Trump aposta per una diplomàcia de canoner (i sense diplomàtics)

Berlin / WashingtonDurant l'últim any, l'administració Trump ha practicat una diplomàcia poc convencional, diplomàcia de canoner i, en les crisis més delicades, una diplomàcia sense diplomàtics. Dimarts, l'administració Trump va intentar aplicar alhora les tres tàctiques. A Ginebra, els enviats de més confiança del president —el seu amic del sector immobiliari Steve Witkoff i el seu gendre, Jared Kushner— van dialogar al matí amb els iranians i, a la tarda, amb els russos i els ucraïnesos.

Va ser un exemple contundent de la convicció de Trump que el departament d'Estat i el Consell de Seguretat Nacional, les dues institucions que han coordinat les negociacions sobre crisis globals durant gairebé 80 anys, és millor deixar-les en segon pla. Segons totes les fonts consultades, el president confia en el seu enfocament, reforçat per les negociacions de l'any passat per aconseguir un alto el foc a Gaza i el retorn de tots els ostatges israelians retinguts per Hamàs. I països com Rússia, Turquia i els estats àrabs del Golf han rebut amb satisfacció l'arribada dels dos homes, amb el seu enfocament transaccional nascut de les negociacions immobiliàries a Nova York, especialment atesa la flexibilitat més gran que ofereixen Witkoff i Kushner.

Parlen el llenguatge dels negociadors d'acords i no dediquen gaire temps a donar lliçons sobre drets humans o construcció democràtica. I no és estrany que els seus interlocutors en qüestions diplomàtiques estiguin estretament vinculats als acords empresarials que negocien les famílies Trump i Witkoff. Més recentment, segons una font, els russos s'han mostrat satisfets amb la participació de Kushner per la seva aproximació més estructurada.

Alguns russos han començat a anomenar el tàndem Witkoff i Zyatkoff, ja que zyat és la paraula russa per a gendre. Els iranians també li han posat sobrenom, Damad Trump, utilitzant la paraula en persa que defineix la seva influència en virtut del seu matrimoni amb la filla del president, Ivanka. Els mitjans iranians li han dedicat cobertura i columnes. I l'analista política Ahmad Zeidabadi va escriure al diari Asr Iran que la seva participació en les converses era una cosa positiva. En una entrevista l'octubre passat, Kushner va afirmar que el seu enfocament diplomàtic i el de Witkoff es basava en ser "homes d’acords" que "han d’entendre les persones".

El vessant pragmàtic

Witkoff era conegut en els cercles immobiliaris per grans operacions, inclosa la compra de l'edifici Woolworth, que havia estat el gratacel més alt de Nova York, el 1998. Kushner va seguir els passos del seu pare, el promotor immobiliari Charles Kushner. Mentre que el primer és un enviat especial dels Estats Units, Kushner no ocupa cap càrrec oficial al govern ni percep cap salari públic.

Durant el primer mandat de Trump, Kushner va liderar els Acords d’Abraham, que van normalitzar les relacions entre Israel i diversos països àrabs —tot i que la seva esperança d'incorporar-hi l'Aràbia Saudita encara no s'ha materialitzat–. L'any passat, els seus esforços per negociar l'alto el foc a Gaza van rebre elogis fins i tot d'alguns demòcrates, per haver acostat el final d’una guerra que el president Biden no havia pogut concloure. Els partidaris de l'administració veuen en Witkoff i Kushner negociadors ideals, en part perquè, diuen, la seva riquesa personal els fa més resistents a la corrupció.

Tanmateix, tots dos afronten qüestions sobre possibles conflictes d'interès. El fill de Witkoff, Zach, és el director executiu de World Liberty Financial, l'empresa de criptomonedes de la família Trump. L'any passat, una firma d'inversió vinculada als Emirats Àrabs Units en va adquirir gairebé la meitat per 500 milions de dòlars. Kushner va captar diversos milers de milions de dòlars abans del segon mandat de Trump de mans d'inversors estrangers, inclosos fons sobirans de l'Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units, països amb els quals havia treballat quan exercia com a assessor sènior a la Casa Blanca durant el primer mandat.

Però ni Witkoff ni Kushner se'n surten. Russos i iranians comparteixen una estratègia: ajornar qualsevol decisió. A la Conferència de Seguretat de Múnic del cap de setmana passat, diversos participants en els marges de les negociacions sobre Ucraïna —que dimarts vinent farà quatre anys que Rússia va envair— van repetir que el Kremlin tenia tots els incentius per participar en les converses i pocs motius convincents per signar un acord.

Segons responsables militars i d'intel·ligència de diversos països occidentals, Vladímir Putin creu que està guanyant. I està convençut que, encara que li calguin entre 18 mesos i dos anys per consolidar el control sobre el Donbàs, cada dia de combats i cada nit de míssils i drons russos que cauen sobre infraestructures energètiques i edificis residencials li atorguen més força negociadora.

Per als iranians, l'ajornament és l'última estratègia de supervivència del règim. El secretari d'Estat, Marco Rubio, que era a Eslovàquia i Hongria a principis de setmana però no participa en les negociacions de Ginebra, va defensar una visió pessimista. "Serà difícil", va dir als periodistes. "Ha estat molt difícil per a tothom tancar acords reals amb l’Iran, perquè tractem amb clergues xiïtes radicals que prenen decisions teològiques, no geopolítiques." Amb tot, en les darreres hores, Teheran ha anunciat un principi d'acord.

Però aquí s'acaben les similituds. En el cas iranià, Trump reforça la seva diplomàcia amb l'amenaça d'una acció militar relativament imminent si no hi ha avenços —potser en dies, potser en setmanes–. En el cas de Rússia i Ucraïna, ha reduït la pressió militar aturant el subministrament directe d'armes a Ucraïna que s'havia produït —amb fort suport del Congrés— durant els anys de Biden.

El president també ha actuat contra la flota a l’ombra russa que ven petroli, cosa que agreuja els problemes econòmics creixents de Putin, alhora que la seva mateixa administració planteja idees sobre inversions nord-americanes a Rússia si es pot anunciar un acord, gairebé qualsevol acord. Davant d’aquesta dinàmica, alguns analistes preveuen que Putin encara podria arribar a un pacte per aturar els combats a Ucraïna, especialment si obté un acostament profund amb els Estats Units i la retirada dels ucraïnesos del Donbàs. Però l'alto el foc queda encara molt lluny.

© The New York Times