Parla una turista britànica retinguda dinou dies als Estats Units de Trump: "Em despertava del fred a la cel·la"

WashingtonQuan Rebecca Burke va ser emmanillada i carregada dins d'una furgoneta cap al centre de detenció d'immigrants de Tacoma, prop de Seattle, feia només 36 dies que Donald Trump havia tornat a la Casa Blanca. L'artista britànica havia estat detinguda pels agents d'immigració (ICE, amb les seves sigles en anglès) quan intentava entrar al Canadà pel port terrestre de Pacific Highway. "Havia sentit a parlar sobre els casos de turistes i persones amb visats legals que havien estat detinguts per l'ICE quan intentaven entrar al país. Però jo estava marxant dels Estats Units. En cap moment m'havia plantejat que acabaria retinguda durant dinou dies en un centre de detenció d'immigració", explica Burke en una videotrucada amb l'ARA des del Regne Unit. Ara ja fa un mes i mig que ha tornat a casa des que el 17 de març va ser deportada en un vol comercial de British Airways.

La jove de 28 anys és un dels molts casos d'estrangers que durant els tres mesos de govern de Trump han estat detinguts o retornats malgrat tenir un visat legal. Al març es va conèixer la història dels turistes alemanys, Jessica Brösche i Lucas Sielaff, que van ser arrestats per l'ICE quan entraven per la frontera sud i van ser retinguts 46 i 16 dies, respectivament. La canadenca Jasmine Mooney, que feia anys que travessava la frontera amb els Estats Units per feina i tenia un visat de treball, va ser retinguda també durant dues setmanes sense explicacions. Un australià amb visat de treball que feia anys que vivia al país explicava a The Guardian que va marxar pel funeral de la seva germana i quan van intentar tornar ja no el van deixar entrar. També hi ha l'investigador francès que no van deixar entrar al país per tenir missatges crítics amb Trump al mòbil. Però a diferència de tots aquests casos, Burke estava marxant dels Estats Units quan va ser arrestada.

L'artista ho havia deixat tot per submergir-se en el que havia de ser el viatge de la seva vida durant quatre mesos com a motxillera. Durant gairebé sis setmanes va estar a Portland, on va allotjar-se amb dues famílies a canvi d'ajudar-les amb les feines domèstiques. És un tipus de turisme que es gestiona a través de la pàgina Workaway, on la base és l'intercanvi cultural. "Quan el 26 de febrer va intentar entrar al Canadà amb el visat de turista i va mencionar que havia gestionat la seva estada a Vancouver via Workaway, els agents de duanes van tornar-la al costat estatunidenc. "Crec que van malinterpretar que anava a treballar, i per això em deien que demanés el visat de feina", explica.

Els canadencs van entregar el passaport de Burke als agents de l'ICE i aquests van classificar-la com una immigrant il·legal. "Van tancar-me dins una sala. Estava molt espantada, no entenia què passava i tampoc em donaven gaires explicacions. Em van dir que havia violat la llei i que em tornarien al Regne Unit amb el primer vol de deportació". Però en lloc de pujar a un avió, va acabar en una cel·la individual al port duaner. Després de diversos interrogatoris, li van tallar els cordons de les sabates –és una pràctica habitual, fins i tot amb criatures de només cinc anys–, li van fer firmar una sèrie de papers i la van enviar al centre de detenció d'immigrants de Tacoma.

"No em podia creure el que estava passant. Estava en xoc i molt cansada. Quan em van enviar cap allà ja era de nit. Vaig insistir que jo em pagaria el vol de deportació aquell mateix dia, però no m'ho van permetre. Normalment, quan s'expulsa algú del país, es dona l'opció a la persona afectada de pagar-se ella mateixa el vol. Burke, que va ser arrestada al migdia, calcula que va arribar al centre de detenció d'ICE de Tacoma gairebé a mitjanit. Els agents li van donar l'adreça del centre perquè l'enviés al seu pare, a qui ja havia pogut fer una trucada.

"Un cop allà, em van treure totes les pertinences. Només em vaig poder quedar les ulleres, les sabates sense cordons, la goma dels cabells i un llibre que portava a la motxilla. Em van donar una mena d'uniforme groc de dues peces; pantalons llargs i una samarreta de màniga curta. Fins i tot vaig haver de canviar-me la roba interior per una que em van donar ells", explica Burke. Li costa recordar l'arribada al centre a causa del nerviosisme i l'estat de xoc: "Tot era surrealista". Després de fer paperassa i que una infermera comprovés el seu estat de salut, va ser derivada a una mena de sala gegant amb altres dones que havien estat detingudes per l'ICE i que no tenien historial criminal. Burke calcula que eren un centenar, que dormien en aquella sala de dos nivells de cel·les individuals i al centre hi havia una mena de pati interior amb taules de metall. També hi havia lliteres a fora de les cel·les.

"Al principi, quan vaig arribar, vaig estar a una cel·la, allà comparties el vàter amb la persona que t'havia tocat. Però al final vaig passar de la cel·la a les lliteres, i hi va haver un moment en què 22 persones compartíem un sol vàter. La sensació que vaig tenir és que hi havia gent per sobre de les capacitats del centre", relata Burke. La seva companya de cel·la va ser la Rosa, una dona mexicana d'uns cinquanta anys que amb prou feines parlava anglès. "Era tan amable... Quan vaig arribar, a les 5:30 del matí, la vaig despertar sense voler a l'entrar a la cel·la, però ella es va llevar de seguida i va començar a ajudar-me a fer el llit, i a preguntar-me si estava bé. Jo plorava i ella em deia: “No cry, no cry”. La Rosa, segons li va explicar, feia un any que ja estava reclosa al centre d'immigració.

Burke relata com a més de canviar-li la roba també li van donar una capsa amb una manta, un got de plàstic, una pastilla de sabó i un full sobre el lloc i les normes i un altre que deia: "Això no és una presó". "Després rellegint el cartell informatiu sobre els objectes als quals teníem dret vaig descobrir que ens faltaven coses. Jo tenia una dessuadora i mai la rentava perquè la manta era massa fina i em despertava del fred a la cel·la. Feia molt fred. A la nit, de fet, semblava que engegaven l'aire condicionat. A més, mai apagaven el llum. A la nit només l'atenuaven, però havíem de dormir posant el braç sobre els ulls o tapant-nos la cara amb roba", recorda.

La llum constant, sumat al fet que les diminutes finestres donaven a un mur, feia que perdés la noció del temps. "Semblava el dia de la marmota. Passava un dia i un altre, i no sabies si era el matí o la tarda, excepte perquè hi havia un rellotge gran al mig de la sala". La manera que va trobar de passar el temps va ser començar a dibuixar. "Feia retrats de totes les dones que hi havia allà. Moltes venien i quan veien que dibuixava em demanaven que els fes un retrat. Va ser arran d'això que vaig decidir que faria un còmic sobre el meu internament". Quan Burke va entrar al centre no sabia quan sortiria. "Pensava que seria ràpid, però quan vaig conèixer la història d'altres dones que portaven setmanes, mesos i fins i tot un any, vaig veure que no. Recorda el cas d'una dona americana originària de les Filipines, la Luellen, que treballava en un hospital oncològic. Tenia visat de treball, però, així i tot, la van retenir per un cas que ja s'havia tancat. Li havien donat cita per la vista judicial cinc mesos més tard".

Burke apunta que el seu retorn al Regne Unit es va accelerar quan la seva història va saltar a la premsa i l'ambaixada britànica va començar a intervenir. "Pel que vaig parlar amb les altres dones, amb el meu cas van fer moltes coses que normalment no fan. Per exemple, un agent d'ICE va venir a parlar amb mi al dormitori i em va informar exactament del vol".

El 17 de març, finalment, la van anar a buscar. "Em van tornar les meves coses, em vaig canviar la roba i em van tornar a emmanillar. Aquesta vegada també em van posar una cadena al voltant de la cintura i em van enganxar les mans a la cadena. I també em van posar grillons als turmells", recorda. "Vaig haver de caminar arrossegant els peus, amb un agent agafant-me del braç perquè no podia caminar bé de com m'estrenyien les cadenes". La van portar a l'aeroport de Seattle on la van fer anar per una zona que estava separada del vestíbul i el control dels passatgers. "Em van tenir esperant a una saleta on es veien les maletes". No li van treure les cadenes fins que vaig pujar a l'avió i li van donar el seu passaport al personal de cabina perquè el guardés fins a tocar sòl britànic. "Recordo que quan em vaig asseure al seient vaig començar a plorar de l'alleugeriment".

Ara Burke té prohibit tornar a entrar als Estats Units durant deu anys. "Tampoc crec que hi vulgui tornar mai més. Ara em centraré a fer el còmic per explicar la història de totes les dones que vaig conèixer en aquell centre".