Els actors globals que es disputen l’Àrtic: qui és qui al pol Nord?

Barcelona"Fem que el nord del planeta, l'Àrtic, esdevingui una zona de pau. Que el pol Nord sigui un pol de pau. Suggerim que tots els estats interessats iniciïn converses sobre la limitació i la reducció de l'activitat militar al nord en conjunt, tant a l'hemisferi oriental com a l'occidental". D'aquesta manera, fa quatre dècades, Mikhaïl Gorbatxov apostava per "una reducció radical del nivell de confrontació militar" a l'extrem septentrional de la Terra. En un cèlebre discurs des de Múrmansk, l'últim líder de la Unió Soviètica subratllava la importància de l'Àrtic per poder avançar cap a un món més cooperatiu: "L'Àrtic no és només un oceà [...]. És on es troben les regions euroasiàtica, nord-americana i Àsia-Pacífic, on les fronteres s'acosten i es creuen els interessos dels estats que pertanyen a blocs militars mútuament oposats i no-alineats".

Era el 1987, a les acaballes de la Guerra Freda. I, efectivament, l'Àrtic va veure com, durant els següents trenta anys, perdia importància geoestratègica. A través del Consell Àrtic, les grans potències mundials buscaven punts d'acord més que competició. Però això ja és cosa del passat. Durant l'última dècada les tensions geopolítiques a l'Àrtic s'han disparat i aquesta regió, riquíssima en reserves d'hidrocarburs i minerals, s'ha convertit en una mena de tauler d'un joc d'estratègia i de conquesta global.

Es calcula que la regió atresora el 13% del petroli sense explotar del món i el 30% de les reserves de gas natural no descobertes. També té molts altres recursos naturals com el ferro, el níquel, el coure i les terres rares. Fins ara l'explotació s'ha vist frenada pels elevats costos que suposa, però el canvi climàtic podria fer-ho més accessible. Alhora, el desgel creixent converteix la ruta marítima del nord (o del nord-est) en una alternativa viable per al comerç entre Àsia i Europa.

L'annexió russa de Crimea va suposar un punt d'inflexió en aquella dinàmica de cooperació. I l'escalada bèl·lica global arran de la guerra a Ucraïna ha acabat de potenciar l'enfrontament entre blocs. A més, Suècia i Finlàndia, tradicionalment no-alineats, ara són aliats de l'OTAN, amb la qual cosa tots els estats àrtics són membres de l'Aliança Atlàntica, tret de Rússia.

Però ara, a més, amb el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, també ha saltat pels aires la divisió tradicional de blocs geopolítics (Occident vs. el bloc Rússia-Xina), com demostra l'amenaça del president nord-americà de conquerir Groenlàndia calgui el que calgui. Entre els principals arguments que esgrimeix és que cal garantir la seguretat de l'illa davant les amenaces de Rússia i la Xina.

Trump també ha suggerit que el Canadà, un altre país amb presència a l'Àrtic, hauria de convertir-se en un estat més dels Estats Units. Mentrestant, Europa –que hi té presència a través de Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia– navega perduda en aquest context de retorn a una mena de Guerra Freda, aquest cop, amb un nou actor, la Xina, malgrat la distància que el separa del pol nord.

Qui són els actors principals en aquest Risk que es juga a l'Àrtic i quins interessos tenen?

Rússia

Hidrocarburs, comerç marítim i defensa

Rússia és l'estat àrtic amb més quilòmetres de costa a l'Àrtic i també el país amb més població en territori àrtic. El 2020 el Kremlin va fer pública la seva estratègia per a la regió fins al 2035. Es focalitza en l'explotació dels recursos naturals, especialment el gas natural liquat –projectava multiplicar-ne per deu el volum de producció– i el petroli, però també els minerals sòlids. I preveu reforçar la ruta marítima del nord-est per exportar aquests recursos.

Per protegir els seus interessos a l'Àrtic –i en un context de creixent bel·licisme global– Rússia està reforçant i millorant les seves capacitats militars a la península de Kola, on hi ha establerta la Flota del Nord, la base principal de l'Armada russa. Ha reobert instal·lacions que s'havien abandonat des de la fi de la Guerra Freda i ha desplegat sistemes de defensa aèria, míssils, avions de combat i trencaglaços amb capacitat militar.

Tots els països amb territori al cercle polar àrtic tenen dret a explotar els recursos existents al llit marí i el seu subsol en un rang de 200 milles nàutiques des de la costa. Rússia és el país amb les reclamacions territorials més importants sobre l'extensió de la plataforma continental del fons marí: reclama com a pròpia una zona sobre una dels reserves més grans d'hidrocarburs que es coneixen, la dorsal de Lomonóssov. Ja el 2007 va enviar-hi dos submarins i l'expedició hi va col·locar una bandera russa de titani. Però el Canadà, els EUA i Dinamarca reclamen una definició clara de les fronteres.

La Xina

Un "estat proper a l'Àrtic"

El 2018 la Xina va llançar la seva estratègia àrtica i es va referir a si mateixa com un estat "proper a l'Àrtic", una definició que ha generat controvèrsia i, sobretot, ha fet que a Washington s'hagin activat les alarmes. Durant aquests últims anys, la Xina ha intentat incrementar la seva presència a la regió, sobretot a través d'expedicions científiques, inversions en infraestructures, en desenvolupament de sistemes de comunicació i en projectes relacionats amb l'extracció de recursos naturals.

Econòmicament la Xina promou la Ruta de la Seda Polar i busca desenvolupar rutes marítimes que podrien reduir molt els temps de trànsit entre Àsia i Europa. També ha intentat establir-se a Groenlàndia, de moment, sense èxit. Primer va intentar guanyar el concurs per construir dos aeroports a l'illa, però les pressions de Washington sobre Copenhaguen van fer que Dinamarca acabés invertint en els projectes. L'altre gran intent va ser a través del projecte d'explotació d'un enorme dipòsit de terres rares al sud de l'illa (Kuannersuit). Però el 2021 el Parlament groenlandès va bloquejar-ho amb arguments mediambientals, perquè el projecte inclou l'extracció de grans quantitats d'urani.

Tot i que no té bases militars a la regió, Pequín sí que ha anat reforçant la cooperació en defensa amb Moscou. A més, el Pentàgon i analistes han alertat del risc que la Xina pugui utilitzar les activitats científiques i econòmiques a l'Àrtic amb objectius militars i d'intel·ligència.

Els Estats Units

Expansionisme imperialista a l'Àrtic

Els Estats Units tenen presència al cercle polar àrtic a través d'Alaska. L'interès per aquesta regió per part de Washington ha crescut significativament durant els últims cinc anys, sobretot en reacció a l'estratègia de Rússia i a l'acostament de la Xina a aquesta zona. Groenlàndia, com ha quedat clar les últimes setmanes, juga un paper crucial en aquest joc entre les grans potències mundials, per la seva posició estratègica i la riquesa del seu subsol.

Els últims anys Washington ha reforçat les bases militars que té a Alaska i a Groenlàndia, especialment per a defensa antimíssils, i ha fet diverses operacions militars amb submarins nuclears.

El Canadà

Protecció de la sobirania

El Canadà és el segon país amb més costa àrtica, després de Rússia. La prioritat d'Ottawa a l'Àrtic és protegir la seva sobirania a la zona. A més d'amenaçar amb conquerir Groenlàndia, Trump també ha amenaçat amb annexionar-se el veí del nord, que vol convertir en l'"estat 51". El primer ministre, Mark Carney, ha anunciat l'augment més gran de despesa militar del Canadà des de la Segona Guerra Mundial, i ha promès grans projectes d'infraestructures per reforçar el domini canadenc a l'Àrtic.

Una de les seves principals lluites és la reclamació territorial sobre la sobirania de la ruta marítima del nord-oest, un passatge marítim històricament congelat que connecta l'Atlàntic i el Pacífic, i que el desgel està afavorint. Els EUA, però, ho rebutja i la considera una via navegable internacional, per molt que travessi territori canadenc.

Europa

La lluita per guanyar influència

Els països europeus amb presència a l'Àrtic són Dinamarca (a través de Groenlàndia), Noruega, Suècia i Finlàndia. Aquesta competició global per la influència a la regió i el canvi de rumb de la geoestratègia mundial ha agafat Europa amb el pas canviat. Els estats nòrdics s'han vist obligats a reforçar la seva defensa, especialment davant les creixents amenaces russes, a les quals s'ha sumat ara l'amenaça de Trump. Aquesta setmana Dinamarca ha anunciat que tant soldats danesos com d'altres aliats de l'OTAN reforçaran la seguretat a Groenlàndia.

Més enllà del rearmament, Europa també intentarà assegurar-se l'accés a recursos naturals crucials per a les indústries del futur si vol avançar en l'estratègia de guanyar autonomia respecte a la Xina, l'amo i senyor mundial pel que fa a l'extracció i el processament de les terres rares. El 2023 va aprovar la llei de matèries primeres crítiques de la UE, que estableix l’objectiu que el 2030 almenys el 10% de la demanda europea d’aquestes matèries s’extregui en territori europeu i que no més d’un 65% provingui d’un únic país tercer. Això s'hauria d'aconseguir, almenys en part, amb l'explotació de les grans reserves europees a l'Àrtic.