Una altra cimera 'sense hamburguesa'
La trobada entre Donald Trump i Vladímir Putin a Anchorage, Alaska, es podria descriure perfectament com una altra cimera sense hamburguesa. Tres hores de reunió, moltes fotos i catifa vermella, però cap acord que freni la guerra d’Ucraïna. En l’argot polític anglès, l’expressió nothingburger descriu una situació que sembla important o carregada d’interès mediàtic, però que en realitat no té substància ni conseqüències reals. Literalment vol dir “una hamburguesa de res”, és a dir, amb aparença de carn però sense carn ni sabor. El terme s'atribueix a la columnista de xafarderies de Hollywood Louella Parsons, dels anys 50, però es va popularitzar especialment després de la campanya presidencial del 2016, precisament la que va portar Donald Trump a la Casa Blanca.
Els dos mandataris no van revelar cap detall concret de la seva conversa. Només van qualificar la sessió de “productiva” i van evitar respondre preguntes dels periodistes. Tot i que no s’esperava gran cosa de la cita, ja que el govern de Trump havia rebaixat les expectatives en els últims dies, el que sí que ha quedat clar és que Putin en surt reforçat i ha guanyat temps a Ucraïna. El president rus ha aconseguit tornar a l’escena mundial després de més d’una dècada com a pària internacional, amb sancions, bloquejos financers i exclusió de cimeres com el G-7 arran de l’annexió de Crimea el 2014 i la invasió total d’Ucraïna el 2022. I ho ha fet sense cedir res a canvi.
De fet, Trump no només no va retreure a Putin que iniciés una guerra que ja ha provocat centenars de milers de morts i milions de desplaçats, sinó que li va permetre presentar la seva versió sobre l’inici del conflicte reforçant implícitament la seva narrativa. A més, es va deixar ensabonar quan Putin li va dir que si hagués guanyat el 2020, no hauria envaït Ucraïna.
La reunió, improvisada i de curta durada, tenia com a objectiu superar el bloqueig que ha paralitzat la mediació de Trump a Ucraïna. Però pel poc que se sap, de moment, només ha donat un respir diplomàtic i una legitimitat renovada a Putin, que, a més, ha pogut moderar el to bel·ligerant de Trump de les últimes setmanes. El president republicà havia fet crides públiques a augmentar el suport a Ucraïna i havia advertit sobre noves sancions si Rússia no mostrava flexibilitat. “Vull veure un alto el foc temporal aviat”, va dir als periodistes a l’Air Force One abans de volar cap a Alaska. “No sé si serà avui. Però no estaré content si no és avui” va afegir.
No va arribar divendres i no sembla que arribi en un futur pròxim. A la roda de premsa, o millor dit durant les seves declaracions davant les càmeres i periodistes, les amenaces velades de Trump van desaparèixer completament, substituïdes per una atmosfera de cordialitat i d'elogis mutus.
Malgrat això, per a Ucraïna i els seus veïns europeus, el no-acord en les negociacions va comportar un cert alleujament, ja que es temia que Trump cedís a algunes de les demandes territorials de Putin i obligués Zelenski a acceptar una pèrdua significativa de territori. Això ha quedat, almenys de moment, evitat, però sense cap compromís tangible de fi del conflicte o treva temporal. En aquest context, la reunió és un exemple clar de com la diplomàcia escènica pot tenir efectes reals sobre la percepció internacional sense generar canvis immediats en el terreny.
Efecte simbòlic
La trobada evoca les diverses cimeres entre Kim Jong-un i Donald Trump, començant per Singapur el 2018, seguida de Hanoi el 2019 i la breu reunió simbòlica a la Zona Desmilitaritzada el mateix any. Aquelles reunions van marcar la primera vegada que un president estatunidenc es trobava amb un dirigent de Corea del Nord, amb grans promeses de desarmament nuclear i gestos espectaculars de reconciliació. Tanmateix, cap d’aquestes cimeres va produir avenços substancials: Pyongyang va continuar desenvolupant les seves capacitats nuclears i no hi va haver compromisos verificables.
En aquest sentit, la cimera d’Alaska s’emmarca en un patró clar: reunions precipitades, sense preparació adequada i amb objectius difusos, que acaben tenint un efecte simbòlic més que pràctic. La política exterior esdevé un escenari teatral, en què les càmeres i els gestos protocol·laris tenen més pes que els compromisos ferms. Trump no ha acabat la guerra en un dia, i és evident que, amb trobades com aquesta, serà difícil veure un avenç real cap al final del conflicte. Cal que la pròxima cimera inclogui tots els actors implicats, especialment el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, perquè la crua realitat de les cimeres sense hamburguesa és aquesta: molt de fum, poc contingut i un futur incert.