no ocupa el mateix espai geopolític que la il·liberalitat dels ultres polonesos que a hores d’ara amenacen d’impedir com sigui el pas dels refugiats posats per Lukaixenko a la frontera. Putin aprofita, doncs, qualsevol escletxa oberta en les múltiples fragilitats europees. Ja no és cap secret.
El setembre i octubre del 2017 més d’un mitjà anglosaxó va alertar que Putin podia estar traient profit de la crisi catalana. Una sospita que ha anat gravitant per Europa fins al punt de donar al deep state espanyol l’oportunitat d’especular sobre l’anomenada operació Volhov i els 10.000 soldats russos preparats per ocupar Catalunya. Res de res. Però sí que és ben cert que encara no ha estat aclarit com l’1 d’octubre del 2017 els serveis secrets espanyols no van poder fer caure el cens universal i la gent va poder continuar anant a votar. Potser algun dia l’explicació arribarà des de Moscou.
