ELS LLOCS TENEN MEMÒRIA
Internacional 05/08/2018

Ser etern a la barra d’un bar

Cues de turistes volen entrar al Floridita de l’Havana. Val la pena, per provar uns daiquiris amb regust català

3 min
Diuen que Hemingway va entrar per anar als serveis i s’hi va quedar, al Floridita.

No és fàcil tenir un conflicte d’identitat. A mi em passa quan maleeixo els turistes que omplen els llocs, com si jo no fos un turista. Anar al Floridita, doncs, em feia mandra veient els turistes amb calça curta i pell cremada que hi feien cua. Poc m’esperava que m’agradaria, tot i que s’hagi convertit en un local destinat només a satisfer els turistes. Ja no té res de bohemi, cràpula o imprevisible, com deien que era. Però segueixen fent bé els seus famosos daiquiris. I com que cada cubà sembla portar a dins un artista, cada grup que ens toca cançons als turistes ho fa bé. Cuba és seducció, sempre ho ha sigut.

Un còctel destinat a triomfar

La fama del Floridita neix, en part, gràcies als seus daiquiris. Ernest Hemingway ja ho va deixar escrit en una paret de La Bodeguita del Medio, que no queda gaire lluny: “My mojito in La Bodeguita, my daiquiri in El Floridita ”. A La Bodeguita, plena de records que deixa la gent, entre els quals molts banderins d’equips de futbol argentins, prens les copes dret. Al Floridita et busquen taula. És molt més senyorial que La Bodeguita, més canalla. Al Floridita els agrada dir que ells van inventar el daiquiri, però no és així. Daiquirí, amb accent, és una platja pròxima a Santiago de Cuba, a l’altre extrem de l’illa. La paraula, d’origen taíno, una llengua indígena ja morta, va acabar batejant una beguda gràcies a un tal Jennings Cox, un nord-americà que treballava en una mina i va inventar alguna cosa semblant a aquesta beguda quan va rebre convidats a casa i es va quedar sense ginebra. Així doncs, va utilitzar ron i el va barrejar amb suc de llimona i sucre. Un amic seu, l’ italià Giacomo Pagliuchi, va batejar-la amb el nom de la platja i de mica en mica la beguda va anar escampant-se per l’illa. Primer al bar de l’Hotel Venus de Santiago i després a qualsevol racó. Al Floridita, a l’Havana, van anar fent proves fins que van inventar el daiquirí frappé. I el 1909, el daiquirí va fer fortuna als Estats Units quan un almirall, Lucius W. Johnson, el va provar a Cuba i va decidir portar-lo als bars de Washington.

De l’Havana a Barcelona

El Floridita s’alça just al rovell de l’ou, allà on comença el vell centre colonial de l’Havana, entre els carrers Obispo i Montserrate. Aquí es va fundar el 1817 una taverna anomenada La Piña de Plata, local que amb el temps va passar a ser conegut com el Florida en homenatge als nord-americans que van ajudar els cubans a fer fora els espanyols, aconseguint el control de gairebé tota l’illa. Quan a inicis del segle XX el local es va rebatejar, el propietari era el català Constantí Ribalaigua Vert, tot i que el canvi de nom va ser cosa d’un empresari de Lloret de Mar, Narcís Sala Parera, directiu del Centre Català, situat al carrer Consolat, número 68. I que cal visitar sense excuses després de fer els daiquiris. Coses de la vida, el cosí de Sala Parera era un tal Miquel Boadas Parera, que va acabar treballant darrere la barra del Floridita fins que als anys 20 li va tocar anar a viure a Catalunya, on el 1933 va obrir, tocant a la Rambla, un local que encara avui serveix còctels amb tant d’amor com al Floridita: el Boadas, al carrer Tallers.

Amb accent i sense sucre

El Florida, rebatejat per la gent com el Floridita, va anar evolucionant gràcies a la fama dels seus daiquiris. Els cambrers, uniformats, cuidaven els estrangers que s’hi deixaven caure, com ara les estrelles del cinema nord-americà que els anys 40 i 50 van organitzar-hi festes que solien acabar amb escàndols. I tot perquè volien anar al bar que havien conegut gràcies als articles d’Ernest Hemingway, que s’estimava tant el Floridita i a qui han fet una estàtua molt adient: a dins, a la barra, a punt per seguir consumint. Al bar s’explica que Hemingway s’estava a l’Hotel Dos Mundos, no gaire lluny, quan va entrar a fer un riu al bar, que no coneixia. I s’hi va quedar, xerrant amb el bàrman, a qui va demanar el daiquiri sense sucre i amb el doble de ron. O, com es coneix al Floridita, un “daiquirí papa doble”. Daiquirí amb accent, com ho diuen els cubans.

‘El vell i la mar’, d’Ernest Hemingway

L’última gran obra de Hemingway és un homenatge a Cuba i la seva gent, com el vell Santiago, un pescador que està 84 dies sense pescar fins que un peix espasa el porta mar endins, en un viatge de tres dies en que anirà recordant la seva vida, tancant un cercle vital.

stats